dimecres, 30 de novembre de 2016

Eth petit prince (aranès)

Gràcies Josep per mostrar-me els avantatges d'aquest món.
A Léon Werth
Demani perdon as mainatges per auer dedicat aguest libre a ua persona grana. È ua desencusa seriosa: aguesta persona grana ei eth milhor amic qu'è en mon. È ua auta desencusa: aguesta persona grana ac pòt compréner tot, tanben es libres entà mainatges. E è ua tresau desencusa: aguesta persona grana demore en França a on  a hame e heired. A ben besonh d'èster consolada. Se damb totes aguestes desencuses non n'i a pro, voi dedicar aguest libre ath mainatge que siguec en un aute temps aguesta persona grana. Totes es persones granes an estat prumèr mainatges (mès, pògues se'n bremben). Corregisqui donc era mia dedicatòria:
A Léon Werth
quan ère mainatge.

L'altre dia en un sopar amb la meua parella i un amic vaig comentar que el que més m'està agradant de col·leccionar El petit príncep no és el llibre en sí, ni les llengües amb les que el puc trobar -que és una part vital de la col·lecció-, sinó el fet de tenir la possibilitat de contactar amb altres col·leccionistes i amb gent vertaderament enamorada d'aquest llibre aparentment tan simple. Vaig comentar que, tot i haver començat això l'any 2012 emulant una col·lecció que tenien uns amics barcelonins i que m'havia caigut en gràcia (en Ferriol i en Manel). Així i tot no ha estat fins enguany, el 2016, que he començat a fer vida de col·leccionista amateur, però de col·leccionista al cap i a la fi. He descobert que aquest món té centenars de portes més o menys obertes i que darrere d'elles, de la mateixa manera com en els mons que el protagonista recorre abans d'arribar al desert, hi ha persones de les quals, per ara sense excepció, n'he tret moments molt especials. Estic parlant, és clar, de na Laia, na Cristina, en Pierre, na Maite, n'Antoniu, n'Alphonse Allain, en Shlomo, n'Anna, en Jean-Marc, en Thede i també en Josep Bourbaki que en aquest cas va ser ell qui em va descobrir a mi, i no al revés. I els que vindran.

Anant al llibre que ens ocupa, l'aranès. Quan vaig començar amb tot això ja em deia en Manel que mal de fer ho tendria per aconseguir trobar aquest llibre. I no s'equivocava. Al final, però, ha estat d'una altra manera: ha estat el llibre qui m'ha trobat a mi i això el fa encara més especial. Amb ell puc tancar la raó primera per la qual vaig començar a col·leccionar aquest llibre: el volia amb tots els dialectes catalans i occitans possibles. D'aquí vaig pujar-ho a les romàniques, i de les romàniques al món. Queda molt camí però és la manera que conec per donar corda al llibre, a l'obra i a les llengües amb les que amb tanta estima s'ha traduït El petit príncep.

L'aranès
És un dialecte gascó que es parla a la vall d'Aran, a Catalunya. Per tant estam davant de l'occità que es parla a Catalunya (també es parla a Fenolleda). El llibre el va fer editar en Jaume Arbonès, el mateix que la versió valenciana El príncep xiquet. Aquesta variant occitana té devers 6000 parlants. Oïm-lo:



dimarts, 29 de novembre de 2016

Şazadeo Qickek (zazaqui)

Edició tintenfass de l'any 2015

Léon Werthi rê:
Oyo ke mı no kıtab kerdo zıimetê merdumê dê pili, domani (qıci) mı ef kerê. Emma raşti ki qısurê mı de qayt mekerên: no merdumo pil dınya de dostê mıno tewr rındo. Uzrê dê mıno bin esto: Eqılê nê merdumê pili şono her i ser, qeder be kıtabanê domanan ser ki. Uzrê mınê hirêyine: No merdumo pil Fransa de nışeno ro, Fransawa ke tede veyşaniye diya, serde çiyao; elbet ke mıhtacê dayağio. Eke nê uzri pêro besi niyê, ez zerri u can ra wazenan ke nê kıtabê zımetê domanina nê merdumê pili keri, çunke merdumê pili têde raver domani biyê (Emma zaf şenık merdumi nae anê xo viri). Eke henio, ez vurnenan, kıtabê zo hına kenan zımetê cı:
Domanina Léon Werthi rê

Amb el zazaqui definitivament sí que acaba de sonar el tret de sortida per anar a la caça d'exemplars d'aquest llibre en qualsevol llengua, dialecte o variant que hi hagi impresa. Amb una clara preferència, és clar, per a totes aquelles versions romàniques o, com és aquest el cas, de llengües minoritzades o amb pocs parlants.

 Així és que aquest exemplar que ve per engrossar la petita però creixent col·lecció prové de les terres interiors d'orient de Turquia. Al nord del Kurdistan hi ha un poble que tot i no parlar kurd sí que es reconeix a si mateix com a part de l'ètnia kurda. Aquest poble és el zazaqui, parla zazaqui i és kurd i viu a Turquia. El seu idioma, el zazaqui, és també una llengua indoiraniana que comparteix branca amb el kurd. Segons la font consultada aquest idioma és parlat per entre 1.600.000 i 4.000.000 milions de persones, principalment a Turquia, tot i que existeixen algunes comunitats zazaquis a Geòrgia, Alemanya i al Kazakhstan. Tot i ser modesta, aquesta comunitat gaudeix de Wikipedia escrita en el seu idioma: La Wikipediya.

Acompany l'article d'una cançó que fa referència 




divendres, 25 de novembre de 2016

Lisslprinsn (elfdalià)

Edició de Tintenfass de 2015. N'existeix una anterior de 2007
Að Léon Werth
Ig bið ollum krippum um fölåtels för ig ar dedikirað is-jär buotję að ienum sturum. Ig ar ien ursekt so föslår: an ir menn oll best wenn. Ig ar ien til ursekt: fast an ir stur kann an föstå ollt so ir, boð krippbyökär og. Ig ar ien trið ursekt: wenn menn byddjer i Fraunkrik, dar an swelt og friuos. An byöver sakt an fą̊ noð, so an beller tröst sig min. Um is-jär ursektär föslå it noð, so al ig djienn dedikir buotję að ånum krippem, so wenn menn war iessn. Oll sturär åvå weð kripper iessn. (Men eð ir it mikkler åv diem so minnas eð.) För dyö endrer ig dedikasiuonem mainum:
Að Léon Werth
mę an war lisslgoss

Ací poden escoltar-se els dos primers capítols

Aquesta llengua la vaig conèixer no fa gaire. De fet va ser fa dos estius, un dia que mons pares, sabedors que tot això de les llengües -especialment si són exòtiques- m'interessa, m'apartaren un article que apareixia al diari La Vanguardia (vegeu l'article) que parlava d'una llengua hereva directa de l'època dels víkings. 

Bé, el cas és que l'elfdalià, o övdalską en la mateixa llengua, és un idioma emparentat amb el suec i que, per tant, pertany a les llengües germàniques i en concret a la família de llengües nòrdiques. Ara bé, sí que és ver que és el cosí vell de la família. Aquesta llengua, amb no més de 2.500 parlants entre els quals s'hi pot comptar l'àvia de la princesa Sofia Hellqvist de Suècia.  Els parlants d'elfdalià es troben concentrats a una regió que hi ha al centre de Suècia entre grans boscs boreals anomenada Älvdalen és molt conservadora. De fet hi ha constància que fins l'any 1906 encara havia estat escrita amb caràcters rúnics per part dels seus parlants. 

A part, jo de nòrdic no en sé, però pel que he llegit, sembla ser que manté trets que les altres llengües han perdut, com les declinacions, els tres gèneres entre d'altres. Això ha portat a que aquesta llengua hagi aconseguit ser considerada com un idioma independent del suec ja que sí que manté semblances amb el suec, però més aviat amb el suec antic que no pas amb el suec modern. En certa manera sentir parlar elfdalià és viatjar en el temps i sentir una versió aproximada a com devien parlar alguns -no tots- dels magnífics navegants i temibles saquejadors que habitaren les terres del Nord durant tant i tant de temps.

Mentre transcrivia el text superior he trobat algunes paraules que m'han recordat a mots d'altres llengües germàniques com l'anglès o l'alemany. Per exemple a menn byddjer (el meu amic) on menn s'assembla al mine anglès o al mein alemany. De la mateixa manera för equivaldria al for anglès o al für alemany. 

Zona on es parla l'elfdalià

Una cançó en elfdalià:

Il Principe Piccino

Interpretació del llibre en italià de Liorna. Editorial Programma

A Leone Werth
Questo è un libro per figlioli,eppure la dedica che vorrei fare non è a un bimbo piccino, ma a un omo grande. Però è giusto: quest'omo è il miglior amico che c'abbia al mondo. C'ho anche una scusa: quest'omo può capire tutto, anche i libri per figlioli; c'ho anche n'artra scusa: quest'omo sta in Francia, c'ha fame, c'ha freddo e c'ha molto bisogno di esse' consolato. E se tutte queste 'ose non bastano, dedicherò questo libro al bimbo piccino che questo grand'omo è stat, così magari glielo rammento, di com'era da piccino. Perché tutti sono stati bambini una volta, ma in po'ini se lo ri'ordano. Perciò correggo la mia dedica:
A Leone Werth,
ma quand'era piccino
.

