dissabte, 29 d’abril de 2017

Er principico (castellà de Múrcia)

Llibre en murcià que m'ha facilitat en Josep.
(núm 138)

A Léon WerthPido perón a los zagales por haber edicao este llibro a una presona mallor. Tieno una seria eccusa: esta presona mallor es er más y mejor amigo que tieno en este mundo. Tieno otra eccusa: esta presona mallor pue percanzarlo too; hista los llibros pa zagales. Tieno una tercera eccusa: esta presona mallor vieve en Francia, ande tene hambre y frío. Tene verdaera necesidá e consolación. Si toas estas eccusas no fueran soficientes, chiero edicar este llibro al zagalico que esta persona mallor jue en otro tempo. Toas las presonas mallores han sío zagales enantes. (Pero poquiquias s'acuerdan.) Antonces corrijo la edicatoria:A Léon Werth,cuando era zagalico.

Pareix ser que el 2017 serà l'any dels dialectes castellans. Primer amb l'andalús Er prinzipito i ara amb el murcià sembla que els dialectes meridionals han passat de la parla al paper. De tota manera hi ha moltes diferències entre aquests dos llibres. La versió murciana aquí present, tal com pot observar-se amb el petit fragment transcrit, presenta un model de llengua no tant artificiós i amb harmonia amb la llengua castellana. 

El murcià és un dialecte complicat tal com ho acostumen a ser els parlars de transició. És un castellà nat en una terra on l'aragonès i el català s'hi han trobat des de segles molt antics i hi han deixat la seua petjada: com per exemple amb la ll de llibro o lluna, present únicament en català, asturià i en murcià. En el lèxic el català s'hi afina amb paraules com boria en comptes de boira

A Múrcia existeix una part de la població que considera el murcià no només un dialecte castellà de transició entre el català i el castellà sinó que directament el qualifiquen de llengua i no dubten de parlar de la llengua murciana, així mateix, llengua, amb la ll que comentàvem. Tot i existir aquesta postura, no és ni de bon tros majoritària entre la societat murciana. A part, sembla ser que el dialecte és considerat habitualment com una parla del camp i pròpia de gent d'edat o amb poca escola. 

Així i tot el llibret en murcià de Er principico està molt lluny i ho aclareix de bones a primeres, de tot aquest pensament secessionista murcià. Senzillament és un llibre que s'ha escrit amb la voluntat de recollir les particularitats d'aquesta parla i plasmar-les en un text traduidíssim arreu del món de forma responsable i prudent. El llibre ha estat imprès a Múrcia i el seu artífex és un mestre d'escola jubilat que es diu José Martínez. 

A continuació pot veure's un mapa amb l'àrea de parla del murcià marcada. Amb aquest mapa davant costa no veure Albacete com a part de l'antiga comunitat biprovincial de Múrcia. 

Àrea del dialecte murcià


Te tama hakāìki iti (marquesà)

Llibre en marquesà que m'ha fet arribar na Mertxe
(núm 137)

Na Léon WerthE ape nei au i te tau tōiki i ia haakoè mai âtou i to ù piò no to ù patutina i tēnei hāmani na tītahi ànamotua. E tumu toitoi: teâ ànamotua e hoa tāhia nui no ù i te aomāama. Eia me tītahi tumu, e vivini teâ ànamotua i te tau mea paotū, atii mei te tau hāmani a te tōiki. Eia te toù o te tumu: e èka nei teâ ànamotua i Ferani, e mate aa īa i te one me te metoè i èià. E maìmaì aa īa ia haatāvaètia ia īa. Anoā aê àva tēnei tau tumu, e patu â au i tēnei hāmani i na pō e tōiki ana teâ ànamotua. Paotū te tau ànamotua e tōiki âtou tōmua. (Mea â, mea iti pō mei vāvena o âtou e maakau hakaùa â).E haatoitoi â au i ta ù patutina no te ènata na īa tēnei hāmani ta ù e patu nei.Na Léon WerthI na pō e kaiū māhaì īa

Amb el marquesà queda inaugurada la branca polinèsica en aquesta col·lecció. El llibre me l'ha facilitat na Mertxe, a qui li estic ben agraït. Les llengües polinèsies són una família lingüística parlada a bona part de les illes del Pacífic. Es compten devers una quarantena d'idiomes diferents, entre els quals destaquen el tahitià, el hawaià o el maorí. A més a més, sembla ser que la semblança i la comprensió mútua entre aquestes llengües és bastant alta. 

Per exemple, en el cas del marquesà, la intercomprensió que té amb el tahitià algunes fonts marquen que arriba fins al 50% mentre que amb el hawaià, que n'és la llengua més propera, aquest percentatge s'eleva fins el 70%. El marquesà, però, té molts menys parlants que aquestes llengües abans citades. En té aproximadament 5000 i representen entre el 60 i el 70 per cent del total d'habitants de l'arxipèlag. Els parlants de marquesà són bilingües i a part de la llengua pròpia de les illes parlen també francès. 



divendres, 28 d’abril de 2017

චූටි කුමාරයා "Chuti Kumārayā" (singalès)

Edició en singalès que m'ha fet arribar n'Adela,
Moltíssimes gràcies.
(núm 136)

Detall de l'interior, escrit amb escriptura sinh

Tot i poder semblar mentida, el parentiu del català amb aquest idioma és superior que amb el basc. No és que el singalès i el català s'assemblin gaire. Crec que, de fet, no es pareixen mica. Almenys, però, el singalès és també una llengua indoeuropea. 

De fet és la llengua indoeuropea que es parla a Sri Lanka, aquella illa que hi ha a prop de la punteta de baix de la Índia, això la converteix amb la indoeuropea més meridional de món. Els singalesos són el grup ètnic majoritari de Sri Lanka, representen el 70% de la població total i s'estima que l'idioma té uns 16 milions de parlants, la majoria d'ells a l'illa.

