dimarts, 23 de febrer de 2016

El príncep xiquet

Edició valenciana a càrrec de Jaume Arbonès

A Léon Werth
Demane perdó als xiquets per haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que he tingut. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran pot comprendre-ho tot, fins i tot els llibres per a xiquets. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on té fam i fred. Necessita molt que el consolen. Si no n'hi ha prou amb aquestes excuses, vull dedicar aquest llibre al xiquet que fou en un altre temps aquesta persona gran. Totes les persones grans han estat primer xiquets (però poques se'n recorden). Corregesc així la dedicatòria:
A Léon Werth
quan era un xiquet.

Després de més d'un mes d'espera i de més de quatre anys de recerca l'edició valenciana d'aquest llibre ha arribat per quedar-se a la meua col·lecció. Va ser editat l'any 2007, essent la segona traducció que corria a càrrec de Jaume Arbonès (la primera fou l'any 2005, en aranès, Eth Petit Prince, a dia d'avui impossible de trobar, tot i que seguesc buscant-la incansablement). Aquest exemplar en qüestió l'he trobat exposat a les infinites prestatgeries digitals de l'ebay alemany i ha arribat a casa un mes més tard del que estava previst ja que, sembla ser, es perdé o quedà blocat a alguna oficina de Correus entre Trebur, al costat de Frankfurt, i Formentera.

En gran part vaig començar aquesta col·lecció per mor d'aquest llibre i per les nits de cerveses que feia, d'estudiant, al Centre Artesà Tradicionàrius juntament amb amics com Ferriol Macip o Manel Zabala. A ells els dec aquesta prestatgeria ocupada d'estrelles, planetes, raboses, roses i boes que mengen elefants. I això que no és, ni de lluny, el meu llibre preferit, però sí que abraça la meua passió preferida: les llengües i les cultures.

Pel que fa a l'edició, quan vaig descobrir l'existència d'aquesta traducció del Petit príncep estudiava a Barcelona i vivia a Horta. Tenia una companya de pis valenciana que, quan li ho vaig comentar, s'estranyà que el títol no fos El príncep xicotet (o xicotiu, digué). Avui que he pogut fullejar-lo, segurament també s'hagués estranyat de veure que el llibre fa servir els demostratius aquest/aquesta en comptes dels equivalents valencians este/esta. Per la meua part m'ha sabut greu que no estigués més influenciat pel valencià central ja que imaginava que, a l'hora de traduir-lo, haurien fet servir el pretèrit perfet simple, i no la variant perifràstica, ja que en aquella terra gaudeix de molta vivor, aquest temps verbal. Així i tot és una edició més que acceptable i decent, tant per l'escriptura com per la qualitat de l'enquadernació i de les aquarel·les, totes elles en color. 


dijous, 11 de febrer de 2016

Lo Petit Príncip (alguerès)

Edició en alguerès de l'editorial Papiros


Des de Nuoro m'ha arribat recentment un paquet amb aquesta edició del Petit príncep juntament amb una edició en tabarquí i una altra en sard (que ja tenia). D'aquesta manera puc donar per quasi finalitzada la recerca d'edicions en les llengües parlades a Sardenya, illa que des de fa molt de temps em té corprès. Abans del 2015 referents  a  Sardenya  només  hi  havia  les  edicions  en  gal·lurès  (Lu Principeddhu) i en sard (Su Printzipeddu). D'aquesta manera, traduccions que representassen les illes lingüístiques lígur i catalana eren tan inexistents com esperades. Així és que, la versió tabarquina (U Prìncipe Picin) i l'algueresa (Lo Petit Príncip), una vegada han estat una realitat han arribat a la meua modesta col·lecció.

A Leone WerthDeman perdó als minyons per haver dedicat aqueix llibre a una persona gran. Tenc una excusa sèria: aqueixa persona gran és lo millor amic que tenc al món. Tenc una segona excusa: aqueixa persona gran pot comprendre tot, també els llibres per minyons. Tenc una tercera excusa: aqueixa persona gran viu en França, té fam i té fred. I té verament menester d'ésser consolada. I si totes aqueixes excuses no tenguessin de bastar, vull dedicar aqueix llibre al minyó que és estat aqueixa persona gran. Totes les persones grans són estades minyons, un temps. (Però són poques aquelles que se n'arrecorden). Per això corrig la mia dèdica:
A Leone Werthquan era petit

L'alguerès és la variant catalana parlada des del segle XIV a la ciutat de l'Alguer. Té devers uns 10.000 parlants tot i que la llengua és compresa per més de la meitat dels habitants de la ciutat. A continuació penj un vídeo d'un programa de la televisió algueresa on pot escoltar-se com sona el català de Sardenya:


Cal tenir present, per comprendre aquest segon mapa, que la majoria de gent
viu al voltant dels barris del centre (Centro Storico i Mercede). La resta, una part
és obra nova que ha rebut molta població provinent d'altres indrets, i l'altra part,
la més propera a la costa, és semblant a Es Pujols a Formentera, hotels i apartaments
turístics. Són barris i carrers de població temporal però amb negocis regentats, en
gran part, per algueresos.