Qui va Liorna se'n va i no torna. 
Avui us present un nou membre de la col·lecció, Il Principe Piccino, la versió liornesa del llibre hegemònic d'aquesta pàgina. A Itàlia es té per costum anomenar dialetto tot allò que no acaba de ser del tot italià. Tant és que el dialetto sigui una llengua diferent a la italiana, com pugui ser el sicilià o el llombard; o bé sigui realment una variació interna de l'idioma italià, com succeeix amb el romà o el liornès. Tot són dialetti perquè de llengua només n'hi ha una, o això diuen.

En el cas que avui ens ocupa sí que és ver que parlar del liornès vol dir parlar de l'italià (podem saber més de l'edició italiana de El Petit Príncep aquí). Liorna és aquella ciutat que els italians anomenen Livorno i a Balears el seu exònim catalanitzat ha perviscut en gran part gràcies a la frase feta que capitaneja aquest petit escrit. Ve a ser la versió catalana de la castellana Quien va a Sevilla pierde su silla. Però molt sovent les coses tenen una raó i si anam tirant del fil, quan hem desenfilat el cabdell, ens trobam amb una història de cristians vells, de jueus (xuetes) i d'exili. Liorna va ser una meta, un punt d'arribada per una gran part de jueus mallorquins que no van voler convertir-se al cristianisme durant els segles XVI-XVII. D'aquí pren origen la dita ans mencionada.

Per saber-ne una mica més, recoman la lectura del següent article que enllaç (Qui va a Liorna no torna, la cuina a Mallorca, judaïtzant-Jaume Fàbrega).

En vermell, la província de Liorna, a la Toscana

diumenge, 20 de novembre de 2016

Der kleyner Prints / דער קלײנער פּרינץ (Jiddish)

Portada de l'edició en Jiddish traduïda per Shlomo Lerman


Transcripció: 
Far Leon WerthIkh bet iber di kinder, vos ikh hob gevidmet dos bukh a dervaksenem. Kh'hob zeyer a vikhtike sibe: ot der dervaksener iz der bester khaver vos ikh hob oyf der velt. Kh'hob nokh a sibe: ot der dervaksener ken alts farshteyn, afile di bikher far kinder. Kh'hob a drite sibe: ot der dervaksener voynt in Frankraykh vu er laydt fun hunder un kelt. Er neytikt zikh zeyer in a treyst. Oyb di ale sibes zenen nisht genug, vel ikh vidmen dos bukh dem kind vos der-o dervaksener iz a mol geven. Ale dervaksene zenen frier kinder geven (khotsh veynike tsvishn zey gedenken dos). Farrikht ikh take mayn vidmung:
Far Leon WerthVen er iz geven a kleyn yingl

El jiddish. És una llengua de la qual em sembla que n'hem sentit a parlar molt més del que l'hem sentit a parlar. I és que aquesta ha estat, durant segles, la llengua principal parlada per la majoria de jueus d'Europa. De fet, es diu que el nom de jiddish prové de judeo-deutsh, és a dir, judeo-alemany, l'alemany dels jueus. Es tracta d'una varietat alemanya emparentada amb el suau, el luxemburguès i altres parlars alt-alemanys. 

Per tots és sabut que el poble jueu va ser greument perseguit durant les dècades de 1930 i 1940 a Europa i la fi que patien quan eren agafats per les grapes del nazisme. Just per dir-ho en dues xifres: a la dècada de 1930 a Europa es comptaven uns 13.000.000 parlants de jiddish. Actualment s'estima que no n'hi ha més de 3.000.000.

Actualment els parlants de jiddish no viuen únicament a l'Europa central sinó que estan repartits, també, entre els Estats Units d'Amèrica, Israel, Rússia i alguns països nòrdics com Suècia (país que no fou ocupat pel nazisme). 

verd: jiddish occidental - groc: jiddish oriental


El jiddish es divideix en dos grans blocs dialectals: l'oriental, i l'occidental. L'un i altre han evolucionat i sobreviscut de formes molt diferents: 
  • El bloc oriental és el més nombrós i gaudeix d'una relativa salut: té un estàndard establert i reglat  per la fundació IWO des d'abans de la II Guerra Mundial des dels Estats Units. Hi ha publicacions en jiddish oriental i té una producció literària considerable. 
  • El bloc occidental és parlat per uns 50.000 individus i es troba en un estadi en el qual la transmissió intergeneracional trontolla. De tota manera existeixen alguns intents de reactivació lingüística per assegurar-ne, com a mínim, l'ús domèstic.
A Israel, tot i no ser el jiddish llengua oficial, hi ha comunitats lingüístiques de les dues variants.


A continuació, fent clic, pot escoltar-se una cançó en jiddish, comentada:

dimecres, 16 de novembre de 2016

El Picol Prenzipe (trentí)


A Leon Werth
Domando perdon ai boci per aver dedicà sto libro a na persona granda. G'ho 'na scusa seria: sta persona granda l'è 'l miglior amico che g'ho al mondo. G'ho anca 'n altra scusa: sta persona granda la pol capir tut, anca i libri per boci. G'ho anca 'na terza scusa: sta persona granda la abita 'n Francia, en do la g'ha fam e fret. La g'ha propri bisogn de esser consolada. Se tute ste scuse no le basta, alor voi dedicar sto libro a 'n vocia che l'è sta 'na volta sta persona granda. Tuti i grandi i è stadi boci. (Ma pochi i se lo ricorda). Corego donca la me dedica.
A Leon Werth
quando che l'era 'n bocia!

La meua sorpresa va ser quan, després d'haver rebut aquest llibre escrit amb el parlar propi de la regió de Trento, vaig descobrir que no estava en llombard sinó en vènet. No sabia que el venecià es parlàs fins tant endins d'Itàlia. Després, investigant una miqueta he pogut saber que tot i pertànyer al vènet sí que té bastants traces de llombard. Podria dir-se que és un parlar de transició i que gaudeix d'una vitalitat bastant elevada. Té devers 500.000 parlants a una regió que no arriba als 600.000.

En blau, la zona on es parla el vènet. Marcat en vermell, el trentí

dimarts, 15 de novembre de 2016

El Picio Principe (triestí)

Edició en triestí  publicada per Editoriale Programma

A Leone Werth
Domando scusa ai fioi per gaver dedicà 'sto libro a un grando. Go 'na scusa seria: 'sta persona granda xe 'l meo amico che mi go al mondo. Go 'na seconda scusa: 'sta persona granda pol capir tuto, anche i libri per fioi; e go 'na terza: 'sta persona granda vivi in Francia, la ga fame, fredo e la ga 'sai bisogno de esser consolada. E se tute 'ste scuse no basta, ghe dedicherò 'sto libro al fioluz che 'sta persona granda xe stada. Tuti i grandi xe stai fioi una volta (ma pochi de lori se ricorda de 'sto fato)". E 'lora fazo de novo la mia dedica:
A Leone Werth, co 'l iera muleto
Aquest fragment és una mostra escrita del vènet que es parla a Trieste, i del que queda també la península d'Ístria, a dia d'avui repartida entre Eslovènia i Croàcia. El triestí és un dialecte vènet i no un dialecte italià, com a vegades s'acostuma a pensar. I és que aquesta llengua, la vèneta, si obviam el vocabulari i la fonètica, té més en comú amb el català que no amb l'italià, ja que tant el vènet com el català són dues llengües gal·loibèriques. Tornem, però, al triestí. Té uns 250.000 parlants i gaudeix d'una vitalitat considerable, està fortament influenciat per les llengües eslaves que l'envolten i això, sumat al substrat lingüístic furlà, té diverses particularitats que el fan un dialecte singular en el conjunt de la llengua vèneta. 

Existeixen algunes edicions de Le Petit Prince en vènet, una d'elles és la de El Principe Picinin, o en altres dialectes d'aquesta mateixa llengua, com per exemple en trentí El Picol Prenzipe, que és un vènet occidental de transició entre aquesta llengua i el llombard. 


dilluns, 14 de novembre de 2016

Il Piçul Princip (furlà)

Editorial Programma, tal com s'observa no té aquarel·les
de l'autor
A Leone Werth
O domandi perdon ai fruts di vé dedicât chest libri a une persone plui grande di me. O ai un parcè seri: cheste persone grande e je il miôr amì che o vedi vût intal mont. O ai une seconde scuse: cheste persone grande e pues capî dut, ancje i libris pai fruts e o 'nd ai une tierce: cheste persone grande e je a stâ in France, e à fam, e à frêt e e à une vore di bisugne di sêi consolade. E se no bastin chestis scusis, o scrivarai chest libri dedicât al frut che ceste persone e je stade. Ducj i grancj a son stâts fruts une volte. (Ma pôcs di lôr si visin). Par chest o corêç la mê dediche:
A Leone Werth cuant che al jere un frut.

