Printze txikia (euskera)

Edició infantil en euskera de Susaeta (2015)

Des d'Iruña, que és com també s'anomena a Pamplona, m'ha arribat aquest exemplar en euskera cortesia de na Mertxe Ibañez, a qui li don, des d'aquí, les gràcies. A dia d'avui i amb molt de marge per a poder ser superat, és l'exemplar més colorit i pintoresc de la col·lecció. Al ser una edició infantil el llibre està retallat, resumit. No hi apareix la part que escric habitualment, així que el fragment seleccionat és el començall del llibre:

Duela denbora asko, sei urte nituenean, Bizitako Istorioak izenburuko liburu bat gainetik begiratzen ari nintzela irudi paregabe batek nire arreta bereganatu zuen. Hartan piztia izugarri bat irensten ari zen boa erraldoi bat ikus zitekeen. Testuak hau azaltzen zuen: "Boek harrapakinak osorik, murtxikatu gabe irensten dituzte. Gero ezin dira mugitu eta digestioak irauten duen ondoko sei hilabeteetan lo egiten dute".

 L'euskera és, sense cap lloc a dubtes, una de les llengües més antigues d'Europa parlada per un dels pobles més antics d'Europa: el basc. És una llengua sense filiació. És a dir, forma part del conjunt de llengües aïllades, que no tenen altres llengües emparentades formant blocs com el romànic o l'indoari. De llengües aïllades n'hi ha més al món. Es discuteix si el coreà i el japonès són dues llengües aïllades o si tenen alguna relació entre elles, per exemple. Altres casos són el haida (parlat a algunes illes del Pacífic entre Alaska i el Canadà) o el kusunda, que es parla al Nepal oriental i està greument amenaçada, el 2014 tenia només 3 parlants!

Però bé, tornant al cas que ens ocupa, l'euskera podem dir que té una salut mitjanament alta: és parlat al País Basc a Espanya i França, i també a algunes àrees navarreses. Mentre que a França és considerada una llengua regional i està bastant apartada de la vida pública, a la part espanyola la llengua és ensenyada a les escoles, hi ha programació a teles i ràdios en euskera, hi ha publicacions periòdiques i en certa manera gaudeix d'un reconeixement i d'una vitalitat que fan que no calgui patir per la seua supervivència (tot i que com amb totes les llengües diferents a la castellana podria fer-se molt més per fomentar-les). Actualment l'euskera té més de 720.000 parlants i es parla a l'àrea marcada pel primer mapa en blau. Temps ha es calcula que s'havia arribat a parlar fins i tot a Bordeus, al nord de Gascunya, a Occitània. 

ਬਾਲ ਰਾਜ ਕੁਮਾਰ "Bal Raj Kumar" (panjabi)

edició en panjabi de 2015

El panjabi és una llengua indoària amb un nombre aproximat de parlants de 100 milions. És a dir, està emparentada amb el nepalès o el bengalí entre d'altres. Es parla principalment a l'est de Pakistan, però també a la Índia, que és d'on prové el llibre de la imatge. La zona on es parla es coneix com el Panjab. A un país i a l'altre la mateixa llengua s'escriu amb tres alfabets diferents: al Pakistan utilitzen el shahmukhi, mentre que a l'Índia se n'utilitzen dos: els sikhs utilitzen el gurmukhi i els hindús fan servir el devanagari, alfabet amb el qual també s'hi escriuen l'hindi o el nepalès. 

Del Panjab en sorgiren el sikhisme, i es creu també que fou el punt de partida del poble gitano abans de la seua diàspora. A Catalunya la gran majoria d'emigrats pakistanesos són originaris del Panjab essent així el panjabi una de les llengües majoritàries entre les comunitats migrades a Catalunya.

རྒྱལ་སྲས་ཆུང་ངུ་། "rGyal sras chung ngu" (tibetà)

Detall de l'interior del llibre, editat per Favre el 2014

En aquesta ocasió no copiaré la dedicatòria del llibre. No sabria per on començar al no tenir forma humana de transcriure'l amb l'alfabet utilitzat al Tíbet (més informació de l'afabet, en italià). Se sol llegir d'esquerra a dreta, no separen les paraules i cada símbol representa una síl·laba. Les oracions, en comptes d'acabar-les amb un punt ho fan amb una ratlla vertical. 

Aquest llibre en tibetà pel que tenc entès va ser tota una odissea traduir-lo. La traducció va sortir a la llum l'any 2014 des de Suïssa. L'artífex d'aquesta iniciativa va ser la fundació Jean-Marc Probst pour Le Petit Prince. Va començar a estudiar-se la possibilitat de traduir-se amb l'ajuda i l'esforç de Lama Thupten Rakra, que era el padrastre de la representant del Dalai Lama, que vivia juntament amb una comunitat de tibetans exiliats a Suïssa. Malauradament aquest senyor era ja molt major i morí poc després d'iniciar aquesta tasca. Temps després, la fundació pogué contactar a París amb Tashi Kyi i Noyontsang Lhamokyab, tant ella com ell viuen també a l'exili. 

En aquest enllaç pot llegir-se la història sencera, acompanyada de fotografies. 

Pel que fa a l'idioma, el tibetà és una llengua amb uns 6.000.000 de parlants. La intercomprensió entre variants tibetanes és tan baixa que lingüísticament és correcte parlar de llengües tibetanes, entre les quals s'hi troba el tibetà modern estàndard, que és la llengua oficial del Tíbet i està basat amb el tibetà parlat a la regió de la capital, Lhasa. 

Der chlii Prinz (alemany de l'Alt Valais)

edició d'Éditions Favre en walser

Fer der Léon Werth.
Ich bittu alli Chinder, miär z'verziä, dass ich diz Büäch dumä Erwaggsunu gwidmut ha. Ich ha derfir än ärnschthafti Entschuldigung: Dische Erwaggsunu cha alles verschtaa, sogar Biächer fer Chind. Ich ha nu än dritti Entschuldigung: Dische Erwaggsunu wohnt z'Frankriich, wa är hungrut und friÄrt. är cha Troscht brüchu. We alli dischi Entschuldigungä nit längunt, widmi das Büäch gäru dem Chind, wa dische Erwaggsunu friääner mal gsi isch. Alli Erwaggsunu sind nämli zerscht mal Chind gsi. (Aber d'wenigschtu erinnrunt schich nu dra.) Also verbessri mini Widmig:
Fer der Léon Werth,
wen är nu än chliine Büäh isch gsi.

És cert que a l'hora de parlar de parlars alemanys em trob amb el problema de no saber si considerar un determinat parlar llengua o part d'una llengua (dialecte). Em passa una mica el mateix quan toca parlar de les llengües d'oïl. Si anam llevant capes a la ceba tenim que l'alemany és una llengua germànica. Les germàniques es distingeixen entre: septentrionals i occidentals. Les occidentals es classifiquen en: parlars anglesos, escocesos, frisons, baix-alemanys i alt-alemanys. Al mateix temps, aquests grups de parlars han elaborat diversos estàndards: angelsos i escocesos: anglès; frisons: frisó; el contínuum baix-alemany: el neerlandès, i el contínuum alt-alemany: l'alemany, el jiddish i el luxemburguès. Per tant, l'alemany, el luxemburguès i el jiddish són tres estàndards d'una mateixa llengua? Potser. El que està clar és que són comunament considerats com a tres llengües diferents.

Continuem. L'alt-alemany es divideix en dos blocs: l'alt-alemany inferior (on s'hi inclouen el luxemburguès i el berlinès i d'on intuesc que l'alemany estàndard modern ha agafat la majoria de característiques) i l'alt-alemany superior, que és on trobam l'austro-bavarès i l'alamànic. Quin embolic, això és com una gran matrioska. El cas és que, i ja per acabar amb aquest desglossament, a dins l'alamànic hi trobam el suabi i tres blocs alamànics: el baix, l'alt i el superior. L'alemany de l'Alt Valais és alamànic superior i es parla al sud de Suïssa.

Tot això, tots aquests parlars al cap i a la fi alemanys, són suficientment diferents entre ells com per poder arribar a ser difícilment compresos per altres parlants d'alemany de regions llunyanes. Així com el luxemburguès és considerat un idioma diferent, si Baviera fos un estat independent, el bavarès seria considerat un idioma diferent de l'alemany? Àustria és independent i el considera un dialecte alemany. 

Al cap i a la fi ens trobam en una situació no tan complicada com pot semblar. Simplement ens trobam davant d'una àrea lingüística molt grossa i antiga. Això implica variacions en les parles germàniques: una espècie de contínuum lingüístic en el que tots parlen alemany però no tots el parlen igual. A això s'hi afegeix l'alemany estàndard basat amb l'alt-alemany inferior oriental (el berlinès, parlant clar) que inicialment era mitjanament entès tant per parlants d'alt-alemany com per parlants de baix-alemany. Aquest alemany estàndard es popularitza i es dinamitza sobretot al segle XIX després de la unificació d'Alemanya durant el govern de Bismark: comença a estudiar-se a les escoles i apareixen els primers parlants d'estàndard, deixant a un racó el dialecte, la parla vernacla, l'autòctona. 

Idò bé, avui present el llibre en la parla vernacla del cantó suís de l'Alt Valais. Aquesta varietat es troba en greu perill d'extinció i actualment compta amb uns 20.000 parlants repartits entre valls sovent aïllades les unes de les altres. Per situar-ho millor al mapa: parlam de l'alamànic superior. A la imatge que acompanya aquest text, els parlars alamànics apareixen en blau, el més fosc és el superior. 

En blau, els parlars alamànics: el més fosc és l'alamànic superior. El llibre està escrit amb l'alamànic de Wallis.

Àrea on es parla l'alamànic

Le parve prince (interlingua)

Edició de la Union Mundial pro Interlingua

A Léon WerthIo demanda pardono al infantes pro haber dedicate iste libro a un persona adulte. Pro isto io ha un excusa serie: Iste persona adulte pote comprender toto, mesmo libros pro infantes. Io ha un tertie excusa: Iste persona adulte vive in Francia, ubi ille ha fame e sete. Ille ha un genuin necessitate de consolation. Si tote iste excusas non es sufficiente, io vole dedicar iste libro al infante que iste persona adulte esseva in altere tempore. Tote le personas adulte antea esseva infantes (ma paucos  memora isto). Io corrige mi dedication:
A Léon Werth,quando ille esseva infante.

La interlingua és una llengua artificial. És a dir, una llengua planificada a dins d'un despatx. Tot va començar un cop acabada la Gran Guerra. Per llavors es va parlar molt de la necessitat de crear o d'articular una llengua auxiliar internacional. Ja existien algunes llengües artificials quan finalitzà la I Guerra Mundial: l'esperanto, l'ido, el llatí sense flexió, i fins i tot Tolkien estava acabant de treure-li punta a l'èlfic en els seus llibres, tot i que aquest últim amb finalitats purament literàries. 

Aquest grup que pretenia desenvolupar una llengua auxiliar internacional va acabar descartant totes les llengües artificials existents perquè consideraren que no estaven a l'alçada del propòsit que la IALA, la institució encarregada de trobar i/o elaborar aquesta llengua auxiliar, s'havia proposat. Va ser per això que decidiren de crear-ne una ells. Després de 15 anys de fer-hi feina, a l'any 1951 es donà per enllestida la interlingua, amb gramàtica i diccionari inclosos per facilitar-ne l'aprenentatge. 

La interlingua està formada a partir d'allò que tenen en comú les llengües romàniques amb més parlants (francès, castellà, italià i portuguès) i per alguna part també s'hi ha tengut lleugerament en compte l'anglès, l'alemany i el rus. De tota manera pot dir-se que la interlingua és una espècie de llatí artificial, modern i sense flexió comprensible pels parlants de les llengües llatines citades anteriorment. De parlants fluïds en té un milenar, essent així la segona llengua artificial amb més parlants, just per darrere de l'esperanto (si no tenim en compte l'hebreu modern).

Ací hi ha l'enllaç a la Viquipèdia en interlingua.

So shiỹaxauolec nta'a (Qom / toba)

Edició en Qom (o toba) publicada per l'AEAC l'any 2005

Taỹa'a ca Léon WerthSeỹaxonot da haỹem hichoxoden na ñaqpiolec da taỹa'a hana'ana nede ca onolec shiỹaxaua ỹe. Haỹem ltadaic da huo'omshe: ne'ena shiỹaxaua ỹe nachena na yo'oqta 'eesa da ñauochaxaua na alhua. Huo'o da l-lla: ne'ena shiỹaxaua ỹe hishet da ỹaỹateeteguet enauac; hivida'a hana ledepi na ñaqpiolec. Qaq da l-lla: ne'ena shiỹaxaua ỹe netaña yi Francia, maye huo'o na lqouaxa qataq na no'oamxa. Ỹoqta huo'o da ltadaic lhuenaxanaxa ca l-lagaxayec. Da enauaque taxa naua lqala 'te sa laỹoxodaq nache sauotaique da taỹa'a hana'ana nede ca nogotolec qaq ne'ena shiỹaxaua ỹe maye huaigui qo'ollaxa soua l-lla na'axa'te. Enauac na shiỹaxaua ỹepi nataqa'en chegoxoguet da ñaqpiolec qo'ollaxa (qalaxayi saqallegueme na ntoueeta'ac). Qalaxayi nagui saỹamaxaañe na ỹedecpi:
Taya'a ca Léon Werth 

qo'ollaxa ñaq nogotolec.

Aquest és el meu primer llibre arribat d'Amèrica i el que fa 66 a la col·lecció. Me l'ha enviat, des del Centro Saboyano de San José, l'Argentina, na Rosa Maxit, una gran col·leccionista argentina a qui li dic ben fort: gràcies! 

Està escrit en qom, o el que és el mateix, en toba. És una llengua ameríndia parlada al nord de l'Argentina i al Paraguai. Té aproximadament 20.000 parlants i així com hi ha llengües indoàries, romàniques o germàniques, el qom pertany a la família mataco-guaicurú. És cooficial, juntament amb el castellà, el mokoví i el wichí (aquestes dues últimes emparentades amb el toba) a la província argentina de El Chaco. 

Le Petit Prince ha estat el primer llibre laic en ser traduït al qom. L'any 1964 es va traduir l'Antic Testament i l'any 2004 s'acabà de traduir el Nou Testament. D'aquesta manera, després de la Bíblia aquest ha estat el primer llibre en ser reescrit amb la llengua del poble Qom. 

família mataco-guaicurú

Zones i variants de la llengua Qom (o toba)

फुच्चे राजकुमार "Sano Rajakumara" (nepalès)

Edició en nepalès publicada per CWIN Nepal,

a Katmandú l'any 2002.

L'altre dia a Barcelona vaig tenir la sort de trobar aquest exemplar en nepalès. Seguesc obrint-me pas entre les famílies lingüístiques i anant més enllà de la Romània. A primers d'any em regalaren un exemplar en bengalí, খুদে রাজকুমার "Khude Rajkumar". En aquesta ocasió he engreixat la col·lecció amb una llengua germana.

El nepalès té aproximadament uns 17 milions de parlants i es parla al Nepal, a una petita regió de l'Índia i al sud de Bhutan. Es tracta d'una llengua indoeuropea, concretament indoària com ho són també l'hindi, l'urdú i el romaní, entre moltes d'altres. 

El llibre en qüestió és visualment diferent que la majoria d'edicions europees. Es tracta d'un llibre imprès en un paper amb rugositats i més aspre de com estam acostumats i les imatges estan impreses en blanc i negre, tal com s'aprecia a la foto que acompanya el text. Aparentment podria semblar que tot això que dic són inconvenients, o peròs. Res més lluny de la realitat. Aquestes particularitats li atorguen un exotisme que fa que el llibre m'encanti. 

A continuació un mapa lingüístic amb la família indoària. Amb morat, a dalt a la dreta, podem veure l'àrea on es parla el nepalès.

Ten Mały Princ (baix sòrab)

Exemplar 27 de l'editorial Tintenfass en sòrab

Léonu Werthoju
Ja pšosym te źiśi, aby mě wódali a njeměli mě za złe, až som te knigły napisał za wótrosćonego luźa. Mam za to dobru zawinu: Wón jo ten lěpšy pśijaśel, ako ja na tom swěśe mam. Drugu zawinu wiźim we tom: Ten luź wšomu rozmějo, samo knigłam za źiśi. Gronim wam hyžći tśeśu zawinu: Ten bogi jo žywy we tej Francojskej, tšada tam głodu a mrějo zymu, Toś dejał se troštowaś a rozbuźiś. Joli až pak take tšoje zagronjenje njedosega, by kśěł z hyn tymi kniglickami wobdariś togo gólca, ako ko ten wótrosćony luź něga raz był. Wšak su byli wše wjelike luźe nejžpjerwjej raz źiśi. (Rownož ga to lěbda nichten spomnjejo.) Toś zlěpšyjom swój górjejcny zachopjeńk na tu wizu:
Léonu Werthoju,
ako jo něga hyšći był gólack.

Aquest llibre el vaig trobar a Barcelona el 9 de desembre de 2016. Havia entrat a la llibreria Alibri amb l'autopromesa de no comprar-hi res. Bé, està clar que vaig sucumbir. Tintenfass fa llibres en llengües i dialectes d'idiomes amb pocs parlants o amb vies de desaparició. Fa tirades de 300 exemplars, i els 30 primers estan numerats. Aquest exemplar n'és el 27.