Sembla ser que el singalès té un gran nombre d'influències del tàmil, que és una altra llengua indoària i es parla a la punteta del sud de la Índia i al nord de Sri Lanka. El cas és que el tàmil té cinc vegades més parlants que el singalès i segons pareix en aquest cas la llengua absorbeix vocabulari i diversos barbarismes del tàmil. Clàssica relació entre llengua gran i llengua petita. 

El català té una paraula d'origen singalès i és beri-beri. Es tracta d'una malaltia que afectà el sud-est asiàtic a finals del segle XIX i és causada per una deficiència nutricional. Dades viquipèdia. A part, el castellà recull també la paraula cornaca, que és un domador i genet d'elefants.


dijous, 27 d’abril de 2017

Lu Principe Picchjrillu (italià de Terni)

Llibre en italià de Terni. Gràcies Adela per aquest llibret!
(núm 136)

A Leone WerthChiedo scusa a li bardascitti d'ave' dedicato 'stu libbro a unu gróssu. Ma lu motivo è seriu: quistu qui, 'st'adulto, è lu mejo amicu mia su la faccia de la terra. E c'ho anche 'n andru motivo: 'st'adulto po' capi' tuttu, pure li libbri pe' li fijetti. C'ho anche 'n terzu motivo: 'st'adulto abbita 'na parte de Francia do' che ci sta fame e friddu. Se 'sti pretesti 'nn abbastano, allora lo vojo dedica' a lu bardascittu che è statu, 'n tempu, 'st'adulto. Tutti l'adulti so' stati bardascitti (ma póchi se l'arcordano).Riscrìo ccucì la dedica:A Leone Werthquann' era bardascittu.
L'italià de Terni pertany al grup dialectal de l'italià mitjà. Pertany al grup dialectal que es parla a la regió d'Úmbria. La ciutat on es parla la variant en qüestió que fa referència a aquest llibret té uns 110.000 habitants i es troba a uns 100km al nord de Roma. 

Aquest dialecte té algunes coses que m'han cridat bastant l'atenció. Per exemple he observat que no usa l'article masculí il sinó que fa servir lu. A part, té tendència per fer acabar algunes paraules, no totes, amb -u. M'ha sorprès més que res perquè aquests fenòmens els atribuïa més aviat als parlars del sud com puguin ser-ho el napolità o el calabrès. 

dimecres, 26 d’abril de 2017

De letj prens (frisó de l'illa de Fering)


(núm 135)

Toocht för Léon Werth.
Ik maad mi hol bi a jongen enskiljige, det ik detheer buk för en woksenen skrewen haa, oober ik haa en iarnsten grünj diarför. Dediar woksen mensk as a best frinj, wat ik üüb a welt haa. Ik haa uk noch en öödern grünj: dediar woksen mensk kön ales ferstun, sogoor buken för jongen. An ik haa noch en traaden grünj: Dediar woksen mensk wenet uun Frankrik, huar'er hongert an frist. Diaram skal'er nuadig en betj treest wees. An wan aal dönheer grünjer noch ej ling, do skal detheer buk för de dring toocht wees, wat dediar woksen mensk ens wiar. Ale woksen lidj san ens jongen weesen (man bluat letjeten kön jo diarüüb beteenk).Ik wal det nü noch betj düütelker skriiw:
För Léon Werth, 
üüs'eer noch en letjen dring wiar.

El frisó és una llengua que, parlant clar, em flipa. No l'entenc, no conec ningú que el parli, no en sé pràcticament res d'aquest idioma, però m'encanta. És una llengua petita, té uns 10.000 parlants al nord d'Alemanya a la frontera amb Dinamarca i uns 468.000 a Frísia, als Països Baixos tocant amb Alemanya. És una llengua germànica que els experts emparenten amb l'anglès. És a dir, és el parent continental més proper a l'anglès. En el passat ben segur que hi hagué un temps en el qual el frisó s'escoltava per bona part de la costa del mar del Nord. 

Es divideix en tres grups dialectals: el septentrional, l'oriental i l'occidental. El septentrional és el que es parla al nord d'Alemanya, té uns 10.000 parlants i el llibre que avui ens ocupa és un dialecte del septentrional anomenat fering. Es parla a l'illa de Föhr o, en frisó: Fering.  Juntament amb l'Öömrang, söl'ring, i l'helgolandès forma part del grup insular de dialectes del frisó septentrional i és molt similar a l'Öömrang. És parlat aproximadament per uns 3.000 dels 8.700 habitants de l'illa, i suposa un terç dels parlants de frisó septentrional.

En general a Frísia del Nord la situació lingüística és millorable. És la típica de tota comunitat lingüística a la qual l'ús d'una llengua forastera hi és predominant: és habitual parlar-lo a casa però estrany parlar-lo al carrer, a l'escola, al bar, etcètera. A més, a hores d'ara encara no existeix cap varietat estàndard per a aquesta llengua que està fortament dialectalitzada. Això en dificulta la seua difusió als mitjans de comunicació i també el seu ensenyament a les escoles on s'hi ensenya de forma voluntària i no a més de 30 escoles de tota la regió. 



El Principe Boceta (vènet de Venècia)

Edició excel·lent en venecià que ens regalà na Rosa
a na Laia i a mi com a regal de noces.
(núm 133)

A Leon Werth 
Domando scusa ai puteli par aver dedicà sto libro a na persona granda. Go na bona scusa: sta persona granda xe el megio amigo che go al mondo. Go naltra scusa: sta persona granda pol capir tuto, anca i libri par puteli. Go na terza scusa: sta persona granda sta in Franza dove che la ga fame e fredo. La ga proprio bisogno de esser consolada. Se tute ste scuse no basta, vogio dedicar sto libro al putelo che xe sta na volta sta persona granda.Tute le persone grande na volta ze stae puteli (ma poche se ne recorda).Perciò go cambià la me dedica: 
A Leon Werthquando ch'el gera putelo

El venecià és el dialecte més conegut del vènet, il dialeto lagunar, que també li diuen. El vènet en aquesta col·lecció té un lloc especial ja que en vènet fou el meu primer Petit príncep de la col·lecció (El principe picinin), un llibret de wesak editions amb una ortografia un tant qüestionable. 

El d'avui també torna a ser especial: no es tracta d'un vènet qualsevol sinó que és venecià. A més a més, es tracta d'una edició molt acurada i ben feta que m'encanta. A l'interior hi ha representades les aquarel·les originals de l'autor, així i tot la portada és una il·lustració pintada amb llapis de colors amb un pou existent a Venècia. El dibuix és ja un bocí d'aquesta fantàstica ciutat i ara quan veig el llibre no puc evitar que la ment i el record es transportin al gener de 2010 quan vaig visitar aquesta ciutat amb altres companys de la Universitat i ja llavors buscava, per les llibreries, algun llibre escrit en venecià. Però no és això el que fa especial aquest exemplar. El cas és que aquest llibre me l'ha regalat na Rosa, una gran amiga de quan érem universitaris, com a regal de noces. Un llibre excel·lent. 

El vènet. Té 2 milions de parlants, el 50% de la població, i es divideix en diverses variants, una d'elles és la del vènet lagunar. Això vol dir el vènet que es parla a la llacuna: Venècia, Murano i Burano. Avui en dia aquesta llengua es parla bàsicament a la regió del Vènet però no sempre havia estat així. Fins el segle XVII fou la lingua franca de tot l'Adriàtic i podia escoltar-se aquesta llengua gal·loitàlica fins i tot a Creta i múltiples ports de la Mediterrània oriental. Abans de la II Guerra Mundial encara es podia escoltar el vènet a la costa croata, sobretot a la península d'Ístria però els moviments de gent del segle XX han fet quasi desaparèixer aquesta llengua de Croàcia. 

A més, en català tenim paraules d'origen vènet! I unes quantes, algunes d'elles tan conegudes com contraban, gueto, góndola, pistatxo, quarantena, regata o casino.


Al prinzipèin (emilià modenès)

Llibre en modenès que ens ha regalat na Rosa com a regal
de noces a na Laia i a mi, juntament amb un llibre en venecià.
Mil gràcies, t'hi estam molt agraïts!
(núm 134)

A Léon Werth
A dmand scusa ai ragazô d'avèr dedichê ste lébber chè a un grand. A-i-ho un bòun mutìv, però: ste grand chè l'è al piò bòun amìgh ch'a-i-àbia al mànd. A-i-ho un èter mutìv: ste grand chè al pól capìr incòsa, anch i lébber per i ragazó. A-i-ho un térz mutìv: ste grand chè al sta in Francia e l'ha fam e fràdd. E al gh ha un gran bisàgn d'éser consolê. Se tótt sti mutìv i-n-n'én brìsa abàsta, mè a vói dedichèr ste lébber chè al ragazô ch'l'è stê 'na vôlta sta gran persòuna. Tótt i grand i én stê di ragazô 'na vòlta. (Mo'i én pòch qui ch'i-s l'arcòrden). A coréz alóra la mê dèdica:
A Léon Werth
Quand l'éra un putèin

Aquí tenim un llibre escrit en modenès, un dialecte de l'emilià. A Itàlia és sabut que de dialectes n'hi ha molts, i de llengües també. És sabut també que la majoria d'aquests parlars manquen d'una variant supradialectal que faci d'estàndard. Aquest fet en facilita la seua progressiva dialectalització i futura desaparició, amb el temps. Només en emilià-romanyol, per exemple, podem trobar-lo en bolonyès Al pränzip fangén; en piacentí Al principein, o bé en romanyol E' prinzipì. A part, tot i que encara no formen part de la col·lecció, n'hi ha en pesarès, regià, parmesà, mantuvià... I els que falten encara per venir. Sembla que a Itàlia els agrada molt això de fer versions en subdialectes. Això sí, cada un d'aquests, tot i ser de parlars d'una mateixa llengua distanciats potser per 70 o 80 quilòmetres, l'ortografia no manté cap classe de cohesió interna entre variants. 

El modenès, per exemple, és parlat per unes 330.000 persones. La llengua, l'emilià, té tres milions de parlants. Amb l'annexió del ducat de Mòdena al regne d'Itàlia durant el segle XIX la italianització del modenès començà a accelerar-se a marxes forçades fins els nostres dies. A dia d'avui, tal com ocorre amb tots els altres parlars d'Itàlia, la italianització és altíssima i això afavoreix a la desaparició gradual d'aquestes parles. Actualment quasi el 50% dels habitants de la província de Mòdena no són capaços de parlar en modenès. 


dimarts, 25 d’abril de 2017

El Princip Piscinin (llombard milanès)

Edició de Wesakeditions (2002) que m'ha regalat
na Maite Ferrer. Moltíssimes gràcies!
(núm 132)


A Léon WerthGhe domandi scusa ai bagai per avègh dedicaa sto liber chì a vun grand. Gh'hoo ona scusa seria: quèsta persòna l'è el miglior amis che gh'hoo al mond. Gh'hoo  on'altra scusa: quèsta persòna l'è bona de capì tusscòs, anca i liber de fioeu. Gh'hoo ona tèrza scusa: quèsta persòna chì la viv in doe la Francia la gh'ha famm e fregg. La gh'ha bisògn de vèss consolada. Se tucc qui scus chì hinn minga assee, ben alora ghe dedichi sto liber chì al fioeu che l'è staa ona vòlta quèsta persòna. Tutt'i grand hinn staa fioeu in princippi. (Ma ghe n'è pìcch che se regòrda). Sicchè hoo de coreg la mia dedica:A Léon Werth,quand l'era on fioeu piscinin