U Prìncipe Picin (tabarquí)

Edició en tabarquí traduïda per l'editorial sarda Papiros


Au Leone Werth
Dumandu scüza ai gigiö p'âvài dedicàu stu libbru à 'n grande. Ma ho 'na scüza séria: stu grande u l'è u mé amigu ciü còu. Ho 'n'otra  scüza: st'ómmu u l'acapisce tüttu, anche i libbri pai figiö. Ho 'na tersa scüza: st'ómmu grande u sta 'n Fransa, dund'u l'ha famme e fràidu. U l'ha bezögnu de vésse cunsulàu. Se tütte ste scüze nu v'abàstan, ögiu dedicò stu libbru au figiö ch'u l'éa primma. I grendi en steti primma de tüttu figiö (ma póchi se l'aregórdan). Quindi scàngiu a mé dédica:
A Leone Werth
quando era bambino

Aquesta edició està escrita en tabarquí, que és una variant del lígur parlada a l'illa de Carloforte (U Pàize) i a la zona més occidental de Sant'Antioco, al sud de Sardenya. És parlat per unes 15.000 persones. Antigament al País Valencià el tabarquí va ser parlat a l'illa de Nova Tabarca, a una vintena de quilòmetre d'Alacant.



dissabte, 6 de febrer de 2016

El chicotet príncip (valencià normes del Puig)

Edició en blavencià de l'editorial CreateSpace Independent Publishing Platform


 A Leon Werth
Demane perdó als chiquets per haver dedicat este llibre a una persona major. Tinc una excusa séria: esta persona major és el millor amic que tinc en el món. Tinc una atra excusa: esta persona major pot comprendre tot, fins als llibres per a chiquets. Tinc una tercera excusa: esta persona major viu en França, on té fam i fret. Té verdadera necessitat de consol. Si totes estes excuses no varen ser prou, vullc dedicar este llibre al chiquet que va ser en un atre temps esta persona major. Totes les persones majors han segut primer chiquets (pero pocs ho recorden). Corrigc, puix, la meua dedicatòria:
A Leon Werth
Quan era chiquet

Estic a l'espera de rebre l'edició en valencià que edità l'any 2007 el col·leccionista de Petits prínceps Jaume Arbonès. Mentre, i a mode de divertiment, o d'exemplar bizarre, vaig trobar aquesta edició en valencià editada l'any 2015 a través d'una editorial d'internet escrita seguint el model de llengua defensat a les normes del Puig.

A la primera plana del llibre hi ha una nota aclaratòria escrita pel traductor que justifica la raó per la qual s'ha utilitzat aquest sistema ortogràfic. Les seues justificacions són les següents: les normes del Puig va ser la primera normativa acceptada per la Generalitat Valenciana i és l'única forma genuïna per al valencià ja que les normes de Castelló (normativa acceptada i aprovada de forma unànime per totes les institucions valencianes i l'àmplia majoria de valencians) prefereixen les formes catalanes en detriment del valencià. Tot plegat, a parer meu, bastant discutible.

De tota manera he de confessar que creia que seria una versió ortogràfica més aberrant del que és en realitat. És ver que és una ortografia castellanitzada però, per exemple, no utilitza la ñ sinó que utlitza, al menys al llibre, la forma ny. És una ortografia secessionista i té algunes irregularitats que grinyolen a la vista però així i tot, aparentment és més coherent del que hauria pogut pensar mai.

Ara bé, si us fixau amb la portada fotografiada, el títol es veu pixelat. Idò bé, és la millor imatge del llibre. Totes les aquarel·les que apareixen a l'interior estan molt, moltíssem pixelades. Es nota molt com han estat escanejades d'algun altre llibre i no s'han esmerat mica en corregir-les. Les aquarel·les són una veritable animalada i l'enquadernació té els fulls aferrats amb una pega que, només fullejar el llibre un ja tem perquè no caiguin les pàgines, detall que m'ha sabut greu. Cap editor deu desitjar aquest resultat final. Així i tot consider que és una vertadera peça de col·leccionista que si se'n té oportunitat convé adquirir. 


PS: Deman excuses si hi ha faltes d'ortografia, escric amb la tauleta des d'un teclat al qual li cauen les tecles.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Ar Priñs Bihan

Edició bretona de l'editorial Preder

Aquesta edició del Petit Príncep va ser un regal que em portà en Pierre LeSage des de Nantes quan vivíem al carrer d'en Roig, al Raval barceloní. És ver que la col·lecció ha estat sempre decantada cap a les llengües romàniques, però més per casualitat que no per causalitat, la família celta sembla haver-se obert pas entre els títols llatins de la col·lecció. Així que novament, Pierre, ti dico grazie.



El bretó és la llengua cèltica més meridional i l'única parlada al Continent. Es parla a la zona de Bretanya, a l'oest de França i té entre 500.000 i 1,2 milions de parlants, principalment a la zona d'Armòrica, la terra d'Astèrix.

Parlants de bretó a l'any 2004
Expansió dels bretons al segle VI dC:

Micul Print (romanès)

Edició romanesa de l'editorial RAO




Lectura en romanès del Petit Príncep:



El romanès és la llengua romànica més oriental de totes. Es parla principalment a Romania i Moldàvia tot i ser present també en forma d'illes lingüístiques a Hongria i a una regió de l'est de Sèrbia. El romanès és parlat per 24 milions de persones.


Lu Principeddhu (gal·lurès)

Edició en gal·lurès de l'editorial Tintenfass

Aquest exemplar en qüestió me'l regalà sa padrina pes meus 25 anys. El primer que aconseguia de Sardenya, illa que m'estim molt.


A Léon Werth,
Dumandu paldonu a li steddhi d'aé dedicatu chistu libbru a una passona manna. Agghju una bona scusa: chista passona  manna è lu meddhu amicu ch'agghju autu illu mundu. Agghju un'alta scusa: chista passona manna pò cumprindì tuttu, finze li libbri pa' li steddhi. Agghju una telza scusa: chista passona manna sta in Francia, à fami e fritu. À bisognu avveru d'esse cunsulata. Si tutti chisti scusi no abbastani, voddhu dedicà chistu libbru a chista passona manna chi una 'olta è statu steddhu.Tutti li manni so' stati steddhi una 'olta. (Ma pochi d'iddhi sinn'ammentani). Pal chissu, curregghju la me' dedica:
A Léon Werth,
candu era steddhu minori.

El gal·lurès és un dialecte cors molt influenciat pel sard que es parla a la zona de Gal·luria, al nord de Sardenya. Té aproximadament uns 100.000 parlants.

Su Printzipeddu (sard)

Edició en sard de l'editorial Papiros

A Leone Werh 
Pedo perdonu a sos pitzinnos pro àere dedicadu custu libru a una pessone manna. Tèngio una resone sèria: custa pessone manna est su mègius amigu chi tèngio in su mundu. Tèngio un'àtera resone: custa pessone manna podet cumprèndere totu, finas sos libros pro pitzinnos. È tèngio un'àtera resone galu: custa pessone manna istat in Frantza in ue tenet fàmene e fritu. E tenet finas bisòngiu de èssere consolada. Si totu custas resones non diant bastare, deo bògio dedicare custu libru a su pitzinnu chi est istadu custa pessone manna. Totu as pessones mannas sunt istadas pitzinnos, in antis. (Ma sunt pagas sas chi si nd'ammentant). Duncas càmbio sa dèdica mea:
A Leone Werth,
cando fiat pitzinnu


El sard és una llengua romànica parlada a quasi tota Sardenya, exceptuant l'extrem nord de l'illa, la població de l'Alguer i les illes de Sant Pere i part de la de Sant Antoni, al sud de Sardenya. A part d'alguns dialectes catalans que utilitzen l'article salat, el sard és l'única llengua romànica que també utilitza aquest article derivat de l'IPSE llatí.  Actualment compta amb quasi 2 milions de parlants:

'O Princepe Piccerillo (napolità)

Versió napolitana de l'editorial Franco Di Mauro Editore

A Léon Werh.
Io cerco perdono a 'e ccriature si aggio dedicato chistu libbro a na perzona grossa. Tenga na scusa seria: chesta perzona grossa è 'o meglio amico ca tengo a 'o munno. Tengo n'ata scusa: chesta perzona grossa pô ntennere tuttecose, pure 'e libbre pe ccriature. Tengo na terza scusa: chesta perzona grossa sta è casa â Francia addo' tene famme e ffriddo. Ave tantu bisogno d'essere cunzulata. Si tutte chesti scuse nun avastano, io dedicarraggio chistu libbro a 'o criaturo ch'è stato 'sta perzona grossa. Tutt' 'e pperzone grosse songo state criature na vota. (Ma poche 'e lloro se n'allicordano.) Io pirciò curreggo 'a dedica mica:
A Léon Werth,
quanno isso era nu criaturo. 
El napolità és una llengua parlada al sud d'Itàlia per prop de 8 milions de persones:

L Pitl Prinz (ladí de vall Gardena)

Edició ladina de la vall Gardena editat per l'Istitut Ladin Micura de Rü

-N iede, canche ove sies ani, ovi udù te n liber sun la giungla dal titul, "Stories vivudes"


El ladí és una llengua parlada a cinc valls dels Alps Dolomites. Es calcula que en total aquesta llengua té uns 35.000 parlants. És una de les llengua retoromànica, és a dir, és molt propera al romanx parlat a Suïssa i al furlà, llengua que limita amb el ladí pel vessant sud:

Lou Pichin Prince (niçard · occità provençal)

Edició niçarda de l'editorial Puré Monde

Ah! Pichin prince, ai capit, pau à pau, la tieu pichina vida malincounica. Avìes augut, per touplen de tems, couma souleta distracioun la douçoù dei tramount. Ai emparat aqueu detai nouvèu, lou matin dóu quatrième jou, quoura m'as dich: Mi plason ben lu tramount. 


El niçard es parla a zona de Niça, a l'est de Provença i té un nombre indeterminat de parlants: