diumenge, 22 d’octubre de 2017

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Dr Kluane Prinz (alemany del Sud Tirol)

Edició de wesakeditions en alemany sudtirolès
(núm 209)

Firn Léon Werth,
I bitt olle Kindr um Nochsicht, weil i des Buach an Erwogsenen gwidmet hon. I hon a hondfeste Entschuldigung: Dr Erwigsene isch mein ollrbestr Freind af dr Welt. I hon nou an Grund: Dr Erwogsene konn gor olls verstiahn, sogor die Biachr fir die Kindr. I hon nou an drittn Grund: Dr Erwogsene wohnt in Frankreich, wou er hungrt und friert. Er braucht an Troast. Wenn de Entschuldigungen nou nit genua sein, wear i des Buach den Kind widmen, des dr Erwogsene friaher amol gwesn isch. Olle groassn Leit sein zearsch amol Kindr gwesn. (Obr wianige bsinnen si nou drun.) I tua meine Widmung asou verbessrn:
Firn Léon Werth,
wia er a kluanr Bua gwesn isch.

El Tirol és una regió escapsada i dividida per una frontera transalpina que divideix els tirolesos entre austríacs i italians. Aquesta divisió no hi ha estat pas sempre. De fet, data de 1918 quan l'imperi Austrohongarès fou desmembrat i esquarterat després de perdre la Gran Guerra. Amb tot això els italians s'emportaren el Tirol del sud com a botí de guerra tot i que la pràctica totalitat de la població d'aquesta vall és de parla alemanya. I així ocorre encara avui en dia. Pràcticament el 70% de la població sudtirolesa parla alemany. Concretament el sudtirolès, un alemany que pertany al grup meridional del bavarès. 

El sudtirolès manté moltes característiques amb l'alemany d'Àustria. Aquesta regió italiana gaudeix de certs privilegis que no tenen altres zones d'Itàlia. Una d'elles és que per obtenir el permís de residència s'han de demostrar coneixements d'alemany. Us imaginau a l'Espanya actual que segons diuen és un dels països més descentralitzats del món i on més drets i llibertats tenim de tota Europa, que fos requisit saber català per poder residir a les illes Balears de la mateixa manera que ocorre amb l'alemany al Tirol del Sud? No veritat? Idò això. El cas és que al Sudtirol ho tenen així de bé. A més, l'ensenyament és també amb alemany i hi funciona també tota l'administració pública de la regió. 

Parlam de dialecte sudtirolès perquè el trobam al territori administratiu del Sudtirol però és molt important apuntar que el tirolès parlat al sud i al nord del Tirol són iguals. No hi ha dos dialectes tirolesos, n'hi ha un: el tirolès. S'usa la forma sudtirolès per assenyalar que es fa referència a l'alemany tirolès parlat a Itàlia. Sí que és cert que 99 anys de dominació italiana sota aquest territori, per molta autonomia real que tingui, han de fer-se notar i si tenim en compte que no existeix cap idioma que sigui hipermeable, el sudtirolès té actualment alguns italianismes que la resta de parles austríaques no tenen. 

Vall del Tirol. Amb taronja les àrees de parla alemanya divides entre els dos estats.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Uccâ priinsâš (sami inari)

Edició en sami inari
(núm 208)

Omâstum LÈON WERTH:in
Párnááh, adeliččijd-uv addâgâsân tom, ko mun lam omâstâm taam kirje vuorâsulmuid. Mutâ must kale lii jieččân suijâ toos:
Taat vuorâsolmooš lii lamaš munjin maailm pyeremus ustev ubâ eellimäigistân. Já toos lii nubbe suijâ meid: tot vurâsolmooš kalmoo já killáá neelgi kostnii Ranskaenâmist. Sun taarbâš hirmâdávt jeððiittâs. Já jis toh suujah iä ližžii tuárvi, te mun kale puávtám mielâstân omâstið taam kirje ton párnái, kote tuot vuorâsolmooš ohtii lii lámáš. Puoh vuotâsulmuuhhân ohtii láá lámáš párnááh, (mutâ häärvih sist tom mušteh). Ná mun tivostâm:
Cálám taam kirje LÉON WERTH:in,
talle jo sun lâi uccâkaandâš.

El sami inari és una llengua uraliana parlada per quasi 300 persones a la regió d'Inari, Finlàndia. Aquesta llengua actualment és oficial a la regió d'Inari però tot i així es troba en una situació de perill greu ja que la transmissió intergeneracional està trencant-se. Existeix l'associació Anarâškielâ Servi que té la finalitat de promoure l'ús i l'aprenentatge d'aquesta llengua. 

Juntament amb el sami skolt (U'cc Prinsâš) i el sami del Nord (Bás prinssáš) aquesta edició de Le petit prince són les tres mostres de llengües sami que existeixen de les nou llengües sami que encara són vives a dia d'avui. Tot i així, algunes amb una salut molt qüestionable, com és el cas dels sami Ume i sami Pita que comptaven cadascun d'ells amb 20 parlants l'any 2000. O, el cas més greu de tots, el del sami Ter, amb només 2 parlants l'any 2010.
Número 7: sami Inari

dijous, 19 d’octubre de 2017

കൊച്ചുരാജകുമാരന് "Kotxu Rajakumaran" (malaiàlam)

Llibre en malaiàlam editat el 2011
(núm 207)

No he copiat cap fragment per raons tipogràfiques òbvies. El cas és que som davant d'un nou exemple de llengua dravídica. Recordem que així grosso modo el gran andarivell de llengües que hi ha a l'Índia pot dividir-se en dos blocs lingüístics: les llengües indoàries a la meitat nord i les llengües dravídiques a la meitat sud del subcontinent. Confés entendre igual de poc les del nord que les del sud tot i que, segons la teoria, les del nord s'assemblen més a les llengües europees pel que fa a macroestructures generals de l'idioma pel simple fet de formar, totes, part de les llengües indoeuropees.

Cosa que no suceeix amb les dravídiques. Es pensa que el bloc dravídic és anterior a l'indoari i que a rels de l'arribada dels indoaris fa milers d'anys els dravídics quedaren concentrats al sud d'on avui en tenim mostres a partir de llengües com el malaiàlam, el tamil, el telugu o el canarès entre d'altres. Malaiàlam i tamil sembla ser que tenen una intercomprensió mútua molt elevada. Com de costum, aquest idioma té un alfabet propi semblant als dels voltants però diferent alhora i és oficial a l'estat de Kerala. 

El malaiàlam té uns 37 milions de parlants i segons l'ethnologue és la vint-i-novena llengua amb més parlants del món. 

 

dimecres, 18 d’octubre de 2017

ちいさな王子 "Hoshi no Oji-sama" japonès

Regal que m'ha fet en Jordi E. del seu viatge al Japó. Mil gràcies!
(núm 206)

A finals de setembre va ser quan vaig rebre aquest llibre. Me'l portaven directament des de la Xina, embolicat d'una manera molt polida -encara el guard amb el paper-. El llibre està escrit en vertical. I és que l'escriptura japonesa és tot un món. Al Japó tenir mala cal·ligrafia està mal vist. 

Tal com acab de comentar, l'escriptura d'aquest llibre és vertical i és que modernament el japonès pot escriure's verticalment i horitzontalment. Al principi l'escriptura japonesa era únicament vertical, però amb el pas del temps la influència occidental ha calat en aquest aspecte i ja hi ha textos amb escriptura horitzontal. A tot això cal saber que si el text està en horitzontal toca llegir-se començant per dalt a l'esquerra. En canvi, si està en vertical, s'ha de començar per dalt a la dreta. No és res complicat però ben segur que pot resultar embullós quan algú poc avesat llegeix un diari amb articles en els dos sentits. 

Una altra cosa molt curiosa és que tenen una onomatopeia per al silenci. Nosaltres entenem les onomatopeies com a maneres de representar mitjançant l'escriptura alguns sons de l'entorn. Tothom sap què representa tic-tac, mèu, bup-bup, nyan-nyan, muuu, clonc, etcètera. Idò bé, en japonès trobam una onomatopeia per a l'absència de soroll i és la següent: しん (shin).

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Ël Cit Prinsi (piemontès)

Llibre en piemontès que m'ha enviat na Mertxe.
(núm 205)

A Léon Werth
I ciamo scusa ai cit për avèj dedicà cost lìber a na përson-a granda. I l'hai na scusa bon-a: costa përson-a a l'é l'amis pì car ch'ì l'hai al mond. I l'hai n'àutra scusa: chiel a peul capì tut, anche ij liber për le masnà. La tersa scusa a l'é che cost "grand" a stà an Fransa, a l'ha fam e a l'ha frèid. A l'ha pròpi bzògn d'esse tant consolà. E se tute coste scuse a basto pa, i veuj dediché cost lìber al cit che, un temp, chiel a l'é stàit. Tuti ij grand a son ëstàit mansà (ma pòchi a 'rcòrdo cola bela età). I coregio donca la mia dédica:
A Léon Werth
quand a l'era masnà
A finals de setembre m'arribà un llibre que feia anys que esperava amb candeletes, el piemontès. El fet d'haver-lo tengut en un parell d'ocasions prop del meu abast i no haver-lo aconseguit feia que el volgués més encara i ara, no fa gaire, em va arribar des de Navarra. Gràcies!

El piemontès és la llengua del Piemont. És romànica i gal·loitàlica (com ho són el llombard o l'emilià, però no l'italià) i té uns 2.000.000 de parlants tot i que sembla ser que els parlants d'occità i de franco-provençal al Piemont són també capaços d'enraonar en piemontès augmentant, així, el nombre de parlants, si tenim en compte els parlants que tenen aquesta llengua com a L1 i L2.

L'estatus legal del piemontès és singular a Itàlia: està normativitzat d'acord amb una gramàtica de 1963 i està reglat de manera que es pugui ensenyar a les escoles com a mínim durant una hora a la setmana a dins d'una assignatura-olla-de-cols on s'hi ensenya història, cultura i llengua del Piemont. Tot i així, tenir una normativa ortogràfica acceptada i poder-se ensenyar durant una hora setmanal a les escoles, no és gaire. És molt en comparació amb algunes altres llengües d'Itàlia, però és del tot insuficient per poder frenar la substitució lingüística constant a favor de l'italià, és també insuficient com per poder aconseguir que el piemontès sigui llengua d'acollida per als nouvinguts i, encara diré més, és insuficient per poder garantir que un parlant de piemontès pugui fer vida normal en piemontès al Piemont. És per això i per molt més que el teixit associatiu i participatiu és vital per a aconseguir que la llengua tingui un paper de normalitat a aquest racó dels Alps.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Ri ch'uti'ajpop (maia kaktxikel)

edició maia que m'envià na Mertxe. Gràcies!
(núm 204)

Chi re ma Leon WertNinsach numak chi kiwäch ri ak'wala' ruma re jun wuj re' xinya' pa rub'i' jun nimawinäq. Xa xe chi k'o achike ruma. Re jun nimawinäq re' ja re' ri jun nimawinäq. Xa xe chi k'o achike ruma. Re jun nimawinäq re' ja re' ri jun nimaläj wachb'il k'o chuwäch ruwach'ulew. K'o chik jun achike ruma: Re jun winäq re' ronojel niq'ax chuwäch chuqa' ri wuj kichin ak'wala', k'o chik jun achike ruma: re nimawinäq re' k'o Francia akuchi' nuq'axaj wayjal chuqa' tew. K'atzinel chi nikikuqub'a' ruk'ux. We ronojel re' man nik'atzin ta nwajo' ninya' re wuj re' pa rub'i' re jun numawinäq re' chi jun q'ij xok ak'wal. Konojel ri nima'q taq winäq xe'ok ak'wala' (estape' k'o k'ïy man noqa ta chik chi ke) Ninchojmij k'a ri ri' ri achoj pa rub'i' nub'anon wi re jun wuj re'.Chi re ma Leon WertToq k'a ak'wal na.

Avui viatjam fins Mesoamèrica i, més especialment a la zona centro-occidental de Guatemala, al poble dels katxikels. Record que Jesús Tuson comentava en els seus llibres que de la mateixa manera com ocorre amb la diversitat de la flora i la fauna, als tròpics la diversitat lingüística és on és també més rica i on s'hi concentren la majoria de les llengües parlades encara avui en dia i que, així com hom s'allunya del tròpic per acostar-se als pols, aquesta diversitat minva dràsticament. Un exemple excel·lent d'aquesta diversitat lingüística ho és la família de llengües maies. De fet, fins no fa gaire creia que el maia era una llengua però resulta ser-ne una família sencera.

Per parlar del maia com a llengua única hauríem de remontar-nos al primer o segon mil·leni abans de Crist. A l'inici de la nostra era aquesta llengua ja havia evolucionat en unes sis o set branques que entre els segles XI i XV havien derivat ja a la diversitat lingüística que té ara el maia més algunes llengües que els conquistadors castellans extingiren ja fos a colp d'espasa o de creu. El cas és que actualment ens trobam davant d'unes trenta llengües maies. 

L'ètnia katxikel està formada per uns 800.000 individus dels quals la meitat tenen la llengua katxikel com a llengua primera. El castellà hi és molt present essent, actualment, la llengua d'ús habitual de la meitat d'aquest grup maia. A més a més, pràcticament tots els parlants de katxikel són bilingües. Per contrarestar aquesta situació i procurar una certa normalitat, el katxikel és oficial a Guatemala (juntament amb moltíssimes altres llengües mesoamericanes) i existeixen diversos grups socials que promouen l'ús del maia entre la seua població. 


dissabte, 7 d’octubre de 2017

Le peti prinçe (francès versió Ortograf)

Edició arribada des de Navarra gràcies a na Mertxe
(núm 203)

À Léon Werth,
Je demande pardon o-z anfan d'avouar dédié çe livre a une grande pèrçone. J'é une èqçquz çérieuz: çèt grande pèrçone è le mèyer amí qe j'é o monde. J'é une otre èqçquz: çèt grande pèrçone peu tou qonprandre, mèm lè livre pour anfan. J'é une trouazièm èqçquz: çèt grande pèrçone abite la Françe ou èl  a fìn é froua. Èl a bezouin d'ètre qonçolé. Si toute çè-z èqçquz ne çufiz pa, je veu byin dédié çe livre à l'anfan q'a été otrefoua çèt grande pèrçoune, toute lè grande pèrçone on d'abor été dè-z anfan. (Mè peu d'antre èl ç'an çouvièn.) Je qorij donq ma dédiqaçe
À Léon Werth
qan-t il étè peti garçon.

Aquest llibre està escrit en francès. Francès normal i corrent com el que pugui ser parlat a Montréal o a París. Més enllà d'això, la seua particularitat és la manera com ha estat escrit. El llibre en qüestió és una edició duta a terme pel col·lectiu Ortograf que el que fa és proposar una nova ortografia per a la llengua francesa. Una ortografia que, segons ells mateixos defensen, s'aprèn amb 15 minuts. La intenció d'aquest col·lectiu és la de deixar enrere la manera actual d'escriure el francès. Consideren que és difícil. 

Per a entendre'ns, entre catalanoparlants, parlaríem d'un grup de gonelles de primera generació, d'aquells que no qüestionen la unitat de la llengua però n'esborren i n'eliminen tot allò que puga fer-los tuf a tradició literària, a ortografia acceptada i aprovada per consens, i a conceptes com filologia o sentit del ridícul. El col·lectiu Ortograf, si no vaig errat, té el seu nucli dur al Québec i aspiren a, un dia, aconseguir que l'ensenyament del francès abandoni l'ortografia francesa actual per abraçar aquesta heretgia. 

Se kual kòsê me perèsh mól bé 
i per eshò fatch une kríd·dê 
des d'ekí per êduptà ekêshe filusufíe 
i abrassà se deseperissió de se rehó. 
Tururú!  

Маленькі прынц "malenki printz" (Bielorussenc)

Edició en bielorussenc arribada des de Minsk
(núm 202)

Леону Верту
прашу дзяцей прабачыь мне за тое што я прысвяцiў гетую кнiжку даросламу. Я маю сур´ёзнае апраўданне: геты дарослы - мой найлепшы ў свеце сябар. Ëсць у мяне i другое апраўданне: гэты дарослы здольны ўсё-ўсё зразумецью, нават дзiцячыя кнiгi. Але ёсць i трецяе апраўданне: гэты дарослы жыве ў Фрацыi, дзе цяпер голадна i холадна. I яму вельмi патрэбнае суцяшэнне. Калi ж усiх гетых апраўданняў не дастаткова, то, мабыць, я лепш прысвячу сваю кнiжку хлопчыку, якiм некалi быў мой дарослы сябар. Бо ўсе дарослыя былi спачатку дзецмi. (Праўда, мала хто з iх памятае пра гэта.) Так што я выпраўляю сваё прысвячэнне:
Леому Верту,
Калi ён быў Маленькі

El bielorús (o bielorrussenc) és un idioma eslau parlat a Bielorússia i, de forma minoritària, també a Polònia, Rússia, Lituània, Letònia i a un retall fronterer amb Ucraïna. Tot i així, el bielorús no té un ús homogeni a tot el seu país. Hi ha zones on la comunitat russòfona és major que la bielorussenca.

La russificació de Bielorússia és significativa. Si ens fixam amb les dades, si a l'any 1959 els bielorussencs representaven el 93% del país, el 1989 sols en representaven el 74% i, pocs anys després, al 1993 només eren ja el 63% de la població del país enfront d'una comunitat lingüística russa que se sent cada cop més còmoda, especialment a les metròpolis i àrees urbanes. A part d'això, sembla ser que un de cada cinc bielorussos ètnics (tot i sonar molt supremacista, s'usa aquest terme per diferenciar el nadiu bielorús del nouvingut esdevingut bielorús) té el rus com a llengua primera i el 80% de la resta de bielorussos el té com a llengua segona.

Això ens permet fer un retrat sociolingüístic de Bielorússia preocupant pel que fa a la salvaguarda de la seua llengua nacional, element fonamental per poder haver estat reconeguts, durant la URSS, com a nacionalitat diferenciada de la russa (de la mateixa manera que passa amb xuvaixos, tàtars, buriats, txetxens... la llengua els ha permès ser definits com a nacionalitats diferenciades a la russa a dins de la Federació Russa). Amb el cas de Bielorússia tenim un país on la llengua majoritària és el bielorussenc però pateix una situació de minorització lingüística i social per bona part de la població que parla aquesta llengua de manera que retrocedeix front el rus que, poc a poc però sense pausa, guanya terreny a les zones urbanes i entre els jóvens. A tot això, per si no fos aprou, cal sumar-hi l'administració del president bielorús, el senyor Aleksandr Lukaixenko, que des de 1994 du endavant una política obertament prorussa en detriment de la llengua i cultures bielorussenques. I això dins Bielorússia! Qui ho hauria de dir?!


dilluns, 2 d’octubre de 2017

Dar Khlumma Printz (alemany bavarès cimbri)


Edició en llengua címbria de la Lucerna llombarda
(núm 201)

Vor in Leone Werth
I vors vorzaing in khindarn zo haba geschribet ditza puach vor an eltarz mentsch. Ma i tragme auz khödante ke ditza eltarz mentsch iz dar peste tschell bode bån aft disa bèlt. Un darzuar magaz khön ke ditza eltarz mentsch mage vorstian allz di puachan vor di khindar o; un no, ditza eltarz mentsch lebet in Fråntscha, un iz hummare, gevrort un hatt an groazan noat z'soina darsböaget. Un azta allz ditza iz nonet genumma barte opfarn ditza puach in khinn boda ditza mentsch iz gest in an stroach. Alle di eltarn soin gest khindar in an stroach (ma bintsche gedenkhansen) asó bèksle moi vorschraib:
Vor in Leone Werth
Baldar iz gest a khinn

La llengua címbria és una parla germànica parlada al poble de Luserna, al sud de Trento i a quasi 100km al sud del Tirol italià. De la mateixa manera que l'alemany del Tirol, i el de la resta d'Àustria, la base del cimbri és bavaresa. Per tant, per parlar de cimbri toca parlar d'alt alemany bavarès meridional. 

En concret, per anar al cimbri ens cal sortir del Tirol del sud (sobirania italiana), anar més enllà de Trento i a uns 50km al sud d'aquesta població trobam un llogaret anomenat Luserna. Per trobar els orígens d'aquest poble i d'aquesta variant alemanya tan especial, quasi esdevé un idioma per ella mateixa. De fet, és l'únic parlar del bavarès que està recollit a la Carta de les Llengües Minoritàries o Minoritzades com a llengua per se

La història, però, és també llarga i s'endinsa en el temps. Resulta que entre els segles XI i XIII començaren a produir-se algunes migracions de bàvars a les terres de Vicenza i Verona. La majoria dels assentaments històrics d'aquests bavaresos en terres vènetes o emilianes han acabat assimilant la llengua romànica dels vesins però com en tota bona història, el protagonista no s'ajusta als cànons de la majoria i així és com apareix Luserna, que és un dels darrers llogarets on el bavarès hi és encara present des de l'Alta Edat Mitjana i per cert, hi és ben viu! Eixteix el Kulturinstitut Lusern, que són qui han fet realitat aquest llibre, els carrers estan escrits en cimbri i en italià i la població conserva la llengua amb orgull, cosa estranya a Itàlia. 

El nom de la llengua el segellaren els humanistes italians que, al segle XIV descobriren que entre algunes muntanyes entre Verona i Trento s'hi parlava un alemany molt particular i diferent a l'alemany dels tirolesos i al d'altres pobles germànics. Llavors, aquests humanistes varen pensar que havien trobat pobles que conservaven la llengua de les tribus cimbres que arribaren a Itàlia al segle II dC! I des de llavors ençà heus ací l'endònim d'aquest idioma: cimbri. Tot i així, la teoria d'un poblament cimbri al segle XIV, o ara al XXI és impensable. 

Per cert, s'estima que la llengua címbria la parlen entre 400 i 2000 persones. En groc al mapa s'hi pot veure els llocs on històricament s'hi ha parlat el cimbri. Els punts marcats en taronja fan referència als idnrets on encara la llengua hi és viva. 

Afegeix la llegenda

diumenge, 24 de setembre de 2017

Şehzadeye Biçuk (kurd)


Edició kurda arribada gràcies a Melissa Mey
(núm 200)



Aquest llibre m'ha arribat des de Turquia després de conèixer una col·leccionista molt interessant que viu a l'antiga Constantinoble. És turca i cristiana, i és artista. Na Melissa Mey ha publicat algunes edicions en turc de Le Petit Prince amb dibuixos propis que són ben dignes de veure i fullejar, em sembla i que serà tot un gust aconseguir més endavant.

El kurd és una llengua interessantíssima parlada per un poble nogensmenys rellevant.  És d'origen indoeuropeu, i per a ser més precisos, es tracta d'una llengua iraniana, cosa que vol dir que està emparentat amb el persa, el balutxi i l'osseta, entre d'altres.

Com tota llengua sense excepció, el kurd presenta diversos dialectes entre els quals hi ha el kurmanji, o kurd del Nord. Es tracta del dialecte més parlat de tots. El kurmanji representa el 80% del territori del Kurdistan i és parlat per 9.000.000 de persones alhora que és la llengua usada en les cerimònies iazidis

El kurmanji és el dialecte kurd parlat a Turquia i a part de Síria, Iran i Iraq. Com que el poble kurd és una nació fragmentada i dividida per fronteres traçades per altres nacions, aquesta divisió es veu també reflectida en la llengua. Sense anar més lluny, el kurd s'acostuma a escriure usant l'alfabet àrab excepte a Turquia, que usen l'alfabet llatí. Pel que es veu, cada bocí del Kurdistan es veu influït pels usos i costums dels pobles dominants a cada país. 

És possible que això canviï properament. Si més no, almanco a una petita part de la nació, al Kurdistan iraquià, el Kurdistan dels peixmergues. Demà dilluns 25 de setembre de 2017 els kurds iraquians estan convocats a les urnes per decidir si volen que s'iniciï un procés d'independència vers l'Iraq i esdevenir així, un nou estat a Orient Mitjà. Per saber-ne més és molt recomanable el següent article de la Vanguardia: Kurdistán intenta dibujar sus fronteras cuatro milenios después.



diumenge, 17 de setembre de 2017

Printze txikia (euskera)

Regal de na Natalia, des de Bilbo. Mila ezker!
(núm 199)



Edició en euskera que na Natalia E. em regalà. Després d'aquest llibre me'n falta només un per arribar als 200. Està escrit en euskera batua, o euskara. El registre estàndard de la llengua basca. 

Tal com ja es comenta a l'entrada anterior sobre l'euskera, ens trobam davant d'una de les llengües vives més antigues d'Europa, i també davant d'un dels pobles més vius del continent. Com a mostra per conèixer una mica millor com sona aquesta llengua a continuació he penjat un vídeo gravat a Bilbao el passat 16 de setembre on 30.000 persones es reuniren per donar suport al referèndum català. En un moment donat, es cantà L'Estaca en euskera. Pèls de punta.  

Així que a l'octubre els que pugueu ja ho sabeu, allò.

video




dissabte, 16 de setembre de 2017

Mali Princ (bosnià)

Edició bòsnia de Le Petit Prince canviada amb na Natalia E.
(núm 197)

LEONU WERTHU
Molim svu djecu svijeta da mi oproste što sam ovu knjigu posvetio odraslom čovjeku. Imam zato i jedan ozbiljan razlog: taj odrasli čovjek je moj najbolji prijatelj na ovom svijetu. Imam i drugi razlog: taj odrasli čovjek može da razumije sve, čak i knjige za djecu. Imam i treći razlog: odrasli čovjek živi u Francuskoj gdje gladuje i gdje mu je hladno. Potrebno je da ga neko utješi. A ako svi ovi razlozi nisu dovoljni, rado bih posvetio ovu knjigu onom djetetu od koga je postao taj odrasli čovjek. Jer, svi su odrasli ljudi nekada bili djeca, ali se malo ko od njih toga sjeća. Eto, upravo zato i ispravljam svoju posvetu:
LEONU WERTHU
u vrijeme kad je bio mali dječak.


Abans de parlar del bosnià és precís destacar que aquesta edició en concret és en realitat una còpia de la traducció croata que va fer n'Ante Granić. És per aquesta raó que és discutida la llengua d'aquest llibre: bosnià o croat? 

Bosnià, croat, serbi, montenegrí... La llengua sense nom dels Balcans. La dissolució de Iugoslàvia i el floriment de les diverses nacions que formaven la unió d'eslaus del sud tingué conseqüències lingüístiques. I tantes! El cas és que més enllà de les diferències regionals que puguin haver-hi a Sarajevo, Podgorica o a Belgrad, els lingüistes d'arreu del món reconeixen que aquests pobles parlen i comparteixen una única llengua que durant els darrers 25 anys els diversos nous estats han procurat diferenciar tant com han pogut.

Com es diferencia un llibre en murcià d'un en castellà? Així: Er principico vs El Principito. I el català del valencià o de l'aleguerès? Així: El petit príncep, El príncep xiquet, Lo petit príncip. Bé, el que són simples disquisicions sobre les diferències entre dues varietats d'un mateix idioma, als Balcans ex-iugoslaus n'han fet idiomes. Les diferències són tals que el llibre que avui es mostra en aquesta entrada està editat a Bòsnia l'any 1999 per una editorial bòsnia i pressumptament en bosni però el text resulta ser la còpia d'una edició croata editada a Croàcia. A més, se m'ha assegurat que aquest llibre no és serbi perquè la gran diferència entre el serbi i les altres llengües és que les altres s'escriuen amb l'alfabet llatí, però el serbi empra el ciríl·lic. Sempre, segons sembla, són èmfasis mostrats damunt de les petites diferències que conformen el contínuum dialectal d'una llengua eslava major avui esquarterada. 

Aquesta divisió genera controvèrsies. El bosnià, per així no allunyar-nos del tema, és parlat a bona part de Bòsnia i també es parla de forma minoritària a Sèrbia i a Montenegro. Doncs bé, Montenegro no reconeix el bosnià com a llengua i als seus parlants els considera parlants de montenegrí "i d'altres llengües". Una cosa semblant passa a Sèrbia, a la zona de Sandžak on s'hi parla la variant bosniana en comptes del serbi, així i tot, la varietat bosniana que s'hi parla difereix lleugerament de l'estàndard bosnià i és per això que tot i haver-hi educació en bosnià la població reivindica l'ensenyament en sandzakià. El puzle ètnicolingüístic dels Balcans és tot un món molt gran. 

L'edició de 1999 bosnio-croata és mala de trobar i ha estat una troballa aconseguida gràcies a na Natalia que el trobà a Sarajevo durant el seu apassionant viatge a través de les repúbliques resultants de Iugoslàvia. 

Idioma bosnià a dins el conjunt serbo-croat.

divendres, 15 de setembre de 2017

Минкъий принц "Minkiy Printz" (osseta digorià)

Edició en osseta digorià que m'envià na Mertxe
(núm 193)



No fa gaire teníem parlàrem de l'osseta. Doncs bé, avui tornam a l'osseta però amb la seua variant digoriana. L'osseta sembla ser que té dos dialectes principals: l'iron que és el majoritari i en el que se centra quasi tota la seua producció escrita, i el digorià, que és parlat al nord de la república d'Ossètia, al Càucas rus. El nom de digorià prové del nom de la regió ossètia on es parla el dialecte: Digòria. 

El dialecte digorià tendeix a ser més conservador que l'iron. Així, les síl·labes acostumen a tenir normalment una síl·laba més que l'iron ja que amb el temps l'ha elidida. Tot i que poca, el digorià té literatura pròpia i sembla ser que aquesta va en augment des de fa unes dècades ençà. Actualment aquest dialecte és ensenyat a les escoles de Digòria i és usat també en els mitjans de comunicació, televisió inclosa. 

Aproximadament el digorià té entre 15.500 i 100.000 parlants (el ball de números depèn de la font consultada, segurament per la dificultat d'esbrinar si parlen osseta iron o bé osseta digorià). 


dimecres, 13 de setembre de 2017

Mazais Princis (letó)

Primera edició en letó de l'any 1960
(núm 196)

Lūk, viņa labākais portrets, kādu man vēlāk izdevās uzzīmēt. Mans zīmējums, protams, nav tik valdzinošs kā pats oriģināls. Tā nav mana vaina. Drosmi uzsākt gleznotāja karjeru man laupīja pieaugušie, kad biju sešus gadus vecs, un, izņemot boa čūskas no ārpuses un iekšpuses, neko citu neesmu iemācījies zīmēt.Un tā es raudzījos uz šo parādību izbrīnā plati ieplestām acīm. Neaizmirstiet, ka atrados tūkstošiem jūdžu tālu no jebkuras apdzīvotas vietas. Taču šis mazais puisēns nelikās nedz nomaldījies, nedz noguris līdz nāvei, neizskatījās arī, ka viņš mirtu nost no bada, slāpēm vai bailēm.


El letó és una llengua bàltica parlada per 2,2 milions de persones principalment a Letònia, on és idioma oficial. S'escriu amb l'alfabet llatí modificat. El letó i el lituà són les úniques llengües que queden d'aquesta branca indoeuropea. De fet, el letó i el lituà són dues llengües considerades conservadores pel que fa a la retenció d'aspectes arcaics del proto-indoeuropeu que la resta de famílies lingüístiques han perdut

El moment de màxima esplendor de la família bàltica fou entre els segles XIII i XVI, ans no començassin a extingir-se'n algunes de les seues llengües, essent assimilades per les parles vesines. Eren bàltiques el prussià († sXVII), el selià († sXVI) o el curonià († sXVII). 

Actualment el letó ha estat bastant influït pel rus i per l'alemany. De fet, a la Letònia actual hi ha zones de majoria russòfona, especialment al sud, a la frontera amb Bielorrússia. L'avanç del rus a aquest país es disparà durant el segle XX per mor de la política lingüística duta a terme per la URSS. Així, al país els letons passaren de representar el 80% de la població l'any 1935 a representar-ne tansols el 52% l'any 1989. Això, sumat a l'ús oficialista del rus va fer que el letó retrocedís notablement de les ciutats principals de Letònia i que bona part de l'immigració que rebia aquesta petita república no arribàs a aprendre el letó. Tot i així, des de la URSS es feia una política de protecció i foment del letó de tal manera que podia estudiar-se a les escoles i es duien a terme publicacions diverses en aquesta llengua, com el llibre que encapçala aquesta entrada. 

Política lingüística assimil·lacionista, al cap i a la fi, semblant a la duta a terme per Espanya des dels anys '60 fins a l'actualitat. En el cas català, per exemple, en els darrers 50 anys la nostra llengua ha perdut volada especialment a les principals ciutats en part per la rebuda d'una immigració -interna i externa- que no ha tingut necessitat d'aprendre la nostra llengua i en part també per una política lingüística permissiva des d'Espanya amb la qual es permet als catalanoparlants d'aprendre i d'usar el català però amb la que els no-catalanoparlants se senten còmodes per seguir no usant la llengua del lloc mentre el 90% de les publicacions periòdiques i els canals de televisió i emissores de ràdio són castellanes. Dos exemples d'una política lingüística d'inacció perpetrada per dos estats assimil·ladors. 

El letó actualment té 2,2 milions de parlants.





diumenge, 10 de setembre de 2017

Ataqqinartuaraq (groenlandès)


Edició en groenlandès arribada des de l'illa de Rønne
(núm 195)
LÉON WERTHIMUT
Hissinnut meeqqanut utoqqatseqqaassaanga una atuagaq inersimasumut pigitikkakku. Patsisissaqarluartorujussuuvungali: tassami inersimasoq eqqartorneqartoq tassaavoq inuuninni kammaginerpaasara. Allamik aamma utoqqatsissutissaqarpunga: Taassuma inersimasup suut tamaasa paasisarpai, allaat meeqqaanut atuakkiat. Allamillu aamma suli utoqqatsissutissaqarpunga: Frankrigimi najugaqarpoq, kaalluni qiiaqalunilu. Tuppallersarneqarnissani pisariaqarteqaa. Patsisissat tamakku naammanngippata, taava atuagaq inersimasup taassuma meeraagallarneranut pigitissinaalluarpara. Inersimasummi tamarmik meeraasimapput. (Amerlasuulli tamanna eqqaamasinnaanngilaat.) Taamaalilluni pigititsinera imaalerpoq:
LEÓN WERTHIMUT
Taamani nukappiarannguugallarmat.


El llibre en groenlandès és un dels més originals que he aconseguit. Es tracta d'un idioma que, escrit, forma unes paraules llarguíssimes que sembla que no han d'acabar mai. Quan vaig veure això vaig pensar el mateix que en veure el mateix text escrit en sami skolt (U'cc Prinsâš): qui ha escrit el text ha estat un gat agegut damunt del teclat. 

Bromes a part, som davant d'una llengua interessantíssima. Som davant de la llengua inuit més gran i amb més parlants de totes. Amb els seus 54.000 parlants, els parlants de groenlandès són més que no si sumàssim a tots els parlants de la resta de llengües inuit. 

Pel que fa a la llargària de les paraules, la raó es deu a que el groenlandès és polisintètic. És a dir, afegeix sufixos a les arrels de manera que en matisen i en varien el significat. És rar, però, trobar paraules amb més de sis sufixos junts, tot i que pel que sembla, tampoc no és impossible. El groenlandès té més de 700 sufixos diferents que es combinen de milers de maneres.

Sobre el groenlandès circula la llegenda entre lingüístes de que té vuit, deu o vint paraules diferents per referir-se a la neu, o per a designar tonalitats de blanc diferents. Bé, això és una veritat a mitges. Sí que és cert que té paraules que destrien si és neu que cau mentre neva, o si és neu que podem trobar a terra amb una textura o una altra, però moltes d'aquestes paraules en veritat estan formades a partir d'una mateixa arrel a la qual s'hi afegeixen uns sufixos o uns altres que designen la posició i la condició d'aquesta neu: neu-quecau, neu-congelada, neu-bruta, neu-quesemblafarina, etcetera. Aparentment són paraules diferents però al cap i a la fi són variacions d'unes poques paraules diferents. Cal ser conscients que totes les llengües, ja les parlin milers de milions de persones o bé tinguin menys parlants que dits té una mà, la tendència natural de la llengua serà economitzar esforços i tot allò que pugui dir-se utilitzant dues o tres paraules no serà dit ni en cinc, ni en vint. 


divendres, 8 de setembre de 2017

Hoàng Tử Bé (vietnamita)


Tặng Léon Werth.
Tôi xin lỗi các bạn nhỏ vì đã đề tặng cuốn sách này cho một người lớn. Đó là một lời xin lỗi nghiêm túc: đối với tôi người lớn này là người bạn tốt nhất trần đời. Lời xin lỗi thứ hai: người bạn này có thể hiểu được mọi chuyện, kể cả những câu chuyện trẻ con. Lời xin lỗi thứ ba: người ấy sống ở nước Pháp trong đói rét. Người ấy rất cần được an ủi. Còn nếu những lí do trên vẫn chưa làm các em thông cảm, thôi thì tôi đề tặng người ấy thuở còn bé vậy. Người lớn ai mà chẳng có một thời ấu thơ (ấy thế mà chả mấy ai nhớ được). Bây giờ tôi viết thế này nhé:
Tặng Léon Werth những ngày còn bé.

Avui viatjam fins molt lluny, a un país costaner de l'Indoxina i és un dels darrers països amb règim comunista que queden al món. Sí, som al Vietnam i la llengua que protagonitza aquest post és el vietnamita. 

Es tracta d'una llengua emparentada amb el khmer o cambodjà (ព្រះអង្គម្ឆាស់តូច) però que, a diferència de les llengües que l'envolten, s'escriu amb l'alfabet llatí. El vietnamita és parlat per prop de 70 milions de persones. Una de les coses que més criden l'atenció a l'hora de sentir parlar un vietnamita és el fet de sentir-lo entonar mentre parla. I és que el vietnamita és una llengua tonal (com el xinès o el tailandès, tot i que cap d'aquestes tres llengües té cap filiació lingüística comuna). Així i tot, sí que és cert que el xinès ha influït damunt del vietnamita actual modificant-ne el lèxic i fins i tot la gramàtica. 

El fet d'usar una variant de l'alfabet llatí és deguda a l'arribada de missioners catòlics al segle XVII que romanitzaren l'escriptura del vietnamita per fer una mena de pinyin que en facilitàs la transmissió dels valors cristians-occidentals cap a la població local. Aquesta escriptura, però, no es popularitzà fins ben entrats en el segle XIX durant l'ocupació francesa de l'Indoxina. Durant aquest segle el pinyin anà guanyant terreny de tal manera que a inicis del segle XX pràcticament tot el que s'escrivia en vietnamita es feia usant l'alfabet actual. Abans de tot això l'escriptura vietnamita es basava amb els caràcters xinesos. 

Amb el temps ens han arribat algunes paraules d'origen vietnamita al català. En la majoria de casos el fil conductor entre la nostra llengua i la indoxinesa ha estat el francès. Vegem-ne alguns exemples:

Cotxinxina, saola (animal), i alguns noms de menjars vietnamites que no tenen traducció com ho són el pho o el bobun. El que sí que hi ha són moltes paraules vietnamites d'origen francès: gatô per dir gauteau o xàbông per dir sabó.  



dissabte, 2 de setembre de 2017

The Little Prince (anglès)

Llibre regal de na Maite de can Perot.
(núm 192)

To Leon Werth
I ask children to forgive me for dedicating this book to a grown-up. I have a serious excuse: this grown-up is the best friend I have in the world. I have another excuse: this grown-up can understand everything, even books for children. I have a third excuse: he lives in Frances where he is hungry and cold. He needs to be comforted. If all these excuses are not enough, then I want to dedicate this book to the child whom this grown-up once was. All grown-ups were children first. (But few of them remember it.) So I correct my dedication:
To Leon Werth
when he was a little boy.


I 192 llibres després, arribà l'anglès. No deixa de ser curiós que aquest idioma, sent la llengua del món i parlant-la tanta gent a tantíssims països encara no tingués el seu espai a la meua col·lecció. A aquest fet li ha posat solució, des de Nova York, na Maite, que me l'ha portat ni més ni menys que des de la llibreria de la Public Library of New York. Quan em va dir d'on havia sortit no vaig poder evitar sentir un poc d'enveja, de la sana. A quantes pel·lícules i sèries haurà sortit aquest temple de la literatura?

Com que en major o menor mesura tothom sap una mica d'anglès, ja sigui per recitar Shakespeare o per reconèixer expressions youtuberes com WTF, avui m'he centrat a buscar algunes curiositats sobre la Biblioteca Pública de Nova York. Així que tot anirà entorn de la pregunta "Sabíeu que... ?"

... aquesta biblioteca està construïda damunt de l'escenari d'una batalla que es dugué a terme entre les tropes independentistes de George Washginton contra les l'exèrcit britànic durant la guerra d'Independència?

... que en Bob Dylan potser no va viure a Formentera però sí que era usuari de la Public Library of NY?

... la PLNY custodia una còpia única de Cristòfol Colom que data de l'any 1493 en la qual s'hi anuncia la descoberta del Nou Món?

... que també hi ha arxivades més de 40.000 cartes de restaurant que daten des de l'any 1850 fins a l'actualitat? Per què algú pot voler consultar això?


divendres, 1 de setembre de 2017

U Príncepe Pecceninne (napolità apulo-barès)


Edició en napolità barès arribada gràcies a n'Onofrio i en Gus
(núm 191)

Nu sakke de timpe fa, acquánne tenève sé ianne, acchiabbeke nu llibbre ssope alla fforèste primordiale, che se chiamáve "Storie vissute della natura". Iiende a stu llibbre vedíbbekke nu desègne bèlle assá. Ce stève nu serpènte boa che se gnettève n'alde anemale. Cusse iiève u desègne:
Sope o llibbre stève scritte: "Li serpínte boa gnottene la prèda sana sana, sènza mastecá. Po a bbune a bbune se affèrmene e se ne vonne o sènne, pe sèe miise, pe degerí".

El llibre que avui present és una edició d'aquestes que m'agrada aconseguir i li ho dec, primerament a n'Onofrio Caradonna per haver-lo traduït i enviat i, en segon lloc a en Gus per haver-ho gestionat tot per tal que m'arribàs aquesta petita joieta a casa. Es tracta d'un llibre d'aquells mal d'aconseguir: no té isbn, ni té tampoc cap segell ni marca de cap classe que pugui donar una mica de llum al responsable d'impressió, ni impremta ni editorial. És talment un producte fruit de l'amor cap a aquest llibre i cap a la lllengua del país, en aquest cas la regió de Bari al nord de Pulla (el taló d'Itàlia).

D'aquest dialecte ja existeix també una edició excel·lent que ve acompanyada d'un cd amb un àudio llibre que permet, al lector convertit en oïdor, escoltar el napolità de Bari. Aquesta altra edició és U Prengepine.

El que més m'ha cridat l'atenció d'aquesta edició és l'ús que es fa de la lletra K. Caradonna justifica l'ús d'aquesta vocal estrangera d'una manera que no acabo d'entendre del tot però que, a trets generals, ve a substituir el dígraf italià CH per a reproduir els sons [ke] i [ki]. Al cap i a la fi l'ortografia no és més que un conveni acceptat pels parlants d'una llengua. Fet que queda més que clar en aquest llibre. Personalment crec que no fa falta que digui que en absolut compartesc aquesta decisió, però no depèn de mi. 

Un altre tret important per poder imaginar millor la sonoritat d'aquesta parla és tenir en compte que, tot i que apareguin representades, les -e a final de mot són mudes. Així el que Caradonna escriu com bbune vindria a pronunciar-se com bbun. La raó per la qual decideix mantendre aquesta vocal és senzilla. No sona però fonològicament hi és present de tal manera que influeix en la coda de la vocal anterior. La consonant sona com si a continuació hi hagués d'anar una vocal però, aquesta, s'emmudeix en el darrer moment. Explica Caradonna que això ho hagués pogut escriure amb apòstrofs en comptes de -e mudes, però confessa que aquesta solució alternativa no l'acabava de convèncer, i amb així sí que hi coincidesc. Visualment és més pesat un text ple d'apòstrofs que no amb una lletra més que, el parlant, sap ja que no se sonoritza. 

Tot això, però, al necessitar aclaracions en un prefaci i després de comparar-ho amb l'altra edició de Le Petit Prince en barès demostren que estam davant d'una proposta de gramàtica paral·lela a la ja utilitzada per a escriure el barès que sí manté els apòstrofs i prescindeix de la falsa necessitat d'haver de mester caràcters foranis com la K.

Ço és, al cap i a la fi, un exemple més de l'anormalitat amb la que estan obligades a conviure les llengües minoritzades. El barès, de la mateixa manera que el napolità, no s'ensenya a les escoles, no gaudeix de la sort de tenir una ortografia unificada i acceptada pels seus parlants i, a més a més, l'ús  estrictament col·loquial d'aquests dialectes han fomentat la fragmentació i el distanciament lingüístic de tal manera que els parlants d'una mateixa llengua no es reconeixen com a tals pel fet d'expressar-se en dialectes diferents. A tot això, de tant en tant apareixen persones que senten passió per la llengua del país, cosa ben de lloar, i a tot aquest desordre procuren fer-hi una mica de dissabte i creen ortografies o recullen glossaris per fer petits diccionaris que són, al final, els tresors de la llengua que vencen al temps. Avui tenim un dialecte de la llengua napolitana amb dos propostes ortogràfiques per a escriure en aquest dialecte en concret. Res que sigui nou a Itàlia.


dijous, 31 d’agost de 2017

Dä kleene Prenz (limburguès de Dusseldorf)

Edició molt polideta en limburguès de Dusseldorf
(núm 190)

För Däm Werth's Leon
Sid eso joot, leewe Kenger, on sid mech nit bös, dat ech dat Böökske  hee för eene von de jroße Lütt jeschreewe hann. Doför jöwt et äwer och en joode Entscholdejong: Dä Eene, däm ech meen, es minne besde Frönd op de janze Welt. Äwer ech hann och noch en angere Entscholdejong: Minne Frönd deht alles verstonn, sojah Bööker för Pänz. Nu hann ech noch ene dredde joode Jrond: Minne Frönd läwt en Frankreech, hät Mareknurre vör Kohldamp, es am zeddere on bebbere vör Kält on hät et dröm ärch nödech, opjepäppelt zo wähde. Wenn all min Entscholdejonge üch nit jenöje sollden, dann donn ech dat Book jähn däm Kengk widme, dat dä Jroße fröher emol jewäse es. All de jroße Lütt woren jo eesch emol och Kenger. (Äwer dat wesse nimmiech vill von denne.) Dröm donn ech jetz min Wedmong eenfach korrejeere:
För Däm Werth's Leon,
als wie dä noch ene kleene Dotz jewäse es

No fa molt es va parlar en aquest blog del limburguès a l'hora de parlar del llibre 't Prinske. De forma resumida, el que es deia en aquesta entrada antiga era que parlar sobre el limburguès no era cap tasca senzilla. És una variant germànica parlada a la zona fronterera entre Bèlgica, els Països Baixos i Alemanya per una població que no supera el milió i mig de parlants.  

Es va comentar, també, que aquesta parla no té cap reconeixement homogeni en un país o altre, de manera que l'únic país dels tres que reconeix el limburguès com a llengua minoritària i així ho recull a la Carta de les Llengües Minoritàries o Minoritzades són els Països Baixos. Aquesta mateixa parla és entesa com un dialecte neerlandès a Bèlgica, i com un dialecte alemany a Alemanya. 

I a Alemanya és on som avui. Concretament a Dusseldorf. A més, sembla ser que el parlar de Dusseldorf té una influència bastant gran de l'alemany de Colònia. Això afegit a que Dusseldorf fa, en certa manera, de límit lingüístic: des de la ciutat cap al sud la llengua que es parla no és la limburguesa sinó l'alemany de Colònia. 

El cas és que actualment la parla de Dusseldorf, considerada un dialecte fràncic de l'alemany a Alemanya, és el que s'asonema un dialecte recessiu. Perd parlants, no és capaç d'atreure'n de nous i cada vegada és present en menys àmbits de la vida quotidiana. Possiblement el reducte més fort de la Düsseldorfer platt són els espectacles de Carnestoltes. 





Dä kleine Prinz (op kölsch)

Edició en alemany de Colònia
(núm 189)


För der Leon Werth
Leev Pänz! Sid mer nit kott, dat ich dat Böjelche nem Erwaßene zojedaach han. Ich han doför ävver och ene jode Jrund: Dä Jroße es minge beste Fründ op der janzen Äd. Ich han noch ene Jrund: Dä Jroße kann alles verston, sujar Bööcher för Pänz. Ich han och noch ene drette Jrund: Dä Jroße wonnt en Frankreich un ligg do luuter unger Schless un de Kält. Dä Jroße muss mer ens jet feukele. Wann all die Jründ nit jenoch sin sollte, dann will ich dat Booch jän däm Panz zoschrieve, dä dä Jroße fröhter ens wor. All die Lück, die hück erwaße sin, woren jo et eesch ens Puute jewäs -ävver winnije vun denne künne sich dodran entsenne. Dröm dun ich ming Widmung verbessere un schriev:
För der Leon Werth
Wie hä noch ene kleine Stropp wor.

L'alemany de Colònia, o conegut també com kölsch és un dialecte fràncic que, de manera semblant al bavarès, té també la consideració d'idioma. De fet, forma part del mateix grup de parlars fràncics que el luxemburguès, parla de la qual ningú en dubtaria la seua consideració de llengua. És parlat sobretot a la regió de Renània on hi ha uns 200.000 parlants d'op kölsch. 

A diferència d'altres dialectes dels països de parla alemanya, en cap moment el kölsch ha estat en vies d'extinció greu. De la mateixa manera que el dialecte berlinès, el kölsch va establir-se fermament com a dialecte de la ciutat i encara hi ha molts habitants de Colònia que el dominen. Els seus parlants en tenen cura i a través de la seva implicació fan que no caigui en l'oblit. A Colònia el folklore hi és ben present, sobretot durant el Carnaval. A més, la ciutat disposa de teatres i d'una àmplia escena de grups de música que utilitzen el kölsch. També hi ha un nombre considerable de poetes populars i una oferta cultural abundant i marcadament a favor del kölsch.

Tot això, entre altres coses, ha motivat la creació d'una institució, l'Akademie för uns kölsche Sproch (Acadèmia per la nostra llengua kölsch), que té com a objectiu la cura i la conservació del kölsch.



De klaane Prinz (alemany de Hesse)

Edició en alemany de Hesse
(núm 188)

Fer de Léon WerthDie Kinner solle mers bidde net iwwel nemme, daß isch des Buch em Erwachsene gewidmet hab. Isch hab aach en gude Grund: Des is de besde Freund, den isch uff de Welt hab. Isch hab noch en Grund: Der kann alles verstehe, sogar Bischer fer Kinner. Isch hab en dridde Grund: Der wohnt in Frankreisch un hungert un friert dort. Es muß en aaner uffmundern. Wenn des alles awwer net genuch is, dann will isch des Buch gern dem Kind widme, des der Erwachsene frieher emal war. Alle Erwachsene warn nämlisch zuallererst emal Kinner - aach wann sisch heut kaam aaner noch draa erinnert. Desweesche verbesser isch mei Widmung un schreib:Fer de Léon Werth,wie er noch en klaane Bub war.

El hessisch, o alemany de Hesse és un dialecte del bloc central de l'alemany parlat a la zona que hi ha des de Heidelberg i Frankfurt fins Kassel. La salut d'aquesta parla no és bona. A les zones urbanes pràcticament ja ha desaparegut i és possible trobar-lo tansols a les àrees rurals, especialement en aquells pobles en els quals la població és majoritàriament de gent de mitjana edat per amunt. 

Així i tot, sembla que l'ús a la regió de Hesse és major al sud que no al nord. Així, per exemple a Frankfurt, aquest dialecte acostuma a reaparèixer en alguns discursos i actes durant Carnestoltes. És a dir, un ús residual i folklòric per a una parla vernacla del germànic que probablement desaparegui durant aquest segle. 


dimecres, 30 d’agost de 2017

Da kloa Prinz (alemany bavarès)

Edició en alemany bavarès
(núm 187)

FIRN WERTH LÉON
Liawe Kinder! Seids ma net bees, daaß i dees Biachl am ausgwochsna Mo zuagschriebm hob. Wenn enk den Grund sog, werds es vosteh: Der Mo is da beste Freind, den wiari aaf da Wöit hob. Und i hob no an Grund: Der Mo vosteht oiß, sogoar Biacher fir Kinder. Und no an drittn Grund hob i: Der Mo is z Frankreich dahoam, und den hugerts und froists. Der braucht an Troust. Wenn owa dees oiß net glangt, dann mecht i dees Biachl dem Kind zuaschreibm, des wia der Mo friahers amoi gwen is. Olle groußn Leit san amoi Kinder gwen - wenns aa de meistn vogessn ham. Drum änder i dees und schreib:
FIRN WERTH LÉON
wiarer no a kloaner Bua gwen is

Tot i el nom d'aquesta parla germànica, més de la meitat dels parlants de bavarès viuen fora de Baviera ja que també es parla a tota Àustria, al Tirol italià i a petites àrees alemanyes limítrofes amb Baviera. Aproximadament és parlat per uns 12 milions de persones. 

La gran incògnita d'aquesta parla és si considerar-la una llengua o un dialecte. Quina sorpresa! Sembla ser que hi ha arguments sòlids a favor de les dues consideracions i, per tant, ni manco la comunitat de lingüístes s'hi ha posat del tot d'acord. Això sí, existeix la Viquipèdia en alemany i, altrament, també hi és en bavarès. Això sí, no apareix reconegut a la Carta de les Llengües Minoritàries o Minoritzades. Té també un codi ISO-639 propi. Per qui no ho sàpiga, els codis ISO venen a ser les "matrícules" de les llengües. A cada idioma se suposa que li pertoca un codi d'aquests. Així, per exemple, l'alemany té el codi deu, el bavarès el gem, i anant a altres contrades el català: ca i el castellà: es.

El bavarès té moltes particularitats distintives respecte els altres parlars de l'alemany. És per això que circulen arguments amb fonament a favor i en contra de considerar aquesta parla com una llengua independent. Vegem-ne un de cada:

El bavarès és un idioma.
Com ja s'ha dit, té moltes peculiarietats. Tantes que fins i tot a vegades quan a la televisió alemanya o austríaca hi surt gent parlant en bavarès acompanyen les imatges de subtítols per tal que la resta d'alemanys puguin entendre què diuen. Això es deu a diversos fets. Un d'ells és que l'alemany i el bavarès provenen de la llengua parlada per tribus germàniques diferents i han tingut una evolució també diferent durant els segles. 

El bavarès com a dialecte.
Són nombrosos també aquest arguments. Entre ells destaquen els que postulen que el bavarès i l'alemany provenen d'un idioma comú que, tot i que uns i altres fossin de tribus diferents, la llengua era comuna. A part d'això, l'alemany és un contínuum lingüístic de dialectes germànics i l'alemany estàndard s'ha influenciat de tots aquests dialectes, també del bavarès. 

客家話小王子 "Sèu vong zìi" (xinès hakka)

Edició en xinès hakka mercès en Mehmet Sobaci.
(núm 186)

Avui present el llibre en xinès hakka. Aquest és un volum interessantíssim que quasi cuid no saber per quin punt començar a esgranar-lo. Està escrit en una llengua xinesa que no és el mandarí sinó el hakka. Parlar de hakka és parlar de la llengua de més de 30 milions de xinesos i taiwanesos. És també parlar d'una ètnia xinesa en relativa diàspora i és parlar també de com Taiwan s'ha convertit en el temple de la preservació i el foment d'aquest idioma. Per tant, parlar de hakka, en certa manera és parlar de Taiwan i ço és parlar d'un dels estats amb reconeixement limitat més anomenats del món.

Anem per parts. El hakka és parlat al sud-est de la Xina, esepcialment a la regió de Guangdong i Jiangxi. El hakka limita amb el cantonès però no són mútuament intel·ligibles. Per situar-nos una mica, Guangdong és on hi ha Hong Kong i Macao. A part de a aquesta província, però, el hakka és parlat també a Taiwan on l'ètnia hakka representa una de les minories ètniques més nombroses del país insular.

El cas és que el tractament que té aquest idioma a un costat i a l'altre de l'estret de Formosa és bastant diferent. Actualment no és oficial ni a la Xina ni a Taiwan però en aquest darrer indret sembla ser que el hakka va de camí d'aconseguir l'estatus de llengua cooficial. A part d'això, el hakka és utilitzat en la rotulació a les zones on la seua parla és majoritària i s'emet programació televisiva en aquesta llengua per tal d'assegurar la preservació de la llengua. 

A la Xina el reconeixement del hakka és molt més modest. S'ensenya en algunes escoles i a Guangdong l'any 1960 es va crear un sistema d'escriptura romanitzat per tal de facilitar-ne l'aprenentatge als estrangers. Així i tot la diglòssia entre els parlants de hakka és molt habitual.