Na Maite m'ha dut un llibre que a la coberta s'hi troba escrit lengua milanesa. M'encanta. El cas és que tot i no haver-hi un llombard estàndard el milanès és, i de lluny, el més parlat i el que gaudeix d'un major prestigi. Prestigi relatiu: el llombard no gaudeix de cap tipus de cooficialitat enlloc d'on es parla: Llombardia i el sud de Suïssa. El cas suís és semblant al de l'àrea francoprovençal: la llengua natural a la Suïssa que mal-anomenen italiana és la llombarda. Així i tot no s'hi ensenya llombard sinó italià estàndard: toscà. Així, durant el segle XX hi ha hagut un procés de substitució lingüística del llombard a favor de l'italià promogut per l'escolarització i els mitjans de comunicació semblant al que hi ha hagut també dins Suïssa amb el francoprovençal en pro del francès. 

Llibres de El petit príncep en llombard n'hi ha més. Existeix una edició en ticinès (que és el llombard parlat a Suïssa) que encara no he trobat, i hi ha també una edició en brescià (El principino). El llombard té prop de 4.000.000 de parlants. A la regió de Milà el llombard milanès actualment és parlat aproximadament pel 30% de la població de la zona. 

PS: Una petita apreciació pseudofilològica que vull fer és que cada vegada tenc menys clar que les diferències entre emilià, lígur i llombard siguin suficients com per parlar de tres llengües independents. Així com sí que la diferència entre aquestes i el vènet la veig clara, començ a pensar amb la resta com a part d'un mateix conjunt lingüístic gal·loitàlic.




Dr gläi Brinz (alemany alamànic de Basilea)

Edició en alemany de Basilea que m'ha regalat
na Maite Ferrer, a qui li estic molt, molt agraït
(núm 131)

Für dr Léon Werth
Ich bitt alli Kinder um Entschuldigung, will ich s Buech emenen Erwaggsene due widme. Ich ha aber e gueti Entschuldigung drfüür: Dä Erwaggseni isch dr bescht Fründ, won ich uff dr Wält ha. Und denn han ich non en anderi Entschuldigung: Dä Erwaggseni verstoot alles, au Biecher für Kinder. Und denn gits non e dritti Entschuldigung: Dä Erwaggseni woont in Franggriich, won är Hunger het und friert. Är mues drööschted wÄÄrde. Wenn aber alli die Entschuldigunge nit länge, duen ich s Buech em Kind widme, wo dä Erwaggseni friener emool gsii isch. Alli Groosse sinn emool Kinder gsii (aber numme weenigi erinnere sich draa). Ich korigier also mii Widmig:
Für dr Léon Werth, won är e gläine Bueb gsii isch. 
Basilea és una ciutat que està situada al nord de Suïssa just tocant la frontera amb Alemanya i amb França. La ciutat està tan aferrada a la línia que té suburbis també als dos països vesins. Passejant per Basilea, sense adonar-se'n, hom pot caminar per tres estats diferents.

L'alemany de Basilea no és com la resta d'alemany parlat a Suïssa. És molt diferent. Tot l'alemany suís pertany al dialecte alamànic. Alamànic també ho és l'alemany parlat, per exemple a Stuttgart, Alemanya. El cas és que l'alamànic es divideix en tres blocs: el baix alamànic, el mitjà i l'alt. L'alemany suís, depenent de la zona és alt alamànic (com per exemple el Der chlii Prinz, d'Alt Valais); alamànic central (Der chly Prinz, Berna) o baix alamànic com ho és el suabi o l'alemany de la ciutat de Basilea. Resulta que aquesta ciutat és una illa lingüística dins del mapa dialectal de l'alamànic i allí s'hi parla un alemany més semblant al de Stuttgart que no al de la resta de Suïssa. Curiós veritat? 

La raó d'això, en part, s'explica per la història singular que ha tengut aquesta ciutat. No va formar part de la confederació suïssa fins a inicis del segle XVI. Abans, Basilea fou un principat-bisbat independent.





Der Chly Prinz (alemany de Berna)

Llibre que m'ha regalat na Maite Ferrer, a qui
des d'aquí li agraesc moltíssim!
(núm 130)

Füre Léon WerthI bitte d Chind um Wntschuldigung, dass i das Buech amene Erwachsene widme. I han es guets Exgüsee: Dä Erwachsnig isch der bescht Fründ, won i uf der Wält ha. I ha no es anders Exgüsee: Dä Erwachsnig versteit alls, sogar d Chinderbüecher. I han es dritts Exgüsse: Dä Erwachsnig wohnt z Frankrych u het Hunger u früürt. Er bruucht Troscht. We alli di Entschuldigunge nid länge, widmen i das Buech halt em Chind, wo dä Erwachsnig früecher isch gsi. Alli Grosse sy früecher einisch Chind gsi. (Abernume wenigi bsinne sech dra.) I verbessere also my Widmig:Füre Léon Werthwon er e chlynie Bueb isch gsi.
L'alemany de Berna és el dialecte alamànic que es parla al massís suís del cantó de Berna i a les àrees vesines. A part de Suïssa, l'alemany bernès és parlat també per una comunitat amish d'uns sis mil membres establerta a Indiana, als EUA. 

El bernès està fortament dialectalitzat i hi ha un gran nombre de diferències entre la parla d'uns indrets i la d'uns altres. Així i tot, la tendència d'aquest dialecte és la de diluir-se a poc a poc amb l'estàndard alemany. Fins i tot a la ciutat de Berna, fins la meitat del segle XX, podien trobar-s'hi diversos sociolectes clarament diferenciats, tots ells en bernès, i que pertanyien bé a les classes altes de la ciutat, a les humils o a la gent de les rodalies i del camp. Aquestes diferències, però, estan condemnades a desaparèixer. 


小王子 "Xiao wàng zi" (xinès)

Edició en pinyin portada des de Pequín.
(núm 129)


Aquest llibre xinès està escrit d'una manera adaptada que facilita l'aprenentatge del mandarí. Està escrit amb els caràcters tradicionals xinesos i, al mateix temps, en pinyin. El pinyin és la transcripció del xinès amb caràcters romànics. És un sistema relativament nou: davant dels 2000 anys que tenen els caràcters tradicionals xinesos, el pinyin pot dir-se que acaba de néixer perquè data de la dècada dels setanta del segle XX. 

Actualment el pinyin s'utilitza per acostar el xinès als estudiants occidentals i també s'usa darrerament per facilitar l'escriptura en teclats d'ordinador: escriuen amb pinyin i apareixen els caràcters xinesos. Senzill, veritat? Sembla ser que la gent que coneix 200 caràcters xinesos és capaç d'entendre el 50% dels textos, però per sobrepassar el llindar del 98% caldria saber més de 2000 caràcters diferents! 

Detall del llibre amb els dos alfabets.

小王子 "Xiao wàng zi" (xinès)

Edició en xinès duta personalment des de Xangai
(núm 128)

Dedicatòria clàssica del llibre que acostum a copiar


Avui tenim davant nostre una llengua que, segons com s'estudiï compta amb mil dos-cents milions de parlants o bé amb vuit-cents milions de parlants. Aquest ball de xifres és clar. No tots els xinesos parlen igual. Aquesta variació interna entre el mandarí, el wu, el hakka, el cantonès, etc. Si aquesta variació de parles es projecta com una variació interna (dialectes) és quan ens apareix que el xinès té 1.200.000.000 de parlants. Hem de tenir present, però, que aquesta variació és tan significativa com la que hi ha entre les diverses llengües romàniques! El hakka i el mandarí s'assemblen com el portuguès i el francès. És per això que és més correcte especificar de quin xinès estam parlant i, en aquest cas, es tracta de xinès mandarí, que és el més parlat i la forma oficial usada per l'estat. El mandarí té 800.000.000 de parlants.

El cas de l'escriptura és un món apart. Sí, no tots els xinesos parlen igual, però sí que escriuen pràcticament de la mateixa manera. Els caràcters xinesos són molt conservadors i han variat poc amb el pas dels segles de manera que per escrit els diversos parlars xinesos s'acosten i s'assemblen molt més que no de forma parlada.

Quan el mal ve d'Almansa... 25 d'abril

Edició valenciana de Le petit prince
El príncep xiquet (enllaç)

El 25 d'abril de 1707 tengué lloc a Almansa la derrota dels austriacistes front l'exèrcit borbònic amb tot el que això suposà: la derogació dels Furs valencians i l'intent de fer desaparèixer, amb dret de conquesta, la llengua, usos i costums del poble valencià en pro de la uniformitat centralitzadora de Castella. 

Enguany, però, vull aprofitar el dia d'avui per celebrar la tornada a la normalitat dels noms d'algunes ciutats valencianes que no ha estat fins aquest 2017 que han recuperat el seu nom. Faig referència a la ciutat de València i a la Vila Joiosa, que amb el canvi de govern han aconseguit deixar enrere la versió castellana del topònim per tal de poder recuperar i oficialitzar el seu nom tradicional amb la llengua del país. 

Enguany també és destacable pel fet que --per fi!-- s'homologaran els títols de coneixement de català de Catalunya, Balears i València. Cosa òbvia i elemental però que fins ara no era del tot així: fora del País Valencià un títol acreditatiu de coneixement de valencià sí que es tenia en compte, però a València, si el títol s'havia tret a una altra comunitat autònoma, no era vàlid. És a dir, per exemple, un B2 tret a València era reconegut a Catalunya i Balears, però a València un B2 de Balears o Catalunya no era vàlid. Idò això sembla ser que passa a la història. Ara, la pròxima meta esper que siga la recuperació de la Radio i Televisió Valencianes i que deixi d'haver al·lots que, tot i sol·licitar-ho, no poden anar a escola en valencià. Queda molta feina! 

dilluns, 24 d’abril de 2017

Бяцхан Хунтайж "Biatsxan Xuntaij" (mongol)

Edició en mongol (ciríl·lic i tradicional)
(núm  127)

ЛЕОН ВЕРТЕ-Д
Энэ номоо том хүнд зориулсан болохоор би хүүхдүүдээс уучлал гуйя. Намайг уучлахын гол учир бол энэ том хүн ертөнц дээрх миний хамгийн сайн нөхөр. Бас тэр хүн ертөнцийн бүх юмыг, хүүхдэд зориулсан номыг ч гэсэн ойлгодог юм. Гуравдахь уучлах зүйл бол тэрээр өлсөж цанган, даарч хөрч Францад амьдардаг. Тэр сайн нөхөрт минь сэтгэл тайтгаруулах зүйл хэрэгтэй. Хэрвээ миний дээр өгүүлснийг хангалтгүй гэж үзвэл, би энэ номоо урьд миний сайн нөхөр байсан нэгэн жаал хүүд зориулахыг хүсэж байна. Хүн болгон балчир бага насыг дайрч өнгөрдөг боловч түүнийгээ эргэн санадаг нь даанч цөөхөн. Тэгээд би энэ номоо том хүнд зориулснаа больж балчир байсан үеийн Леон Верте-д гэж заслаа.

Mongol. I a més a més és un exemplar molt especial. L'he dut jo mateix carregat a l'esquena des d'Ulan Bator. A més a més, aquesta llengua té actualment dos alfabets, que són el ciríl·lic i el tradicional. A la foto poden veure's dues pàgines interiors del llibre, cadascuna amb un d'aquests dos alfabets. El tradicional és d'origen uigur i s'escriu verticalment. A Mongòlia no s'usa gaire, tot i que una mica sí: el vàrem poder veure en alguns llibres i també vérem algun cartellet escrit a mà en tradicional. Així i tot el seu ús és minoritari, cosa ben diferent de Mongòlia Interior, a la Xina, on l'alfabet d'ús majoritari és el tradicional. La sort va ser, però, trobar aquest llibre que inclou els dos alfabets. És una edició que m'encanta.

Aquest idioma té uns 5.300.000 parlants, tres milions dels quals tenen nacionalitat xinesa. Tot i poder sonar redundant el mongol és la llengua mongòlica amb més parlants. I és que les llengües mongòliques formen un grup lingüístic com pot ser-ho el grup romànic pel castellà o l'italià. A Europa  es parla una llengua mongòlica, concretament a la república de Calmúquia (Rússia), al Caucas, s'hi parla el calmuc (per ara no tenc constància que existeixi cap Petit Príncep en aquest idioma). 

PS: La foto l'he robat a na Maite, a qui li vaig regalar aquest mateix llibre i en va fer un mural molt pinxo per penjar al facebook.


dissabte, 22 d’abril de 2017

МАЛЕНЬКИЙ ПРИНЦ "Malenkii Prints" (rus)

Edició en rus comprada a Moscou el
12 de març de 2017
(núm 126)

ЛЕОНУ ВЕРТУ              
        Прошу детей простить меня за то, что я посвятил эту книжку взрослому. Скажу в оправдание: этот взрослый - мой самый лучший друг. И еще: он понимает все на свете, даже детские книжки. И наконец, он живет во Франции, а там сейчас голодно и холодно. И он очень нуждается в утешении. Если же все это меня не оправдывает, я посвящу свою книжку тому мальчику, каким был когда-то мой взрослый друг. Ведь все взрослые сначала были детьми, только мало кто из них об этом помнит. Итак, я исправляю посвящение:
ЛЕОНУ ВЕРТУ,              
когда он был маленьким

Entre els dies 3 i 26 de març vaig estar a Rússia. Vaig conviure amb la gent d'allà, especialment durant els milers de quilòmetres que vaig recórrer-hi en tren mentre em dirigia cap a Sibèria. Un dels dies que férem a Moscou visitàrem el carrer Arbat. Al costat hi ha el Novo Arbat, i en aquest segon carrer hi ha una gran llibreria plena a vessar, de llibres i de coses de tota classe, fins i tot hi havia una petita secció filatèlica i numismàtica a dins! Va ser en aquella llibreria que vaig trobar-hi aquest llibre.

Amb aquest llibre a la col·lecció s'afegeix també una nova llengua. El rus. La llengua eslava amb un major nombre de parlants del món, ni més ni menys que 170 milions, amb totes aquestes persones parlant rus és la llengua més parlada d'Europa. És la vuitena llengua amb més nombre de parlants del món, i jo sé demanar-hi un te negre amb llimó! 

L'àrea lingüística del rus és la major de tota Euràsia:

O Prinçipìn (lígur)

Edició en lígur de l'editorial Tintenfass
(núm 125)

À León Werth 
Domando pardón a-i figeu d'avéi dedicòu sto libbro à 'n grande. Gh'ò 'na scusa séria: sto grande o l'é o ciù gran amigo che gh'ò a-o mondo. Gh'ò 'n ätra scusa: sto grande o peu capî tutto, sciña i libbri pe-i figeu. Gh'ò 'na tersa scusa: sto grande o sta in Fransa dove o gh'à famme e fréido. E o gh'à ben da bezœgno d'ëse consolòu. Se tutte ste scuse no bastan, vœggio ben dedicâ sto libbro a-o figeu ch'o l'é stæto in passòu sto grande. Tutti i grèndi son sæti primma di figeu. (Ma se l'aregòrdan in pòcchi.) Aloa, corezzo a mæ dédica: 
À León Werth quande o l'ëa figeuttìn.

El lígur és una llengua romànica parlada a Ligúria, que és on hi ha Gènova. Llengua, per altra banda, sovent mal anomenada dialecte. El lígur forma part del grup gal·loitàlic de les llengües romàniques, mentre que l'italià forma part d'un altre grup: l'italorromànic. El cas és que el lígur ha jugat un paper destacat en la història. Al ser la llengua dels genovesos, el lígur va tenir un període d'expansió arreu de la Mediterrània digne de menció, durant l'Edat Mitjana. La república mercantil de Gènova va fundar i colonitzar diversos ports arreu del Mediterrani occidental de manera que la seua llengua creuà el mar i podem trobar-la per exemple a Tabarca, que és una illeta al sud de Sardenya, També hi ha dos reductes lígurs a l'illa de Còrsega: un al nord que es diu Calvi, i un al sud, que és Bonifacciu.

Existeix una edició de El petit príncep en lígur de Tabarca: U Prìncipe Picin

Al sud del País Valencià, prop d'Alacant, hi ha una illeta que és coneguda com Nova Tabarca. Aquesta illa va ser colonitzada l'any 1700 per habitants de Carloforte (la Tabarca sarda). El cas és que aquesta comunitat no va arribar a perdurar gaire a l'illa i la llengua s'hi ha perdut, però en el seu moment vàrem tenir tots els ingredients necessaris per tenir un petit reducte lígur a ca nostra. 


An Chikam Príncipe (huastec)


Edició en huastec. Gràcies Juan Carlos!
(núm 124) 

Bál na Léon Werth

U kontsiyal ti pakwlantsixtaláp an chitsik chikam bál u oltsiyámal axé' i líbro jún i inik púlik. U kó'yal jún i káwintal alwa': axé' i inik púlik jách nu exlomnawál nu kó'yal axé' ti chabál. U kó'yal k'e'et jún u káwintal: axé' i inik púlik ka awich kin exbay ejtal, axta an ajumtaláp bál an chitsik chikam. U kó'yal óxtal u káwintal: axé' i inik púlik k'wajat ti Francia, xó'ni an ta wat'él i k'a'ínal ani in chamay. In yejentsiyal t'ajats yán i muluk'nataláp. Máx ejtal axé' i kawintaláptsik bá' ejtal, u lé' ku oltsiy axé' i ajumtaláp an chikam k'ál ná' axé' i inik púlik k'alej jún k'alel. Kwentsal an inik púliktsik jún k'alel up chikam jayej. Pero t'ajatsch'ij we'an ti chalpayal. U jalk'uyal tám nu káwintal:
Bál na Léon Werth
támta chipílej

A primers de març em va arribar, des de Mèxic, aquest llibre que m'havia enviat en Juan Carlos Solís. Llibre que li agraesc moltíssim! Les llengües ameríndies no són les que més acostumen a circular per aquest racó del Mediterrani. 

El huastec és una llengua maia parlada al nord del golf de Mèxic. Té uns 173.000 parlants que estan dividits en dues comunitats lingüístiques separades. Tal com s'observa en el mapa adjunt a aquest escrit, hi ha dues comunitats de huastec que tot i viure a prop l'una de l'altra, no formen una comunitat lingüística unificada. 


dimecres, 19 d’abril de 2017

Principulus (llatí)

Edició en llatí de l'editorial Reclam
(núm 121)

Leoni Werth 
Rogo mihi ignoscatis, pueruli puellaeque, quod hunc librum ad hominem adultum inscripsi. Hoc autem excusatione deprecor: Homo adultus ille mihi imnium gratissimus et amicissimus est. Alteram excusationem habeo: adultus ille homo omnia intellegit, et libros intellegit liberorum causa scriptos. Tertiam excusationem habeo: Homo adultus ille in Francogallia habitat, ubi friget fameque urgetur. Quam ob rem puto eum consolandum esse. Nisi quidem hae omnes excusationes sufficient, hunc libellum puero dedicabo, qui olim fuit homo ille adultus. Omnes enim homines adulti primum pueri fuerunt. (Cuius rei pauci autem memores sunt.) Qua de causa, quae dedicavi, ita corrigo: 
Leoni Werth puero

Vaig començar la col·lecció amb la idea d'aconseguir el llibre en totes les llengües romàniques possibles. Però i què passa amb la mare de totes les llengües? Què passa amb el llatí?! Doncs que n'existeix una edició molt interessant anomenada Regulus editada a partir d'una reedició feta d'un text traduït de 1961. El Regulus no el tenc, però sí que he trobat el Principulus, que és una edició també molt bona en llatí. És un llibre editat a Alemanya que té també, al final del llibre, una versió en alemany, per fer-lo així més llegible a ulls germànics. Sense saber-ho vaig aconseguir, amb aquest llibret, una edició bilingüe que inclou també l'alemany, llengua que encara em falta. 

El llatí fou la llengua de l'Imperi Romà i llengua de ciència fins el segle XVIII, quan encara era habitual trobar-lo en el món acadèmic de les Universitats. Es podria dir que fins el segle X, aproximadament, va ser la llengua de tota la Romània Vella que avui coneixem, i que un cop les llengües romàniques es varen haver format damunt del llatí vulgar, el llatí quedà en la doctrina religiosa i en el món acadèmic com a llengua de ciència. Com a curiositat, el llatí és encara llengua oficial a un estat europeu: el Vaticà. Fins i tot s'hi edita un diari. Perquè després diguin que és una llengua morta! Abans de l'avanç àrab pel nord d'Àfrica, allà també s'hi parlava llatí. Com sonarien, avui, les llengües que n'haurien derivat, en el cas de no haver estat mai substituïdes per l'àrab?



dimarts, 18 d’abril de 2017

کوچني شاهزاده "kochnay Shahzada" (paixtu)

Edició de Tintenfass en paixtu
(núm 120)

El paixtu és una llengua iraniana parlada a l'Afganistan, i també al Pakistan. Parlar de paixtu és parlar de la llengua d'uns 40.000.000 de persones. A l'Afganistan és la llengua de quasi la meitat de la seua població i és oficial al país essent inclús la llengua amb la qual canten el seu himne. Al Pakistan, en canvi, el paixtu no gaudeix de cap classe de protecció al ser considerada una llengua provincial. 

El paixtu s'escriu amb l'alfabet persa, que és una variant de l'alfabet àrab, tal i com pot observar-se a la fotografia adjunta.  




dilluns, 17 d’abril de 2017

Li P'tit Prince (való)

Exemplar en való
(núm 121)

Pou Léon Werth
 
Dji d'mande pârdon ôs.èfants d'awè dèdyî ç' lîve ci a ène grande djint. Dj'é ène boune èscusse: ci grande djint la, c'èst l' mèyeû dès-amis qui fuche ô monde. Dj'é ène ôte èscusse: ci grande djint la pout tout comprinde, minme lès lîves pou l's-èfants. Dj'é ène twèsième èscusse: ci grande djint la d'mère dins la France èyu ç' qu'èle a fwin, èyèt freud. Èle a bé dandji d'yèsse riconsoléye. Si toutes cès-èscusses la n' sufis'nut né, dji vou bé dèdyî ç' lîve ci a l'èfant qu'a stî dins l' tins ç' grande djint la. Toutes lès grandès djins ont stî ô preume dès-èfants. (Mins gn'a wére qui s'è souvèn'nut.) Dji coridje mi bustoke don: 
Pou Léon Werth du tins qu'il-èsteut in p'tit tchot.

El való és una llengua d'oïl parlada a Valònia, la meitat sud de Bèlgica. Es tracta de la llengua romànica més septentrional de totes. 