Aquest exemplar, a més a més, pel que fa a la meua col·leccioneta, és el primer exemplar que tenc escrit amb una llengua eslava. Concretament està escrit en sòrab. Aquest idioma es parla a l'est d'Alemanya, devora Brandenburg. És un idioma eslau parlat per unes 50.000 persones i es divideix en dos dialectes: alt sòrab i baix sòrab. Ethnologue reconeix aquests dos dialectes com a dues llengües diferents. I a mode de tret general, l'alt sòrab s'assembla al txec i el baix sòrab, al polonès.

La particularitat més destacable del sòrab és que manté els tres nombres: singular, dual i plural. El nombre dual és un nombre que ha desaparegut en la resta de llengües indoeuropees (amb l'excepció de l'eslovè que també el manté). Es tracta d'un nombre destinat a designar a conjunts de dos individus. És un tret propi d'algunes llengües flexives. Ho tenia el grec antic i ho té, per posar un exemple, el maltès. 

Actualment Alemanya reconeix el sòrab com a llengua cooficial allà on es parla i tot i tenir una situació delicada l'idioma té una vida cultural prou destacada i té parlants de totes les edats. Així i tot els parlants de sòrab són tots bilingües, no tenen cap classe d'autonomia política i representen un nombre reduït de parlants. A més, la impregnació de l'alemany cada dia és més notable. 

Tċ-Ċkejken Prinċep (maltès)

Edició en maltès de l'editorial Papiros.

Lil Léon Werth
Nitlob lit-tfal jaħfruli talli ddedikajt dan ilktieb lil wiehed adult. Għandi skuża serja; dan l'adult hu l-aqwa habib li għandi fid-dinja. Għandi skuża oħra: dan l-adult jista' jiħem kollox, saħansitra kotba għat-tfal. Għandi wkoll it-tielet skuża: dan l-adult joqgħod Franza u qiegħed ibati l-ġuħ u jħoss il-bard. Għandu bżonn min iderrilu tabilħaqq. Jekk dawn l-iskużi kollha mhumiex biżżejjed, allura nixtieq niddedika dan il-ktiebb lit-tifel li xi darba kien dan l-adult. L-adulti kollha kienu tfal fil-bidu. Iżda ftit biss fosthom jiftakruh dan. Ħalli mela nikkoreġi d-dedika tiegħi:
Lil Léon Werth
meta kien għadu tifel.

El maltès és la llengua oficial de Malta, i una de les llengües oficials a la Unió Europea. Deriva de l'àrab i hi està molt relacionada (sobretot a les varietats nord-africanes), però durant la seva història ha manllevat mots i característiques fonètiques i fonològiques de l'italià (especialment del sicilià) i de l'anglès. El maltès és l'única llengua semítica que s'escriu amb l'alfabet llatí. Com a curiositat, tot i la majoria de paraules romàniques del maltès ser d'origen sicilià, cal afegir que com a mínim té dos préstecs del català que són: Tramuntana per dir nord i Punent per dir oest, sturnell per dir estornell o gawija per dir gavina. Per a més informació convid a prémer damunt l'enllaç vilaweb del peu de la foto que hi ha a continuació.

detall d'un carrer de La Velletta. extret de vilaweb

És oficial a Malta des del 1936, juntament amb l'anglès. Abans d'això, l'única llengua oficial a Malta era l'italià. S'estimen uns 330.000 parlants de maltès avui dia (Malta té uns 406.000 habitants). Hi ha un nombre significant d'emigrants maltesos a Austràlia i Canadà que encara empren aquesta llengua.

Lo Prinselhon (francoprovençal)

Edició en francoprovençal de l'editorial Papiros

A Léon Werth
De mando predon i moueinà si d'é dediiò he livro a in greunn. D'é ina bon-na escuze: he greunn ét lo mioù amì que d'é a he mondo. D'é in otra escuze: hlò presenò ieu lhe pout compreindre tòt, finca li livro pre li moueinà. D'é ina treizhéma escuze: he greunn ou vit an Franse anté qu'ou sefreit la fan, la fret e ou l'at fran bouzein d'iéhre soulajò. Si tòt mes escuze ou sefizo pa, de vouì bieunn dediìe he livro o moueinà qu'ét ià in còl he greunn. Tsaque greunn ou l'eut ià deveunn in moueinà (bieunn que po de hiti ou s'ansevêno). Adonca de coridzo ma dedicahe:
A Léon Werth
Canqu'ou l'éret in petiòt moueinà

Lo Prinselhon és la variant francoprovençal piemontesa --no confondre-ho amb l'idioma piemontès--. El francoprovençal es parla a França, Suïssa i a Itàlia. En el cas italià, que és on la llengua gaudeix d'una major vitalitat i d'un mínim minimíssim reconeixement institucional, existeixen dues traduccions d'aquest llibre: en el francoprovençal de la vall d'Aosta: Lo Petsou Prince, i la present edició. A banda, existeix una traducció al francoprovençal parlat a França, a la regió de Savoia: Lè Ptyou Prinso. Entre la present edició i la valdostana s'hi poden observar múltiples semblances, tot i que més en les paraules que no en la ortografia.

La salut del francoprovençal és delicada. Segons qui compta hi ha entre 60.000 i 110.000 parlants, la major part d'ells d'edat avançada. La presència del francoprovençal a Arpitània, que és el nom modern que rep la regió --o país-- on es parla dita llengua, és discreta. On gaudeix de més presència és a la vall d'Aosta. A part d'això sembla que s'ha creat un model estàndard per a la llengua. Es tracta d'un diasistema enginyat cap el 1970 que no és gaire popular. Encara avui moltes zones recorren a sistemes fonetitzadors a partir de la manera d'escriure del francès o de l'italià. Així, per exemple, la vall d'Aosta ha normativitzat la llengua d'una manera que no s'ajusta a l'ortografia creada pel francoprovençal del Piemont, que es coneix com a mètode Genre i és amb el que s'ha escrit el present llibre.

Da klane Prinz (austro-bavarès de Viena)

Edició en alemany vienès de Kral Verlag (2016)

Desconec el per què però el fragment que sempre copiï quan present un llibre, que és la dedicatòria de l'autor, en aquesta ocasió no hi és. El llibre l'han començat pel primer capítol. No és la primera volta que m'ho trob. Bé, el primer paràgraf del primer capítol diu així:

Wia i sex Joa oid woa, hob i a Biachl iban Uawoid glesn. "Wahre Geschichten" hods ghaßn. Es hod leiwande Büda ghobt und des Schenste woa a riesige Schlaungan, de a wüdes Viech frißt. I hobs no amoi gmoid, weus ma so gfoin hod. 

Estam acostumats a veure l'alemany com un gran bloc lingüístic però això no acaba de ser del tot cert. Seria més correcte parlar d'un contínuum lingüístic germànic que aniria des de l'Alt-alemany fins al Baix-alemany. En aquest contínuum lingüístic s'hi distingeixen algunes llengües amb els seus respectius dialectes. En el cas que ens ocupa, si l'austro-bavarès és un idioma o un dialecte és una cosa discutida entre filòlegs germànics. Són diverses les raons per les quals jo em decant a considerar-lo un idioma propi (entre elles genealogia lingüística i manca de comprensió entre parlants de bavarès i parlants d'alemany).

Per tant, entrant ja en matèria, tenim l'austro-bavarès, o bavarès a seques. Aquesta llengua té un nombre aproximat de 12 milions de parlants i té tres blocs dialectals: el septentrional (Regensburg), el central (Munic i Viena) i el meridional (Tirol i Graz). A Viena hi ha 1,6 milions de parlants d'aquesta llengua i representen el 40% de la població total. El 60% restant parla alemany. A més a més, la tendència actual és que el vienès tradicional i l'alemany es mesclin formant un dialecte alemany més pròxim a l'alemany estàndard però amb un notable substrat austro-bavarès. Això es deu a la concepció que es té de l'austro-bavarès com una parla vulgar, carent de classe.

Vegeu la Viquipèdia austro-bavaresa fent clic aquí.

Àrea on es parla l'austro-bavarès

Njiclu amirãrush (aromanès)

Edició de 2007 en arumanès. Cortesia d'en T. Kahl,
que ajudà a traduir-lo.

Ti Léon WerthCaftu ljirtari a njitslor cã ãnyrapsii aestã carti ti un om mari. Ama avui unã multu limpidã itii: aestu om mari easti ma bunlu a meu oaspi tu dunjauã. Sh-nica unã itii: aestu om mari poati di li ducheashti tuti, pãnã sh-cãrtsãli ti njits li ducheashti. Am sh-unã treia itii: aestu om mari bãneadzã tu Frantsa tu foami sh-tu arcoari. ananghi di pãrãyurii. Maca tuti aesti itii nu agiungu s-mi ljirtats, va sãnyrãpsescu aestã carti ti ficiuriclu tsi fu unã oarã aestu om mari. Tuts oaminjlji mãri furã unã oarã njits ficiurits. (Ama mashi putsãanj di elji sh-aduc aminti.) Dimi, va s-alãxescu zboarãali a meali ti el:

Ti Léon Werthcãndu eara njic ficiuric.

En aquest enllaç es pot escoltar un fragment del llibre llegit en aromanès.

Finalment, després de ser un exemplar dels més desitjats per a la col·lecció, ha arribat. I vist que n'hi ha tants hom pensarà que no deu ser per tant, potser sí, no ho sé. El que sí sé és que es va editar fa quasi 10 anys, se'n publicaren només 300 exemplars i no va trigar gaire en exhaurir-se. Era, tot plegat, un conjunt de contratemps que fan d'aquest llibre una peça mala de trobar. La sort la vaig tenir quan, un dia d'aquests, vaig decidir tornar a provar sort. El vaig buscar per llibreries digitals, webs de venda de productes de segona mà, fins i tot vaig procurar buscar llibreries a Macedònia per veure si en podien bastar cap per fer-me'l portar. Totes aquestes coses tengueren el resultat esperat: nul. 

La fortuna canvià quan entre pàgines vaig trobar el correu electrònic d'una de les dues persones que en el seu dia traduïren aquest llibre. Perdut per perdut em vaig posar en contacte amb un d'ells i encantat de trobar algú que sentís interès pel Petit Príncep, i en especial per aquesta llengua isolada que és l'aromanès, me'l va enviar en qüestió d'hores amb una foto seua dedicada. Per ell he après a dir gràcies en aromanès, és haristo, del grec Eυχαριστώ.

L'aromanès és una llengua romànica parlada als Balcans per unes 250.000 persones. Actualment els seus parlants formen petites illes lingüístiques des d'Albània fins a Bulgària. Les poblacions aromaneses més nombroses es troben a Albània i Grècia però, curiosament, l'únic país que té una mínima regulació d'aquesta llengua és Macedònia, que contempla els aromanesos com a una minoria ètnica del país.

A primer cop d'ull l'aromanès sembla una llengua molt estranya. Com és suposable, durant la seua consolidació ha tengut moltes influències del grec i de les llengües eslaves. Això no n'ha esborrat el seu caràcter llatí però sí que pot costar una mica més de trobar. Algunes coses que m'han cridat bastant l'atenció són:

• Om mari per dir Home gran. Ací veiem que Om (plural ominjlji) manté completament la seua aparença llatina i que fins i tot manté la -n- pròpia d'aquells antics paroxítons llatins a l'hora de formar el plural. uomo > uomini (italià), home > hòmens (català). || Pel que fa a aquest mari, en romanès tenen la paraula mare per dir gran. Així el que en romanès seria mare mare en català ho entendríem com a mar gran. I sí, prové del llatí mas, marem, però no estic segur del seu significat.
• Aesti per dir aquest (català), este (castellà).
• Arcoari és una paraula curiosa. És comparable amb la romanesa răcoare. Ço és relacionable amb el llatí vulgar recor i, al mateix temps amb el llatí rigor, rigorem. Significa fred. Tendríem, així, una paraula viva, romànica, hereva de la utilitzada pels forenses rigor mortis, tot i que amb un altre significat. 

Podem veure la Viquipèdia aromanesa aquí.
Enllaç al documental Torna, torna, fratre! (En aromanès subtitolat en romanès. 56:22 min)

Per a més informació, en Thede em va passar aquest enllaç que dóna a una pàgina d'un grup cultural aromanès amb el qual ell ha treballat en alguna ocasió: Anveatsa armaneashti.

Eth petit prince (aranès)

Gràcies Josep per mostrar-me els avantatges d'aquest món.

A Léon Werth
Demani perdon as mainatges per auer dedicat aguest libre a ua persona grana. È ua desencusa seriosa: aguesta persona grana ei eth milhor amic qu'è en mon. È ua auta desencusa: aguesta persona grana ac pòt compréner tot, tanben es libres entà mainatges. E è ua tresau desencusa: aguesta persona grana demore en França a on  a hame e heired. A ben besonh d'èster consolada. Se damb totes aguestes desencuses non n'i a pro, voi dedicar aguest libre ath mainatge que siguec en un aute temps aguesta persona grana. Totes es persones granes an estat prumèr mainatges (mès, pògues se'n bremben). Corregisqui donc era mia dedicatòria:
A Léon Werth
quan ère mainatge.

L'altre dia en un sopar amb la meua parella i un amic vaig comentar que el que més m'està agradant de col·leccionar El petit príncep no és el llibre en sí, ni les llengües amb les que el puc trobar -que és una part vital de la col·lecció-, sinó el fet de tenir la possibilitat de contactar amb altres col·leccionistes i amb gent vertaderament enamorada d'aquest llibre aparentment tan simple. Vaig comentar que, tot i haver començat això l'any 2012 emulant una col·lecció que tenien uns amics barcelonins i que m'havia caigut en gràcia (en Ferriol i en Manel). Així i tot no ha estat fins enguany, el 2016, que he començat a fer vida de col·leccionista amateur, però de col·leccionista al cap i a la fi. He descobert que aquest món té centenars de portes més o menys obertes i que darrere d'elles, de la mateixa manera com en els mons que el protagonista recorre abans d'arribar al desert, hi ha persones de les quals, per ara sense excepció, n'he tret moments molt especials. Estic parlant, és clar, de na Laia, na Cristina, en Pierre, na Maite, n'Antoniu, n'Alphonse Allain, en Shlomo, n'Anna, en Jean-Marc, en Thede i també en Josep Bourbaki que en aquest cas va ser ell qui em va descobrir a mi, i no al revés. I els que vindran.

Anant al llibre que ens ocupa, l'aranès. Quan vaig començar amb tot això ja em deia en Manel que mal de fer ho tendria per aconseguir trobar aquest llibre. I no s'equivocava. Al final, però, ha estat d'una altra manera: ha estat el llibre qui m'ha trobat a mi i això el fa encara més especial. Amb ell puc tancar la raó primera per la qual vaig començar a col·leccionar aquest llibre: el volia amb tots els dialectes catalans i occitans possibles. D'aquí vaig pujar-ho a les romàniques, i de les romàniques al món. Queda molt camí però és la manera que conec per donar corda al llibre, a l'obra i a les llengües amb les que amb tanta estima s'ha traduït El petit príncep.

L'aranès

És un dialecte gascó que es parla a la vall d'Aran, a Catalunya. Per tant estam davant de l'occità que es parla a Catalunya (també es parla a Fenolleda). El llibre el va fer editar en Jaume Arbonès, el mateix que la versió valenciana El príncep xiquet. Aquesta variant occitana té devers 6000 parlants. Oïm-lo:

Şazadeo Qickek (zazaqui)

Edició tintenfass de l'any 2015

Léon Werthi rê:
Oyo ke mı no kıtab kerdo zıimetê merdumê dê pili, domani (qıci) mı ef kerê. Emma raşti ki qısurê mı de qayt mekerên: no merdumo pil dınya de dostê mıno tewr rındo. Uzrê dê mıno bin esto: Eqılê nê merdumê pili şono her i ser, qeder be kıtabanê domanan ser ki. Uzrê mınê hirêyine: No merdumo pil Fransa de nışeno ro, Fransawa ke tede veyşaniye diya, serde çiyao; elbet ke mıhtacê dayağio. Eke nê uzri pêro besi niyê, ez zerri u can ra wazenan ke nê kıtabê zımetê domanina nê merdumê pili keri, çunke merdumê pili têde raver domani biyê (Emma zaf şenık merdumi nae anê xo viri). Eke henio, ez vurnenan, kıtabê zo hına kenan zımetê cı:
Domanina Léon Werthi rê

Amb el zazaqui definitivament sí que acaba de sonar el tret de sortida per anar a la caça d'exemplars d'aquest llibre en qualsevol llengua, dialecte o variant que hi hagi impresa. Amb una clara preferència, és clar, per a totes aquelles versions romàniques o, com és aquest el cas, de llengües minoritzades o amb pocs parlants.

 Així és que aquest exemplar que ve per engrossar la petita però creixent col·lecció prové de les terres interiors d'orient de Turquia. Al nord del Kurdistan hi ha un poble que tot i no parlar kurd sí que es reconeix a si mateix com a part de l'ètnia kurda. Aquest poble és el zazaqui, parla zazaqui i és kurd i viu a Turquia. El seu idioma, el zazaqui, és també una llengua indoiraniana que comparteix branca amb el kurd. Segons la font consultada aquest idioma és parlat per entre 1.600.000 i 4.000.000 milions de persones, principalment a Turquia, tot i que existeixen algunes comunitats zazaquis a Geòrgia, Alemanya i al Kazakhstan. Tot i ser modesta, aquesta comunitat gaudeix de Wikipedia escrita en el seu idioma: La Wikipediya.

Acompany l'article d'una cançó que fa referència 

a la massacre de Dersim  

Lisslprinsn (elfdalià)

Edició de Tintenfass de 2015. N'existeix una anterior de 2007

Að Léon Werth
Ig bið ollum krippum um fölåtels för ig ar dedikirað is-jär buotję að ienum sturum. Ig ar ien ursekt so föslår: an ir menn oll best wenn. Ig ar ien til ursekt: fast an ir stur kann an föstå ollt so ir, boð krippbyökär og. Ig ar ien trið ursekt: wenn menn byddjer i Fraunkrik, dar an swelt og friuos. An byöver sakt an fą̊ noð, so an beller tröst sig min. Um is-jär ursektär föslå it noð, so al ig djienn dedikir buotję að ånum krippem, so wenn menn war iessn. Oll sturär åvå weð kripper iessn. (Men eð ir it mikkler åv diem so minnas eð.) För dyö endrer ig dedikasiuonem mainum:
Að Léon Werth
mę an war lisslgoss

Ací poden escoltar-se els dos primers capítols

Aquesta llengua la vaig conèixer no fa gaire. De fet va ser fa dos estius, un dia que mons pares, sabedors que tot això de les llengües -especialment si són exòtiques- m'interessa, m'apartaren un article que apareixia al diari La Vanguardia (vegeu l'article) que parlava d'una llengua hereva directa de l'època dels víkings. 

Bé, el cas és que l'elfdalià, o övdalską en la mateixa llengua, és un idioma emparentat amb el suec i que, per tant, pertany a les llengües germàniques i en concret a la família de llengües nòrdiques. Ara bé, sí que és ver que és el cosí vell de la família. Aquesta llengua, amb no més de 2.500 parlants entre els quals s'hi pot comptar l'àvia de la princesa Sofia Hellqvist de Suècia.  Els parlants d'elfdalià es troben concentrats a una regió que hi ha al centre de Suècia entre grans boscs boreals anomenada Älvdalen és molt conservadora. De fet hi ha constància que fins l'any 1906 encara havia estat escrita amb caràcters rúnics per part dels seus parlants. 

A part, jo de nòrdic no en sé, però pel que he llegit, sembla ser que manté trets que les altres llengües han perdut, com les declinacions, els tres gèneres entre d'altres. Això ha portat a que aquesta llengua hagi aconseguit ser considerada com un idioma independent del suec ja que sí que manté semblances amb el suec, però més aviat amb el suec antic que no pas amb el suec modern. En certa manera sentir parlar elfdalià és viatjar en el temps i sentir una versió aproximada a com devien parlar alguns -no tots- dels magnífics navegants i temibles saquejadors que habitaren les terres del Nord durant tant i tant de temps.

Mentre transcrivia el text superior he trobat algunes paraules que m'han recordat a mots d'altres llengües germàniques com l'anglès o l'alemany. Per exemple a menn byddjer (el meu amic) on menn s'assembla al mine anglès o al mein alemany. De la mateixa manera för equivaldria al for anglès o al für alemany. 

Zona on es parla l'elfdalià

Una cançó en elfdalià:

Il Principe Piccino

Interpretació del llibre en italià de Liorna. Editorial Programma

A Leone Werth
Questo è un libro per figlioli,eppure la dedica che vorrei fare non è a un bimbo piccino, ma a un omo grande. Però è giusto: quest'omo è il miglior amico che c'abbia al mondo. C'ho anche una scusa: quest'omo può capire tutto, anche i libri per figlioli; c'ho anche n'artra scusa: quest'omo sta in Francia, c'ha fame, c'ha freddo e c'ha molto bisogno di esse' consolato. E se tutte queste 'ose non bastano, dedicherò questo libro al bimbo piccino che questo grand'omo è stat, così magari glielo rammento, di com'era da piccino. Perché tutti sono stati bambini una volta, ma in po'ini se lo ri'ordano. Perciò correggo la mia dedica:
A Leone Werth,
ma quand'era piccino.

Qui va Liorna se'n va i no torna. 

Avui us present un nou membre de la col·lecció, Il Principe Piccino, la versió liornesa del llibre hegemònic d'aquesta pàgina. A Itàlia es té per costum anomenar dialetto tot allò que no acaba de ser del tot italià. Tant és que el dialetto sigui una llengua diferent a la italiana, com pugui ser el sicilià o el llombard; o bé sigui realment una variació interna de l'idioma italià, com succeeix amb el romà o el liornès. Tot són dialetti perquè de llengua només n'hi ha una, o això diuen.

En el cas que avui ens ocupa sí que és ver que parlar del liornès vol dir parlar de l'italià (podem saber més de l'edició italiana de El Petit Príncep aquí). Liorna és aquella ciutat que els italians anomenen Livorno i a Balears el seu exònim catalanitzat ha perviscut en gran part gràcies a la frase feta que capitaneja aquest petit escrit. Ve a ser la versió catalana de la castellana Quien va a Sevilla pierde su silla. Però molt sovent les coses tenen una raó i si anam tirant del fil, quan hem desenfilat el cabdell, ens trobam amb una història de cristians vells, de jueus (xuetes) i d'exili. Liorna va ser una meta, un punt d'arribada per una gran part de jueus mallorquins que no van voler convertir-se al cristianisme durant els segles XVI-XVII. D'aquí pren origen la dita ans mencionada.

Per saber-ne una mica més, recoman la lectura del següent article que enllaç (Qui va a Liorna no torna, la cuina a Mallorca, judaïtzant-Jaume Fàbrega).

En vermell, la província de Liorna, a la Toscana

Der kleyner Prints / דער קלײנער פּרינץ (Jiddish)

Portada de l'edició en Jiddish traduïda per Shlomo Lerman

Transcripció: 

Far Leon WerthIkh bet iber di kinder, vos ikh hob gevidmet dos bukh a dervaksenem. Kh'hob zeyer a vikhtike sibe: ot der dervaksener iz der bester khaver vos ikh hob oyf der velt. Kh'hob nokh a sibe: ot der dervaksener ken alts farshteyn, afile di bikher far kinder. Kh'hob a drite sibe: ot der dervaksener voynt in Frankraykh vu er laydt fun hunder un kelt. Er neytikt zikh zeyer in a treyst. Oyb di ale sibes zenen nisht genug, vel ikh vidmen dos bukh dem kind vos der-o dervaksener iz a mol geven. Ale dervaksene zenen frier kinder geven (khotsh veynike tsvishn zey gedenken dos). Farrikht ikh take mayn vidmung:
Far Leon WerthVen er iz geven a kleyn yingl

El jiddish. És una llengua de la qual em sembla que n'hem sentit a parlar molt més del que l'hem sentit a parlar. I és que aquesta ha estat, durant segles, la llengua principal parlada per la majoria de jueus d'Europa. De fet, es diu que el nom de jiddish prové de judeo-deutsh, és a dir, judeo-alemany, l'alemany dels jueus. Es tracta d'una varietat alemanya emparentada amb el suau, el luxemburguès i altres parlars alt-alemanys. 

Per tots és sabut que el poble jueu va ser greument perseguit durant les dècades de 1930 i 1940 a Europa i la fi que patien quan eren agafats per les grapes del nazisme. Just per dir-ho en dues xifres: a la dècada de 1930 a Europa es comptaven uns 13.000.000 parlants de jiddish. Actualment s'estima que no n'hi ha més de 3.000.000.

Actualment els parlants de jiddish no viuen únicament a l'Europa central sinó que estan repartits, també, entre els Estats Units d'Amèrica, Israel, Rússia i alguns països nòrdics com Suècia (país que no fou ocupat pel nazisme). 

verd: jiddish occidental - groc: jiddish oriental

El jiddish es divideix en dos grans blocs dialectals: l'oriental, i l'occidental. L'un i altre han evolucionat i sobreviscut de formes molt diferents: 

• El bloc oriental és el més nombrós i gaudeix d'una relativa salut: té un estàndard establert i reglat  per la fundació IWO des d'abans de la II Guerra Mundial des dels Estats Units. Hi ha publicacions en jiddish oriental i té una producció literària considerable. 
• El bloc occidental és parlat per uns 50.000 individus i es troba en un estadi en el qual la transmissió intergeneracional trontolla. De tota manera existeixen alguns intents de reactivació lingüística per assegurar-ne, com a mínim, l'ús domèstic.

A Israel, tot i no ser el jiddish llengua oficial, hi ha comunitats lingüístiques de les dues variants.

A continuació, fent clic, pot escoltar-se una cançó en jiddish, comentada:

El Picol Prenzipe (trentí)

A Leon Werth
Domando perdon ai boci per aver dedicà sto libro a na persona granda. G'ho 'na scusa seria: sta persona granda l'è 'l miglior amico che g'ho al mondo. G'ho anca 'n altra scusa: sta persona granda la pol capir tut, anca i libri per boci. G'ho anca 'na terza scusa: sta persona granda la abita 'n Francia, en do la g'ha fam e fret. La g'ha propri bisogn de esser consolada. Se tute ste scuse no le basta, alor voi dedicar sto libro a 'n vocia che l'è sta 'na volta sta persona granda. Tuti i grandi i è stadi boci. (Ma pochi i se lo ricorda). Corego donca la me dedica.
A Leon Werth
quando che l'era 'n bocia!

La meua sorpresa va ser quan, després d'haver rebut aquest llibre escrit amb el parlar propi de la regió de Trento, vaig descobrir que no estava en llombard sinó en vènet. No sabia que el venecià es parlàs fins tant endins d'Itàlia. Després, investigant una miqueta he pogut saber que tot i pertànyer al vènet sí que té bastants traces de llombard. Podria dir-se que és un parlar de transició i que gaudeix d'una vitalitat bastant elevada. Té devers 500.000 parlants a una regió que no arriba als 600.000.

En blau, la zona on es parla el vènet. Marcat en vermell, el trentí

El Picio Principe (triestí)

Edició en triestí  publicada per Editoriale Programma

A Leone Werth

Domando scusa ai fioi per gaver dedicà 'sto libro a un grando. Go 'na scusa seria: 'sta persona granda xe 'l meo amico che mi go al mondo. Go 'na seconda scusa: 'sta persona granda pol capir tuto, anche i libri per fioi; e go 'na terza: 'sta persona granda vivi in Francia, la ga fame, fredo e la ga 'sai bisogno de esser consolada. E se tute 'ste scuse no basta, ghe dedicherò 'sto libro al fioluz che 'sta persona granda xe stada. Tuti i grandi xe stai fioi una volta (ma pochi de lori se ricorda de 'sto fato)". E 'lora fazo de novo la mia dedica:

A Leone Werth, co 'l iera muleto

Aquest fragment és una mostra escrita del vènet que es parla a Trieste, i del que queda també la península d'Ístria, a dia d'avui repartida entre Eslovènia i Croàcia. El triestí és un dialecte vènet i no un dialecte italià, com a vegades s'acostuma a pensar. I és que aquesta llengua, la vèneta, si obviam el vocabulari i la fonètica, té més en comú amb el català que no amb l'italià, ja que tant el vènet com el català són dues llengües gal·loibèriques. Tornem, però, al triestí. Té uns 250.000 parlants i gaudeix d'una vitalitat considerable, està fortament influenciat per les llengües eslaves que l'envolten i això, sumat al substrat lingüístic furlà, té diverses particularitats que el fan un dialecte singular en el conjunt de la llengua vèneta. 

Existeixen algunes edicions de Le Petit Prince en vènet, una d'elles és la de El Principe Picinin, o en altres dialectes d'aquesta mateixa llengua, com per exemple en trentí El Picol Prenzipe, que és un vènet occidental de transició entre aquesta llengua i el llombard.