Aquest llibre està escrit en furlà (o friül), que és una llengua romànica parlada al nord-oest d'Itàlia i que forma part de les llengües rètiques, o retoromàniques, juntament amb el ladí (L pitl Prinz) i el romanx. Al primer cop d'ull m'ha cridat l'atenció que, a diferència de la gran majoria de parlars d'Itàlia, el furlà no fa els plurals masculins amb -i, sinó que ho fa afegint una -s tal com ho fan les gal·loromàniques i les iberoromàniques, però el femení sí que acaba en -e, com les itàliques. El ladí també fa el plural amb -s

Aquesta llengua ha tingut una normativització de la llengua tardana, data de 1996. El seu artífex va ser el català Francesc Lamuela, que és un filòleg romanista nascut l'any 1950 a Barcelona. La institució que vetla per la salvaguarda d'aquesta llengua (que va ser reconeguda com a tal per Itàlia l'any 1999) és l'Arlef. Amb tot això, es compten uns 600.000 parlants de furlà a aquesta regió d'Itàlia que té un total d'un milió dos-cents mil habitants, és a dir, és parlat pràcticament pel 50% de la població. 


dimecres, 9 de novembre de 2016

Da klayna prints (jiddish de Varsòvia)

edició en jiddish varsovià traduïda per Shlomo Lerman

Fa Leon Werth,  

Ikh antshuldik mikh fa di kinda, vus ikh hob gevidmet dus bikh a davaksenem. Kh'hob zeya a vikhtike sibe: ot deya davaksena iz da besta khava vus ikh hob oyf di velt. Kh'hob nokh a sibe: ot deya davaksena ken alts fa'shtayn, afile di bikha fa kinda. Kh'hob a drite sibe: ot deya davaksena voynt in Frankrakh vi eiya ladt fin hinga un kelt. Eiya noytikt zikh zeya in a trayst. Oyb di ale sibes zenen nisht genig, vel ikh vidmen dus bikh dem kind vus da dozika davaksena iz a mul geveyn. Ale davaksene zenen friya kinda geveyn (khotsh vaynik tsvishn zay gedenken dus). Fa'rekht ikh take man vidmung:
Fa Leon Werth, ven eiya iz geveyn a klayn yingl.


Aquesta edició en jiddish és molt especial, i és que és única. El seu autor (o traductor), en Shlomo Lerman, que ja va tradur aquest llibre al jiddish estàndard a l'any 2000, va traduir Le Petit Prince al seu dialecte matern, el jiddish parlat a la ciutat de Varsòvia. Lerman va fer-ho en petit format, publicant així únicament 15 exemplars. Quan em vaig posar en contacte amb ell, i després que ell m'explicàs tot això, em va oferir la possibilitat d'enviar-me els materials per tal que, si ho desitjava pogués maquetar i enquadernar el llibre. I això he fet. Així que aquest llibre ve a ser una segona edició d'aquesta traducció, editada a Formentera. 

Parlem un poc de la llengua en qüestió
El jiddish és una llengua germànica històricament parlada per bona part de la comunitat jueva de l'Europa central i de l'est. A causa de les terribles conseqüències de l'Holocaust aquesta llengua va passar de tenir devers uns 13.000.000 de parlants durant la dècada de 1930, a tenir-ne no més de 3.000.000 durant la primera dècada del segle XXI. Actualment els parlants de jiddish no viuen únicament a l'Europa central sinó que estan repartits, també, entre els Estats Units d'Amèrica, Israel, Rússia i alguns països nòrdics com Suècia (país que no fou ocupat pel nazisme). 

verd: jiddish occidental - groc: jiddish oriental


El jiddish es divideix en dos grans blocs dialectals: l'oriental, i l'occidental. L'un i altre han evolucionat i sobreviscut de formes molt diferents: 
  • El bloc oriental és el més nombrós i gaudeix d'una relativa salut: té un estàndard establert i reglat  per la fundació IWO des d'abans de la II Guerra Mundial des dels Estats Units. Hi ha publicacions en jiddish oriental i té una producció literària considerable. 
  • El bloc occidental és parlat per uns 50.000 individus i es troba en un estadi en el qual la transmissió intergeneracional trontolla. De tota manera existeixen alguns intents de reactivació lingüística per assegurar-ne, com a mínim, l'ús domèstic.
A Israel, tot i no ser el jiddish llengua oficial, hi ha comunitats lingüístiques de les dues variants.



Us convid a escoltar com sona aquesta llengua a través de la següent cançó: