dijous, 10 d’agost de 2017

Cordel do Pequeno Príncipe (portuguès del Brasil)

Edició de cordell arribada des del Brasil gràcies a
en Jose Jaime Junior
(núm 178)

Ja vaig parlar del brasiler no fa gaire a l'entrada O Pequeno Príncipe. En aquesta ocasió la intenció és més aviat classificadora i al mateix temps, per parlar de la literatura de canya i cordill. Va ser un gènere popular durant el segle XIX i la primera part del segle XX. Es tractava de plecs de fulls que es venien al carrer penjats d'un fil o d'una canya i hi acostumava a haver-hi romanços de caràcter popular i de temàtiques ben diverses. Els venedors en recitaven fragments i la gent els comprava per llegir-los i aprendre'ls de cara a reunions amb amics. Per a més informació, viquipèdia.

dimecres, 9 d’agost de 2017

El picio principe (vènet de Fiume/Rijeka)

Edició en vènet de Fiume que m'ha enviat na Tea
(núm 177)


Per el Léon Werth
Ghe domando perdon ale crature perché ghe go dedicà sto libro a un grande. Mi me scuʃo: sto grande xe 'l più bon amico che go in sto mondo. Go anca un'altra scuʃa: sto grande 'l abita in Francia e 'l ga fame e ghe xe fredo. Ghe ocore che qualchedun lo consoli. Se tute ste scuʃe no xe abastanza, alora ghe dedico sto libro ala cratura che sto grande era una volta. Tuti i grandi i era crature (ma pochi i se ricorda). Alora la fazo mejo la mia dedica:
Per el Léon Werth
co 'l era ancora una cratura.


Amb el vènet de Fiume som davant d'un testimoni de la Romània vella que se'n va. Sembla ser que les velles parles llatines estan comdemnades a desaparèixer al Bàlitc substituïdes per les llengües eslaves que les rodegen.

Aquest estiu he estat escrivint-me amb una dona de Fiume (actualment Rijeka), na Tea. Aquesta ciutat temps ha fou italiana i durant segles estigué molt influïda per Venècia. És d'aquesta manera que la llengua habitual d'aquesta ciutat, com de tantes altres arreu d'Ístria i Dalmàcia, era el venecià. I encara el parlen a Fiume, tot i que no els jóvens. Segons m'explicava la dona amb qui m'escrivia, que és qui em féu arribar aquest llibre que avui present aquí, el dialetto fiumano se sent als geriàtrics i als clubs de jubilats. La gent de mitjana edat l'entén i el sap parlar però no té l'hàbit d'usar-lo i això n'agreuja les minces possibilitats de supervivència per aquesta traça de llatinitat a Croàcia. 

Na Tea m'explicà que aquest llibre ha estat editat i dut endavant amb la voluntat de mostrar la llengua al món, de fer-se visibles i de poder ajudar a que la flama de la llengua perduri, almenys una mica més, en aquesta ciutat istriota. El vènet, però, no només perdura a Cràcia en aquesta ciutat costanera, és present també a altres poblacions de la mateixa península com per exemple Rovigno o Cres. 

El dialecte és interessant. És completament comprensible per qualsevol parlant d'italià, i ja no diguem de vènet. L'ortografia ha estat regulada seguint les indicacions de la Società di Studi Fiumani que el 2007 publicaren un diccionari del dialecte fiumà.


divendres, 4 d’agost de 2017

Гыццыл Принц "Guitsil Prints" (osseta)

Llibre regal de n'Adela Sanz en osseta. Gràcies!
(núm 176)

Entre les muntanyes del Càucas, entre Txetxènia i Circàssia hi ha una regió de difícil accés anomenada Ossètia i que està dividida entre dos estats: Ossètia del nord, al Càucas rus i Ossètia del sud a Geòrgia. El nom d'Ossètia arribà a les meues oïdes l'any 2008 a rels de la independència de Kosovo i del suport nord-americà que tingué aquesta secessió al sud de Sèrbia. Com a conseqüència del naixement d'aquest nou aliat nord-americà a pocs quilòmetres de la mar Negra Rússia ajudà a les regions d'Abkhàsia i d'Ossètia del sud a rebel·lar-se contra Geòrgia i d'aquesta manera desestabilitzava un aliat dels americans. I la guerra freda es va acabar amb la caiguda de la Unió Soviètica, sí sí. El cas és que Ossètia està dividida en dues regions: una russa i bastant estable, i una de iure georgiana però que a la pràctica a Geòrgia li costa bastants esforços i recursos poder controlar ja que els moviments dels ossetes georgians van encaminats a aconseguir, algun dia, reunificar-se amb els seus germans del nord.  

L'osseta no és especial únicament per aquest fet, que per a mi ja li atorga un encant incalculable. Aquí toca remuntar-se als orígens de la llengua osseta i és que a diferència de les llengües del seu entorn, que són caucàsiques, sinó indoiranianes. La majoria de llengües del Càucas: circassià, txetxè, georgià, etcètera formen part d'una branca lingüística independent de les indoeuropees i que es coneixen com a caucàsiques. Idò bé, l'osseta no forma part d'aquest grup i sí que és indoeuropea, concretament indoiraniana i està, per tant, emparentada amb el tati del Daguestan, i amb el persa. La llengua osseta se la relaciona amb els pobles escites i alans que foren antics nòmades d'origen irànic que d'alguna manera s'establiren a les verdes i fèrtils valls que separen Europa i Àsia. 

Els ossetes no anomenen osseta al seu idioma sinó que, la majoria l'anomenen iron. Aquest fet, el d'anomenar Iron (semblant a Iran) a una llengua indoiraniana em recorda al fet d'anomenar romanès a una llengua romànica. Ambdues llengües estan rodejades de llengües amb les quals no hi comparteixen cap classe de lligam. Es compta que hi ha mig milió de parlants d'osseta.


dijous, 3 d’agost de 2017

La Eta Princo (esperanto)

Edició en esperanto rebuda gràcies a na Chelo Vicente
(núm 175)



Dediĉo de la aǔtoro al Léon Werth
Pardonu infanoj, ke mi dediĉis ĉi tiun libron al plenkreskulo - al "grandulo". Mi havas seriozan senkulpigon: tiu grandulo estas la plej bona amiko, kiun mi havas en la mondo. Mi havas alian senkulpigon: tiu grandulo kapablas ĉion kompreni, eĉ porinfanajn librojn. Mi havas trian sekulpigon: tiu grandulo loĝas en Francio, kie li suferas pro malsato kaj malvarmo. Li ja bezonas konsolon. Se ĉiuj tiuj senkulpigoj ne sufiĉas, mi volonte dediĉos ĉi libron al la infano, kiu iam antaǔe tiu grandulo estis. Ĉiuj granduloj unue estis infanoj. (Sed malmultaj el ili memoras pri tio.) Mi do korektas mian dediĉon:
Al Léon Werth,
kiam li estis malgranda knabo.

Per tots és sabut que l'esperanto és una llengua planificada, una llengua artificial, sortida d'un escriptori. El que no tothom sap és que aquesta llengua va ser creada durant el segle XIX amb la finalitat d'esdevenir com a lingua franca internacional. Pretenia ser la llengua de tots i, alhora, la de ningú. Amb l'esperanto tots els pobles del món podrien confraternitzar sense haver de prescindir de la seua llengua pròpia.

Potser molts pensaran que això ja ho fa ara l'anglès així com temps ha ho féu el francès. I en part no els manca raó. Però ara bé, el que no es té en compte és la manca de solidaritat que hi ha en aquesta realitat en la que utilitzam com a lingua franca la llengua d'uns (Regne Unit, Estats Units, Canadà...) en comptes de les llengües de tots els altres. D'aquesta manera es crea en el subconscient comú de la majoria la idea de llengües de primera (molts de parlants i comunicació internacional: anglès, francès i, en menor mesura el castellà), llengües de segona (llengües amb estatus nacional però no útils per a la comunicació internacional: italià, rus, portuguès, danès, swahili, japonès...) i llengües de tercera (llengües sense estatus nacional i no aptes per a la comunicació internacional, que són la gran majoria: català, occità, frisó, asturlleonès, tàtar, uigur, orissà, nàhuatl...)

L'esperanto lluitava en contra d'aquesta jerarquia lingüística amb una arma molt senzilla, la de crear una llengua per a tots de manera que tots haguéssim de ser, com a mínim, bilingües. Amb aquesta idea seguiria havent-hi llengües de tercera perquè el maltractament i la discriminació dels estats cap a la diversitat lingüística és una lacra que roman en les ments opaques, però hauria desaparegut la idea de les llengües de primera de manera que el prestigi del romanès, del castellà o del noruec serien majors i, segurament, en conseqüència també seria major el respecte i la consideració cap a la resta de parles del món, les dels que no som escoltats. 

Sembla ser, però, que sí que hi ha gent que encara té l'esperança esperantista d'un món lingüísticament sostenible. Aquesta idea internacionalista de l'esperanto féu que a dia d'avui la majoria de parlants es concentrin a l'Europa central, a l'Europa de l'est, tot i que hi ha parlants repartits arreu del món, és a dir, a Esperantio o Esperantujo, que en esperanto vindria a significar a Esperantolàndia i és la terminologia utilitzada per a referir-se a la comunitat esperantòfona. El nombre de parlants és difícil d'estimar però es parla de la possibilitat d'uns 2.000.000 d'esperantòfons. Això converteix aquesta llengua en la llengua artificial amb més parlants del món. La Xina és un país on hi ha una comunitat d'esperantòfons notable. Com a curiositat, quan vaig viatjar-hi aquest hivern, a l'hora de visitar la Ciutat Prohibida a Beijing hi havia la possibilitat de tenir una àudio-guia en esperanto. 

Per acabar i emfatitzar sobre la idea de respecte cap a les llengües que té la comunitat esperantista -a diferència dels defensors de las lenguas SÓLO son para comunicarse- , una de les festivitats màximes que celebren els esperantistes és el 21 de febrer: el dia Internacional de la llengua materna, o dit en esperanto: Internacia Tago de la Gepatra Lingvo.

dimarts, 1 d’agost de 2017

ちいさな王子 "Hoshi no Oji-sama" japonès

Edició en japonès rebuda mercès n'Adela.
(núm 173)

Tenc la sensació que el japonès, de la mateixa manera que l'anglès, acostuma a ser una de les primers llengües que hom adquireix quan comença a col·leccionar llibres en idiomes. Bé, jo puc dir que he trigat 173 llibres a adquirir el primer en japonès i que, a hores d'ara, encara estic lluny d'aconseguir-lo en anglès. Per ara la llengua del món sembla no tenir cabuda a la meua modesta col·lecció.

Sí que hi ha tengut cabuda, però, la llengua de l'Imperi del Sol Naixent. El japonès. Un idioma curiós ple de particularitats i amb seguidors adoradors de manga i de pokémon arreu del món. Sembla ser que el japonès ve a ser una mica com el basc: una llengua que, ella soleta, conforma una família lingüística. El japonès no té cap llengua emparentada a excepció d'una llengua parlada a unes illes al sud del Japó. El cas és que no es té constància de cap relació entre el japonès i la resta de llengües del món. Això ha portat a crear molta filologia ficció al seu voltant. Alguns mites són que l'euskera i el japonès estan emparentats: totes dues llengües tenen cinc sons vocàlics i col·loquen el verb al final.

Més enllà dels mites, sí que hi ha estudis filològics que han provat de cercar parentius lingüístics amb altres llengües del món. Hi ha qui ha provat de relacionar el japonès amb les llengües altaiques. Els defensors d'aquesta proposta consideren que el japonès té certa semblança amb l'uigur pel que fa a lèxic. Una altra proposta relaciona el japonès amb el coreà: tenen una gramàtica pràcticament igual però el lèxic és del tot diferent. Així i tot, la teoria més acceptada és que el japonès és el descendent viu d'una antiga llengua anomenada gogurià que es parlà fins el segle VII o X a la península de Corea i a la part contigua de Sibèria i la Xina. Aquesta llengua podria haver estat l'antecessora del coreà o del japonès si no de les dues. 

En català tenim paraules d'origen japonès més enllà de judo, sushi, katana o kimono. Alguns exemples són: anime, bonsai, samurai, tsunami, tofu, tatami o micaco, que és com s'anomenen les nespres a Badalona. Es calcula que hi ha al món prop de 130 milions de parlants de japonès. 



diumenge, 30 de juliol de 2017

เจ้าชายน้อย "Jâau Chaai Nóoi" tailandès

Llibre en tailandès que m'ha regalat en Supoj Lokunsombat
(núm 174)

El tailandès és un més dels llibres que m'ajuden a completar les llengües del sud-est asiàtic. Aquesta llengua és coneguda també amb el nom de siamès. Aquest nom alternatiu prové de l'antiga denominació d'aquest bocí de món. Temps ha, i fins l'any 1932, Tailàndia era pel món coneguda com Siam o Regne de Siam. Amb aquest nom hi coneixem, encara avui en dia, aquells gats de pèl curt i amb un color marró pàl·lid que s'enfosqueix considerablement a cara, potes i esquena i que té uns ulls blaus turquesa que contrasten amb el marró quasi negre de la cara. Per descomptat estic descrivint el gat siamès. 

De tota manera, si ens centram amb la llengua tailandesa, ens toca parlar de la llengua tai amb un nombre de parlants més elevat, uns 65 milions de parlants. La filiació d'aquest idioma és bastant particular, existeix una família lingüística coneguda com tai-kadai. Entre les llengües tai-kadai trobam les llengües tai on, entre d'altres, hi apareix el tailandès. La llengua més propera al tailandès és el lao, la llengua majoritària parlada a Laos. Ambdues llengües són mútuament intel·ligibles. Com moltes altres llengües asiàtiques, aquesta té un alfabet propi i exclusiu per a aquest idioma: l'alfabet thai. 

Sembla ser que no hi ha paraules d'origen tailandès en la nostra llengua, tot i que ben segur que, amb l'èxit turístic que està tenint com a destinació turística durant els darrers anys, ben segur que aviat en coneixerem un bon grapat: wat per als temples tradicionals tailandesos, salses com la satay, nam pla, massaman, etcètera. Temps alt emps.

dissabte, 29 de juliol de 2017

الأمير الصغير "al-amir as-saghir" àrab

Versió en àrab fusha editat a Síria i arribat gràcies a na Roser
(núm 172)

Aquesta edició és molt especial per a mi. És un àrab fusha, és a dir, un àrab estàndard modern. No és el primer que tinc. No fa gaire vaig rebre'n un des de Mèxic editat a Alemanya. El que fa que aquest llibre sigui important per a mi és el lloc d'edició: la ciutat de Damasc, a Síria.

De l'àrab ja vaig parlar-ne en aquesta entrada amb el llibre que m'envià en Juan Carlos (àrab editat a Alemanya) per tant, de la llengua poc en parlaré. Més aviat aprofit per penjar algunes fotografies de la ciutat abans, com a record d'una de les ciutats més belles de Síria ara destruïda pels obusos de la guerra.









dissabte, 22 de juliol de 2017

ରାଜକୁମାର "Rajakumara" (oriya)

Edició en oriya bastada gràcies a na Roser
(núm 171)

L'oriya és una de les moltes llengües parlades a l'Índia. En aquest cas és la llengua parlada a l'estat d'Orissa on hi té el grau de cooficialitat juntament amb l'hindi. Aquesta llengua d'origen indo-iranià està molt emparentada amb l'assamès i el bengalí i té uns 31 milions de parlants representant, així, el 80% de la població total d'Orissa. Com tantes altres llengües índies, aquesta té també un alfabet propi que deriva de l'alfabet brahmi. 

Com a curiositat, no es varen començar a imprimir textos d'impremta en oriya fins l'any 1836 amb l'arribada de missioners cristians que la utilitzaren per difondre-hi la paraula de Déu. Així i tot, actualment el cristianisme és la religió de menys del 3% de la població local essent l'hinduisme la religió per excel·lència. 

divendres, 21 de juliol de 2017

كىچىك شاھزادە "Kichik shahzade" uigur

Edició en uigur arribada des de la Xina gràcies a na Roser.
(núm 170)

Aquest llibre era un dels meus obligats. Des que vaig saber per primera vegada de l'existència del poble uigur i de la seua història i reivindicacions vaig desitjar en primer lloc algun dia visitar aquest país túrquic de la Xina i en segon lloc, aconseguir-ne la seua respectiva edició de Le Petit Prince. Per ara he aconseguit el segon punt i encara em falta, en un futur, visitiar aquest racó del món tan i tan interessant (ei però! Tenc un cosí que sí que hi va anar!).

Els uigurs són un poble d'origen turc que habita a l'Àsia central a una zona fronterera entre els monts Altai, el Kazakhstan i Mongòlia. La diferència entre aquests túrquics i els seus vesins és que aquests no tenen cap estat independent al darrere. Aquest poble de majoria musulmana sunnita està format per uns 8,4 milions de persones que habiten a una zona quasi desèrtica de l'interior de la Xina anomenada Xinjiang (tot i que hi ha qui l'anomena Turquestan Oriental o bé Uigurstan). Al mapa tricolor de l'esquerra es pot observar les tres ètnies majoritàries que habiten a Xinjiang (uigurs de color blau, xinesos de color vermell i kazakhs de color groc).

La llengua dels uigurs té prop de 10 milions de parlants. Està fortament emparentada amb l'uzbek. S'assemblen tant que la intel·ligibilitat entre aquestes dues parles és pràcticament total. Una de les diferències principals entre aquestes dues llengües és d'aspecte i no lingüística: l'uzbek utilitza els alfabets llatí i ciríl·lic, mentre que l'uigur fa servir l'aràbic. De fet, tal com pot observar-se a la foto del llibre, està escrit amb caràcters aràbics i, al marge, en xinès ja que es tracta d'una edició bilingüe.


小王子 "Xiao wàng zi" (xinès cantonès)

Edició en cantonès arribada des de Hong Kong gràcies a na Roser
(núm 169)



El cantonès és una llengua o un dialecte segons si qui s'ho mira és un lingüista o un polític. Així és com ho afirma en Wai-man Zoe Lam, el traductor d'aquesta interessantíssima edició de Le Petit Prince. Per aclarir-nos un poquet, el que ve a dir el traductor és que des del punt de vista de la política interior xinesa el xinès és l'única llengua de l'estat i la resta no són més que dialectes rurals als quals no se'ls dona gaire importància. 

Ara bé, des del punt de vista lingüístic, un parlant monolingüe de xinès mandarí és incapaç de comprendre el cantonès. Sí que és cert que ambdues parles tenen un origen comú, bé són llengües d'origen sinotibetà. Wai-man Zoe Lam ho exemplifica d'una manera molt senzilla: la relació entre el mandarí i el cantonès és semblant a la que hi pot haver entre el suec i l'alemany, un origen comú però a part d'això ens trobam davant dos sistemes lingüístics amb vocabulari, fonètica i estructures gramaticals pròpies. 

Pel que fa a l'escriptura, el cantonès utilitza els mateixos caràcters que el xinès mandarí, a part cal tenir present que la gran majoria de parlants de cantonès també dominen el mandarí, així que aquí es deriva una situació de diglòssia: per a textos formals s'utilitza el xinès estàndard (el mandarí) i per a textos informals i amb caràcter oralitzant s'utilitza el cantonès. Ambdós sistemes utilitzen els mateixos caràcters amb l'excepció d'alguna lletra puntual pròpia del cantonès i inintel·ligible pels mandarins. Aquest llibre en qüestió està escrit en cantonès. Pot observar-se, però, que el títol coincideix amb la versió mandarina (小王子). 

El cantonès és la versió estàndard de la llengua Yue que és la que es parla a la ciutat de Canton (o Guangzhou) i a l'àrea de Macau i Hongkong. De fet, aquesst llibre ha estat imprès a Hong Kong. 


dimecres, 19 de juliol de 2017

এখুদ ৰাজকুমাৰ "Ekhud Rajkumar" (assamès)

Edició en assamès arribada des d'Orient gràcies a na Roser
(núm 168)

L'assamès és la llengua indoeuropea més oriental del món (sempre que obviem l'expansió actual del rus, que arriba fins Vladivostok). Pertany al grup de les indoiranianes i està fortament lligada amb l'orissà i el bengalí (খুদে রাজকুমার). Aquest idioma és parlat a Assam, un estat de l'Índia situat entre Bangladesh, el Tíbet i Myanmar. Es tracta d'una zona molt muntanyosa. És parlat per uns 13 milions de persones tot i que el nombre de parlants és superior perquè funciona com a lingua franca a la regió. i la llengua es troba en una situació de certa normalitat. És un idioma reconegut per l'Índia i oficial a l'estat d'Assam. 

El llibre en qüestió és un regal als ulls i al tacte. No perquè sigui una edició de luxe amb acabats excel·lents, més bé és tot el contrari: una edició modesta i rudimentària amb cobertes de cartró amb una sobrecoberta que li dona color amb un estil d'allò més Boolywood. Com a curiositat, a la imatge el petit príncep té un color de pell lleugerament torrat i els cabells negres. Un cop s'obre el llibre l'olor transporta a les terres humides i caloroses de l'Índia. Sembla ser habitual que els llibres d'aquest racó del món fan olor a humitat. Pot ser que algú ho vegi un defecte però en el meu cas aquests són els detalls que omplen de valor aquest llibre. 


dimarts, 18 de juliol de 2017

Le Petit Preincz (gal·ló)

Edició en gal·ló rebuda des de l'editorial Sibel e Siben
(núm 167)

A Léon Werth
Je demaundd ez qenèus a me pardonae d'aveir daveyaé ste livr-ci a un jant an aj. J'ae un bon desblasm: ste jant an aj est le melhór amein qe j'ae de par le mondd. Maen j'ae un autr desblasm: ste jant an aj poet tót conprandr, diq'a lez livr pór lez qenèus. J'ae corr un treiziesm desblasm: ste jant an aj resst an Frauncz eyó q'il a graund faen e q'il a freid. J'avon don au reconsolae. E pé si qe i-a pas corr asaé de tót cez desblasm-iloe, je voes ben daveyae ste livr-ci au qenèu qe ste jant an aj, il fut d'autr-fei. Tót lez jant an aj on estaé unn fei dez qenèus. (Maen i n'n a pas gèrr a n'n aveir sóvenaunez.) Dan le cóu je corij mon daveyaij:
A Léon Werth
com il taet qenèu

El gal·ló és una de les dues llengües pròpies de Bretanya. Es tracta d'una llengua romànica que forma part del grup de llengües d'oïl (juntament amb el normand, el picard o el francès). Sembla ser que és una llengua que presenta molts trets comuns amb el normand (Lé P'tit prince) però amb una influència notablement superior del bretó (A Priñs Bihan). 

Aquesta llengua pròpia de la meitat occidental de Bretanya actualment es troba en una situació molt delicada i és que el nombre de parlants ha presentat una gran devallada durant el darrer segle. Actualment el gal·ló s'estima que té uns 30.000 parlants. Si es té en compte que les seues urbs més importants són Rennes i Nantes i sumen entre elles quasi mig milió d'habitants, si hi afegim un altre mig milió d'habitants repartits per la resta de la Bretanya gal·lòfona ens trobam davant d'una situació crítica: la llengua és parlada per entre un 3% i un 5% de la població. 

Per sort hi ha gent que lluita contra la progressiva desaparició del gal·ló. En aquesta lluita destaquen molts noms, un d'ells és el d'Alan-Joseph Raude que després d'estudiar durant molts anys el gal·ló l'ha procurat d'una certa normativa ortogràfica i prepara la publicació d'un diccionari trilingüe bretó-gal·ló-francès per tal de refermar la presència de la llengua a Bretanaya. Ezxisteix també l'Institut Chubri que viu pel foment del gal·ló. Per altra banda, l'editorial Sibel e Siben ajuda al foment de la llengua amb publicacions diverses en gal·ló com aquesta edició de El petit príncep o de manuals per aprendre a parlar gal·ló. També es publica la revista Le liaun. A part de les iniciatives particulars, però, les ajudes al gal·ló són poques. La ciutat de Rennes, per exemple, té tots els rètols del metro de la ciutat escrits en francès i en gal·ló. 

De tota manera, sembla ser que el gal·ló no té cap codi ISO 639 cosa que en dificulta molt la seua projecció portes enfora. L'any 2008 aquesta llengua va ser reconeguda juntament amb la resta de llengües minoritzades de França per una reforma de la constitució on s'hi esmenta "les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França". Amb l'exemple d'Espanya podem ben saber que entre això i res la diferència és poca. Actualment el gal·ló desapareix. El fet de no tenir un ensenyament reglat, de ser rebutjat per part de la població francòfona -que és majoritària- i que tots els parlants de gal·lo són bilingües amb el francès fan que la llengua se'n vagi, tot i l'esforç per part d'algunes associacions de reviure'l.

dilluns, 17 de juliol de 2017

ព្រះអង្គម្ឆាស់តូច "Preah Angkmchah Toch" (khmer o cambodjà)

Edició en cambodjà arribada gràcies a n'Alba Bellés des d'Osca
(núm 166)

L'edicio en cambodjà ha arribat des d'Osca fruit d'un intercanvi amb n'Alba Bellés que ha rebut, des de Formentera, una edició en kazakh. Aquest llibre no l'acompanyaré de cap mostra de text ja que no he estat capaç de trobar-ne cap fragment a internet i té un alfabet molt característic. Vegeu-ne un fragment extret de la Viquipèdia:

ភាសាខ្មែរ ឬ ខេមរភាសា គឺជាភាសារបស់ ប្រជាជាតិខ្មែរ ។ ភាសាសំស្ក្រឹត និងភាសាបាលីបាន​ជួយបង្កើតខេមរភាសា ព្រោះភាសាខ្មែរបានខ្ចីពាក្យច្រើនពីភាសាអស់នោះ ។ ​ភាសាខ្មែរមានអក្សរក្រមវែងជាងគេនៅលើពិភពលោក ។​ វាជាភាសាមួយដ៏ចំណាស់​ ដែលប្រហែលជាមានដើមកំណើតតាំងតែពី​ ២០០០ ឆ្នាំមុនមកម៉្លេះ ។
ភាសាខ្មែរមានអនុភាពលើភាសាថៃនិងភាសាឡាវ ។ ​ភាសាពីរនេះបានខ្ចីពាក្យច្រើនណាស់ពីភាសាខ្មែរដែលនាំឲ្យពួកអឺរ៉ុបស្មានថាវានៅក្នុងក្រុមភាសាដូចគ្នា ។ ភាសានោះគឺជារបស់ក្រុមភាសាថៃក្រាដៃនិងភាសាខ្មែរនៅក្រុមភាសាមនខ្មែរជាមួយភាសាមន និងភាសាវៀតណាម ដែលទាក់ទងភាសាសំស្ក្រឹត ។
​ភស្តុតាងមួយដែលបង្ហាញអំពីការប្រើតួអក្សរខ្មែរ គឺនៅក្នុងសិលាចារឹកវ៉ូកាញ់ វៀតណាមខាងត្បូង​ដែលក្នុងសិលាចារឹកនោះមានចុះកាលបរិច្ឆេទ​ឆ្នាំ ៦១១ ។

Aquest idioma forma part de la família austro-asiàtica, que és una família lingüística formada per bona part dels parlars situats a la zona d'Indoxina. Són d'aquest mateix bloc lingüístic el vietnamita o el bahnari, entre d'altres. És la llengua oficial de Cambodja i té uns 14 milions de parlants (l'equivalent a la població resident als territoris de parla catalana). 


diumenge, 16 de juliol de 2017

Mały książe (polonès)

Edició en polonès (una mica massa infantil pel meu gust)
(núm 165)

LEONOWI WERTH 
Przepraszam wszystkie dzieci za poświęcenie tej książki dorosłemu. Mam ważne ku temu powody: ten dorosły jest moim najlepszym przyjacielem na świecie. Drugi powód: ten dorosły potrafi zrozumieć wszystko, nawet książki dla dzieci. Mam też trzeci powód: ten dorosły znajduje się we Francji, gdzie cierpi głód i chłód. I trzeba go pocieszyć. Jeśli te powody nie wystarczą - chętnie poświęcę tę książkę dziecku, jakim był kiedyś ten dorosły. Wszyscy dorośli byli kiedyś dziećmi. Choć niewielu z nich o tym pamięta. Zmieniam więc moją dedykację: 
LEONOWI WERTH,gdy był małym chłopcem
Avui parlam del polonès. Llengua eslava oriental parlada a Polònia i rodalies i per comunitats poloneses emigrades arreu del món (inclús a Sibèria!). Aquest idioma té prop de 40 milions de parlants. Una diferència auditiva respecte del rus és que el polonès té més fonemes vocàlics i hi destaquen sons semblants a la nostra vocal neutra. 

Durant tota la història Polònia ha anat movent les seues fronteres a causa de les guerres del seu veïnat. Així, el 1939 l'Alemanya nazi l'ocupà i donà lloc, així a que a l'Espanya en guerra els franquistes anomenassin polacos als catalans ja que també fou en aquest mateix any quan les tropes franquistes acabaren d'ocupar Catalunya poc abans de donar la guerra civil per finalitzada. Així, l'adjectiu despectiu de polaco que usa part de la població espanyola per referir-se als catalanoparlants té un origen clarament feixista fruit d'un emmirallament amb l'ocupació de Polònia -país amb llengua diferent a la de l'atacant- per part del nazisme. 

Amb Polònia hi tenim un parell de curiositats. La primera és que en català només utilitzam una sola paraula d'origen polonès: masurca. A banda d'això, durant els anys 80 del segle XX a Polònia es popularitzà molt una cançó de Lluís Llach: L'Estaca, cantada amb el mateix desig d'alliberació vers un estat autoritari però amb la lletra no solament traduïda, sinó canviada del tot. Escoltem-la:


dissabte, 15 de juliol de 2017

I' Piccolo Principe (italià de Florència)

Edició en italià florentí.
(núm 164) 

A LEON WERTH
Chiedo scusa a' bambini d'avé dedihato 'sto libro a un adulto. C'ho una scusa seria: quest'adulto è i' miglior' amiho che io abbia mai avuho ni' mondo. C'ho un'attra scusa: quest'adulto pole hapì tutto, anche i libri pe' bambini. C'ho una terza scusa: quest'adulto abita in Francia indó ha fame e freddo. Ha bisogno d'èsse consolato. Se tutte 'ste scuse un so' sufficienti, voglio dedihà 'sto libro a i' bambino che un tempo st'adulto è staho. Tutti gl'adulti so' stahi all'inizio de' bambini. (Ma in pohi se ne rihordano). Sicché correggo la mi' dediha:
A LEONWERTH
Quand'era un bambino.

Fa cosa d'uns dies vaig estar parlant amb un amic col·leccionista que em recomanà buscar aquest llibre en florentí. I és que de dialectes a Itàlia n'hi ha un fart, entre dialectes i dialectes que no ho són tant. 

El florentí és un subdialecte de la variant toscana de l'italià. És l'italià parlat a Florència. És un dialecte rellevant especialment perquè l'italià modern que avui coneixem s'erigí partint, com a referència, del toscà florentí. Per proximitat geogràfica sembla ser que el dialecte toscà és, d'entre la resta de dialectes italians, el que menys s'ha allunyat del llatí tot i que això és un detall, crec que discutible. 



divendres, 14 de juliol de 2017

't Prinske (limburguès nord)

Edició en limburguès
(núm 163)


Väör Léon WerthIch vraog de kienjer mich te vergaeve det ich dit book opdraag aan eine groeëte mins. Ich höb dao ein serjeus raeje väör. Dae groeëte mins is de bèste vrundj dae ich op dees waereldj höb. Deze mins sjnaptj alles, ouch kienjerbeuk. Ich höb nog ein derdje raeje: deze mins woeëntj in Frankriek, wo d'r hónger liejtj en 't kaod haet. Hae mót nuedig getruesdj waere. Zeen al dees raej neet good genóg, den wil ich dit book opdrage aan 't kindj det deze groeëte mins ins is gewaes. Alle groeëte minse zeen oeëts kindj gewaes (mer weinig weite det nog). Ich verbaeter daoróm mien opdrach:Väör Léon Werthwie hae nog ein jungske waas.

Parlar sobre el limburguès no és fàcil. És una parla que es troba a la zona fronterera entre Bèlgica, Alemanya i els Països Baixos. Per ser més precisos podem dir que es parla a la zona compresa entre Limburg i Renània. A aquesta zona, el limburguès es troba en un estadi clarament diglòssic, essent la llengua utilitzada entre parents i coneguts per a contextos informals i prou. Aquest idioma té devers uns dos milions de parlants. Cal dir que els Països Baizos reconeix el limburguès com a llengua minoritària i la recull a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Així, a Limburg la llengua s'utilitza en alguns espais televisius i radiofònics. 

Tot i el reconeixement i l'ús que es fa als Països Baixos en els mitjans de comunicació locals, el limburguès es troba en perill. Un estudi realitzat l'any 2011 afirmava que el 52% dels habitants adults de l'àrea de parla limburguesa eren capaços d'expressar-se amb aquesta llengua mentre que entre els jóvens, els parlants de limburguès representaven únicament el 31% de la població. A tot això l'estudi afegeix que a Alemanya és difícil d'estimar el nombre de parlants de limburguès mentre que a Bèlgica la llengua corre més risc de desaparèixer.

De tota manera, no hi ha un acord clar entre els lingüistes a l'hora de determinar si el limburguès és llengua o dialecte. El debat etern. En el cas de ser un dialecte, formaria part del gruix lingüístic del neerlandès, però si feim referència al limburguès parlat a Alemanya, llavors es diu que és un dialecte alemany. Així que damunt la taula hi ha tres possibles versions: llengua germànica propera al neerlandès i provinent del baix fràncic, un dialecte del neerlandès amb bastants trets propis, o bé un dialecte de l'alemany bastant allunyat de l'estàndard. Vista la situació, crec que desapareixerà abans el darrer parlant de limburguès ans no s'hagin posat d'acord amb el rang d'aquesta parla. 

(Sota el mapa hi ha un vídeo amb un senyor que parla en limburguès)




dimarts, 11 de juliol de 2017

A Pikin Prensi (crioll Sranan)

Edició en sranan tongo
(núm 162)

Gi Léon Werth
Mi e aksi den pikinwan di sa leisi a buku disi pardon, fu di mi tyari en ini a nen fu wan bigisma.
Mi fosi nanga a moro seyrysy prakseri na taki en na mi moro bun mati na grontapu.
A di fu tu prakseri na taki a bigisma disi e frustan alasani, te nanga buku gi yunguwan.
A fi fu dri prakseri fu san-ede mi du en, na bika a en e libi na Fransisei, pe angri e kiri en, nanga kowru e naki en. A abi pikinso prisiri fanowdu.
Efu nowan fu den prakseri disi no e seki yu, mi sa tyari a buku disi ini na nen fu a pikin boi, di kon tron a bigisma disi. Ala bigisma ben de yon'yoni pikin fosi den kon bigi. (Ma, ke poti, sowan no man memre dati moro.)
Na fu dati-ede mi sa kenki a tyari na nen fu a buku disi ini:
Gi Léon Werth
Di a ben de wan pikin boi
.

 La sranan tongo (o llengua de Surinam) és un crioll amb base anglesa que es parla a Surinam i que a vegades és utilitzada com a lingua franca entre les Guyanes i Surinam. Aquesta llengua és parlada aproximadament per unes 500.000 persones. Antigament Surinam era conegut com la Guyana neerlandesa i és, justament el neerlandès, la llengua oficial d'aquest petit país caribeny. 

És curiós que, essent una antiga colònia neerlandesa la base del seu crioll sigui l'anglès i no la llengua d'en Cruyff. Així i tot sí que una mica n'ha begut, del neerlandès, i del portuguès també. De fet, en el mateix títol del llibre d'aquesta entrada hi apareix un lusisme. A diferència d'altres criolls caribenys per a dir petit no utilitzen likl (crioll de Jamaica) ni formes africanes com -La o -Lan (criolls de Guadalupe, Martinica o Haití), la paraula que els parlants de Surinima utilitzen és Pikin i prové del portuguès Pequeno

Normalment quan s'ajunten les idees de dictador + llengua minoritària el resultat són paraules com repressió, persecució, minorització o prohibició. Idò bé, no és ben bé així en el cas del Surinam. Aquí, durant la dècada de 1980 la sranan tongo va popularitzar-se en part perquè el dictador surinamès Desi Bouterse l'utilitzava sovent durant els seus discursos. Aquesta llengua té una ortografia acceptada des de 1986 tot i que se'n conserven escrits des del segle XIX.



dissabte, 8 de juliol de 2017

Кішкентай ханзада "kishkentay janzada" (kazakh)

Edició en kazakh editada a Almaty el 2013
(núm 161) 

Edició en kazakh polidíssima i molt ben acabada i plena de detalls. És sens dubte, una de les edicions més ben aconseguides de les que tenc a la col·lecció. Amb això, l'espera de quasi sis mesos per aconseguir-lo i els múltiples contratemps amb les transferències bancàries (gràcies "La Caixa" ¬.¬) han valgut la pena. Ha estat un llibre suat, tant en paciència com amb superació a l'hora de traspassar les limitacions de les barreres lingüístiques que hi ha hagut entre els venedors i jo. El kazakh ja és a Porto-salè!

El kazakh és una llengua d'origen túrquic i es parla, sobretot, al Kazakhstan on és cooficial amb el rus. Hi ha minories lingüístiques kazakhes a l'Afganistan i a la Xina. En aquests llocs, l'escriuen amb l'alfabet àrab en comptes d'utilitzar el ciríl·lic. Segons Ethnologue, el kazakh és un idioma amb uns 8 milions de parlants, 5 dels quals habiten al Kazakhstan. A part, de manera minoritària també es parla a la República autònoma d'Altai, a Rússia, on hi és també oficial.


dimarts, 4 de juliol de 2017

'El Petit Príncep' té casa a Formentera


Aquesta entrevista ens la va fer a na Maite i a mi en Carles Torres per al Diario de Ibiza. Les fotografies han estat fetes per n'Alfredo Montero. L'entrevista pot llegir-se també a la pàgina web del diari que s'enllaça a continuació: {article}

Se la considera la quarta obra més versionada del món La primera versió catalana és de 1959, i segons una llista sobre les obres més influents del segle XX elaborada pel diari ´Le Monde´, només Camus, Proust i Kafka superen Saint-Exupéry

28.06.2017 | 19:31

REPORTATGE. ´El Petit Príncep´ és l´obra més coneguda d´Antoine de Saint-Exupéry, i des de la seva publicació a Nova York el 1943, és considerat com un veritable fenomen editorial mundial. Compta amb més de dos-centes cinquanta traduccions catalogades, i més de vuitanta milions de llibres, cassets, DVD i CD venuts arreu del món. Aquesta setmana coneixem dos dels seus seguidors formenterers.

Aquest conte poètic i filosòfic, il·lustrat pel mateix Saint-Exupéry, pot tenir l'aparença d'un conte per a nens. Però en realitat, com la bona literatura, va més enllà de les edats i, sobretot, de les aparences, i amaga als lectors passatges que vertebren una immensa al·legoria sobre els nens en un món d´adults, que no recorden que varen ser nens un dia. Sigui per això o no, el que és segur és que ´El Petit Príncep´ té moltíssims adeptes i seguidors arreu del món, se n´han fet versions en pel·lícules i musicals, i estam davant d´un de textos més traduïts i versionats, ben a prop d´El capital´ de Karl Marx i ´La Bíblia´.
Na Maite Ferrer va començar la seva lenta i pacient col·lecció de ´petits prínceps´ gairebé per casualitat: «De petita tenia a casa un versió en espanyol, que és la més antiga que tenc. Als noranta, me´n vaig comprar una edició en català, i com que és un llibre que m´agrada, en alguns viatges amb amics vaig començar a comprar-me´l, perquè jo som de les que entra a les llibreries de les bandes que vaig encara que no parli la llengua del lloc. I és clar, aquests amics, en veure que m´agradava, varen pensar que el col·leccionava, i quan anaven de viatge, me´l començaren a portar i a regalar. I una cosa va dur l´altra».
Na Maite confessa que té un especial afecte a aquest llibre, però que potser no és el seu preferit. El va llegir de petita, com un conte, i pensa que si es llegeix de gros, amb un altre bagatge, sempre se li poden trobar coses, «perquè és un llibre amb substància», assegura.
Té gairebé seixanta exemplars d´´El Petit Príncep´, perquè com comenta, encara que no sol viatjar gaire lluny, té la sort que té amics que sí que se´n van lluny: «A més de les versions europees més pròximes, com l´anglès o l´italià, el tenc en tagal, en tailandès, en khmer, i en Jordi (l´altre col·leccionista que apareix en aquest reportatge) m´acaba de portar una edició de Mongòlia. Aquest són els més exòtics que tenc, a més de la versió en hebreu, que és una dels primeres aportacions de la col·lecció».
Encara que sigui prop o lluny, l´adquisió d´aquest títol s´ha convertit en una de les parades obligades dels viatges o escapades de na Maite, i així, en el darrer viatge que va fer a Milà va aconseguir les versions en un parell de dialectes italians. «Ja tenc advertida a la gent amb qui viatj, de fet amb la gent que vaig ja li pareix bé, que haurem d´aturar en una llibreria. En el darrer viatge a Malmö, per exemple, vaig fer travessar tota la ciutat a dos amigues per arribar a la llibreria i, a vegades, encara m´ho recorden».
En el cas d´en Jordi Riera, la col·lecció del conte d´Antoine de Saint-Exupéry li ve per la seva passió i curiositat per les llengües. Un exemple: té desats els seus exemplars, no per l´any d´adquisió, any d´edició o color de la portada, sinó que, com a filòleg que és, té col·locades les edicions a les prestatgeries segons l´afinitat i proximitat lingüístiques de la versió original en francès.
Ell va començar la col·lecció mentre estudiava a Barcelona, en conèixer un parell de persones que la feien. Un d´ells col·leccionava el text només en les diferents llengües romàniques, és a dir, les que provenen del llatí, i va pensar que també la volia fer: «Aquell any, el 2009, vivia propet d´una llibreria en què solien dur aquest llibre en diferents llengües, i cada tant de temps, hi anava per adquirir-ne un. El primers que vaig tenir va ser en vènet i aragonès».
En demanar-li quants exemplars posseeix ara mateix, en Jordi reconeix que potser se li ha anat una mica de les mans, perquè la seva col·lecció arriba als cent quaranta exemplars. De fet, com ja hem dit, la seva col·lecció particular d´´El Petit Príncep´ és l´excusa per poder comparar i fullejar diferents mostres lingüístiques o dialectes d´una mateixa llengua. Ja fa temps que ha travessat el domini de les llengües romàniques i, de fet, un dels primers exemplars que va obtenir en una llengua no romànica, l´hi va regalar na Maite: era la versió en danès.

Caçadors de petits prínceps

Tant en Jordi com na Maite reconeixen que en ser en un viatge, el fet de ´caçar´ aquest exemplar els permet conèixer una mica més les ciutats que visiten per recórrer els carrers fins a trobar les llibreries. Però l´interès d´en Jordi per les llengües l´ha fet publicar, a més, un interessantíssim i ben recomanable blog centrat en la seva col·lecció de llengües a través de ´Le Petit Prince´: http://collecciopetitspriceps.blogspot.com.es/. En aquest blog, es poden trobar una mostra de tots els seus exemplars, a més d´uns apunts generals sobre la llengua o varietat de l´exemplar en qüestió.
Aquests dos col·leccionistes formenterers d´´El Petit Príncep´ no tenen un interès especial per primeres edicions o les edicions luxoses, però confessen que sí que coneixen la dèria que hi ha sobre aquest llibre: «Hi ha col·leccionistes de primeres edicions de cada llengua, i és una bogeria això, perquè, a més, hi ha versions que han passat pel foc, com per exemple, la primera edició hongaresa de 1957, que el règim d´aleshores va cremar un any després; o també al Vietnam, on el govern va anar casa per casa buscant-lo i cremant-lo», comenta en Jordi.

Encara que els titulars i propietaris d´aquestes dos col·leccions del llibre més conegut de Saint-Exupéry són clars, tant na Maite com en Jordi reconeixen que les amistats o altres col·leccionistes que hi ha pel món són un factor clau. Na Maite, per exemple, comenta que més de la meitat de la seva col·lecció li han regalada amics en tornar dels seus viatges. En Jordi, en aquest sentit, fa servir més el mètode d´intercanvi, i quan aconsegueix diversos exemplars d´una mateixa versió, els interncanvia amb molts altres col·leccionistes d´arreu.

Pel que fa als seus pròxims objectius, en Jordi va darrere d´una versió en bereber, mala de trobar, assegura, i d´una edició africana en bambara, dialecte del mandé parlat sobretot a Mali, perquè «és l´única edició en què el personatge ve dibuixat de color negre i els cabells rossos a les tapes».
Na Maite, precisament aquesta setmana acaba de rebre un dels exemplars que més encalçava: d´un col·leccionista del Brasil, ha rebut la versió en aranès, mentre que ella, a canvi, li ha enviat una versió repetida que tenia de la versió en el dialecte italià de Suïssa, el ticinès.

dimecres, 28 de juny de 2017

Ul principe pinin (llombard ticinès)


(núm 160)

El llibre d'avui ha estat un regal fantàstic que m'ha fet na Maite, col·leccionista i amiga de Formentera. Sabia l'interès que tenia amb aquest llibre i a rels d'això va fer-ho venir bé perquè pogués rebre aquest llibre enviat, directament, des del cantó de Ticino. Moltes gràcies, n'estic molt agraït!
A Léon Werth
Ga dumandi scüsa ai fiöö parché gh'u dedicaa ul libru a 'na persóna granda. Ma gh'è un parchè: questa persóna granda l'è l'amís püssée car che gh'u al mund. Gh'è 'na segúnda rasun: questa persóna granda la riéss a capì tütt, anca i libri par i pinitt; e ammò 'na terza: questa persóna granda la vív in Francia, la gh'a fam, frécc e tantu büsógn da véss cunsuláda. E se tütt sti rasun in mia assée, a ga dedicaru ul libru al pinin che questa persóna l'è staia 'na vólta. Tütt i gran in stai fiöö 'na vólta (ma póch sa na regòrdan), e alura a curégi la mia dédica:
A Léon Werth
quand l'éva un fiöö

El ticinès és la variant llombarda parlada al cantó de Ticino i a algunes valls grisones, a Suïssa. Com moltes vegades s'ha fet esment en aquest blog, el llombard no és cap dialecte de l'italià, és una llengua romànica com pot ser-ho el venecià, el piemontès, l'occità, el francès o el català. Podria dir-se que dins de les llengües romàniques hi ha uns quants subgrups: les llengües iberoromàniques: portuguès, asturià, castellà...; les llengües occitanoromàniques: català, occità i arpità; les llengües gal·loromàniques: el francès, el normand, el gal·ló...; i un llarg etcètera. Idò bé, per rematar el mite que tot allò que es parla a Itàlia són dialectes de l'italià, el llombard forma part de la famíl·lia gal·loitàlica, mentre que l'italià és una llengua italoromànica. 

El cas és que el llombard, per desgràcia, és una llengua que no gaudeix ni del prestigi que li pertocaria ni tampoc d'un estàndard comú utilitzat per tots els seus parlants. En lloc d'això aquesta llengua pateix una situació de dialectalització extrema i els parlants llombards d'una zona i els d'una altra zona, tot i entendre's l'un a l'altre, sovent consideren que parlen dialetti diferents. A part d'això, els usos socials i la consideració que hom té del llombard és més aviat baixa. 

Aquesta perspectiva general i poc esperançadora sembla ser que no coincideix del tot amb la realitat suïssa. El ticinès és parlat no només per gent d'edat avançada sinó que els jóvens també el fan servir i, de manera discreta, també s'utilitza de forma oral a l'administració pública. A la televisió el ticinès hi és present, especialment en programacions costumistes i comèdies --fet que permet adonar-nos que la situació diglòssica a la Suïssa "italiana" també hi és ben present--. Com tota situació diglòssica, amb el temps i l'arribada de nous habitants, la llengua pròpia perd posicions lleugerament, especialment a la ciutat de Ticino on durant els darrers anys ja hi han aparegut diverses associacions que procuren la salvaguarda i el manteniment de la llengua --fet que torna a mostrar-nos que la salut del ticinès és delicada--.

Com a curiositat personal, a través de Youtube he estat escoltant alguns vídeos en llombard i he de confessar que m'és molt més proper i familiar que no l'italià. La manera de parlar, la pronúncia, algunes expressions i paraules podrien passar-me perfectament per catalanes. Vegem-ne un exemple:




Dels 3,5 milions de parlants que té el llombard, uns 300.000 són parlants de ticinès (A):

diumenge, 25 de juny de 2017

الأمير الصغير "al-amir as-saghir" àrab

edició en àrab fusha gentilesa d'en Juan Carlos Solís
(núm 159)





L'àrab fusha és el nom amb el qual es coneix la variant estàndard moderna de l'àrab que es creà a partir del segle XIX per garantir un àrab que contrarestàs la inintel·ligibilitat progressiva que hi ha entre els diferents dialectes àrabs. Abans del fusha, el càrrec d'estàndard l'ocupava l'àrab clàssic, que és el que fins aleshores s'usava en les escriptures i en la literatura en general. El fusha s'ha inspirat amb aquest model però n'ha simplificat lleugerament el vocabulari i l'ha modernitzat. Actualment és l'emprat per la majoria de mitjans de comunicació àrabs i en textos de formalitat mitjana i alta. 

Així, a dia d'avui podem parlar de tres models d'àrab escrit: el clàssic, que és el que utilitza l'alcorà; el fusha, que ocupa la posició d'estàndard comú, i els dialectals, que ocupen els àmbits informals de la vida dels àrabs. Hi ha versions en diversos àrabs col·loquials de Le Petit Prince, tot i que de moment encara no en tenc cap. 

L'àrab ocupa la quarta posició en el rànquing de llengües més parlades del món amb més de 260 milions de parlants. 

dissabte, 24 de juny de 2017

O Pequeno Príncipe (portuguès brasiler)


Edició en portuguès brasiler regalada per en José Marcos
(158)
A Léon Werth 
Peço perdão às crianças por dedicar este livro a uma pessoa adulta. Tenho um sério motivo: essa pessoa é o melhor amigo que tenho no mundo. E há outro motivo: essa pessoa adulta é capaz de compreender qualquer coisa, até livros para crianças. E um terceiro motivo: essa pessoa vive na França, onde passa fome e frio. Precisa de carinho. Se todos esses motivos não forem suficientes, quero dedicar este livro à criança que ele foi. Todas as pessoas adultas foram crianças um dia (mas poucas  se lembram disso). Corrijo minha dedicatória: 
A Léon Werth quando criança

pedragullo
El portuguès brasiler, o senzillament brasiler, és la variant portuguesa més parlada i més llegida del món. Dels 230 milions de parlants de portuguès que hi ha al món, 191 d'ells parlen brasiler. Amb aquestes dades, el portuguès ocupa el cinquè lloc en el llistat de llengües més parlades del món. 

El brasiler està regulat per l'Academia Brasileira de Letras. Fins no fa gaire cada país de llengua portuguesa tenia un estàndard propi que, tot i ser semblant als altres, presentava petites diferències. Això sembla ser que aviat passarà a formar part del passat perquè fa cosa d'uns 15 o 20 anys es va aprovar una gramàtica portuguesa unificada que, tot i ser acceptada pels països implicats, els passos per dur-la a terme i aplicar-la semblen ser lents. Així i tot, les diferències entre el portuguès ibèric i el portuguès brasiler no són majors que les que poden trobar-se entre l'anglès americà i l'anglès britànic.

En català, i més concretament en formenterer, tenim una paraula d'origen brasiler possiblement importada pels formenterers que emigraren a Amèrica Llatina durant el primer terç del segle XX. La paraula en qüestió és pedragullo i és la manera que tenim a Formentera d'anomenar la grava

El portuguès al món