Aproximadament hi ha uns 600.000 parlants de való. De tota manera, tal com succeeix amb tantíssimes llengües minoritzades, la tendència és la d'anar perdent parlants front el francès. A la dècada de 1950 el 80% de la població valona parlava való. Actualment, però, el percentatge ha decaigut fins aproximar-se al 50% de la població total. Les raons, com de costum, són diverses i complicades. A part de l'augment demogràfic amb ciutadans de parla francesa, el való pateix un procés de desintegració interna a causa de l'adquisició constant de calcs morfosintàctics i lèxics del francès. Dit d'una altra manera, a part d'haver-hi belgues a Valònia que no saben parlar való, molts dels que sí el podrien parlar han acabat parlant un való tan afrancesat que no pot considerar-se que parlin una llengua diversa al francès. Seria un cas semblant al que a Occitània anomenen francità.




diumenge, 16 d’abril de 2017

Lo Pitit Prinço (francoprovençal de Vaud)

Edició en francoprovençal de Suïssa
(núm 119)


A Léon Werth. 
Dèmando perdon âi boute po cein que y'é dèdiâ sti lâivro à 'nna granta dzein. Y'é por mè onna réson. Sta granta dzein l'è l'ami lo meillâo que y'é dein sti mondo. Y'é onn' autr' estiusa: sta granta dzein l'è capâblya de tot compreindre, mîmameint lè lâivro po lè z'einfant. Y'é oncora onna trâisiém' estiusa: sta granta dzein ye dèmâore ein France yô l'a fam et frâi. L'a rîdo fauta d'ître raconsolâïe. Se tote clliâo z'estiuse l'è pas prâo, vu bin dèdiâ sti lâivro âo boute que sta granta dzein l'è z'ûva lè z'autro yâdzo. Trétote lè grantè dzein l'ant ètâ d'à premî dâi boute. Mâ lâi ein a pas dâi mouî que s'ein rassovîgnant. Adan vu tsandzî ma manâire de dere. 
A Léon Werth quand l'îre on bouibotet

L'arpità, o francoprovençal, és una llengua romànica parlada a la part occidental dels Alps. Aquesta llengua ha patit una reculada molt forta en el seu nombre de parlants durant el segle XX davant del francès i, en menor grau, davant l'italià. Actualment no s'ha establert cap variant normativa o estàndard per a aquesta llengua, tot i haver-hi la feina del lingüista Dominique Stich que procura dotar d'un estàndard per al francoprovençal que sembla ser bastant reeixit. 

De tota manera, la manca d'aquest estàndard facilita la dialectalització extrema de la llengua alhora que en facilita també la seua prompta desaparició en algunes àrees, especialment les francòfones. Per ser clars, tradicionalment a Suïssa no hi havia cap cantó francès. Tota la Suïssa avui francòfona ahir encara parlava francoprovençal. El cas és que hi ha hagut un procés de substitució lingüística accelerat amb l'escolarització. El llibre d'aquesta entrada està escrit amb la variant arpitana de Suïssa, concretament amb la que s'usa a la vall de Vaud.

Altres versions de Le petit prince en arpità:

Actualment la situació del francoprovençal a Suïssa és terrible. L'any 1995 se'n comptaven úicament 7000 parlants.



dissabte, 15 d’abril de 2017

Prinzzipìnu di l'iltèlli (cors mudhizzésu)

Edició en mudhizzésu, el cors de Valledoria
(num 118)

A Lion Werth
 
Dimmàndu paldònu a lik pizzinni par aé intrigàddu chìltu lìbbru a ùna passòna mànna. Hàggiu ùn'ilcùsgia séria: chìlta passòna mànna è lu mègliu ammìgu chi éu àggia i' lu mùndu. Hàggiu ùna sigùnda ilcùsgia; chilta passòna mànna pô crumpindì tuttugàntu, finzz'e li lìbbri di pizzìnni; e n'hàggiu ùna tèlzza: chìlta passòna mànna iltàzi in Frànzza, ha fàmmi, ha frìttu e ha bisògnu mèda d'essé accunultàdda. E sìdhu chi tuttigànti chìlti ilcùsgi nò bàltani, hàggiu a intrigà chìltu lìbbru a lu pizzìnnu chi chìlta passòna mànna è iltàdda. Tuttigànti li mànni sò iltàddi pizzìnni ùna vòlta. (Ma pòghi d'ìdhi si n'ammèntani). Palchìssu currèggiu l'intrégu méu: 
A Lion Werth càndu éra un pizzìnnu.

Aquesta edició me l'ha enviada el seu traductor. En Giovannino Lepori, i la hi agraesc moltissim. Es tracta d'una versió en cors sassarès eixida des de dins de Sardenya fruit de l'amor cap a la llengua pròpia. Concretament està escrit en mudhizzésu, que és la denominació que rep el cors de Valledoria que, segons la zona és gal·lurès o bé sassarès. Es tracta d'una variant corsa de transició entre el dialecte castellanès i el sassarès parlada al nord de Sardenya.

L'edició, tot i ser quasi microdialectal (parlam d'una varietat concreta d'un dialecte de cors parlat fora de Còrsega) el resultat és el fruit d'un exercici ben reeixit que s'ha fet amb cura i amb criteri. Es tracta d'una edició que fins i tot crec que seria apta per a les escoles de Valledoria. El llibre té un prefaci on, entre altres temes, n'apareix un que justifica el model lingüístic utilitzat en el text. Aquest detall l'he valorat molt positivament. No aprofundeix gaire en el tema, tampoc pretén avorrir ningú, però sí que permet al lector fer-se una idea orientativa de la situació sociolingüística sarda. A més, i crec que és el més important de tot, escriu el llibre amb una regla ortogràfica determinada, lògica i explicada. Això permet poder crear una tendència a l'hora d'escriure, si més no, el cors de Sardenya. Per acabar-ho d'arrodonir, al final del llibre hi ha a disposició del lector un glossari de paraules mudhizzésu - italià que poden ajudar a capir-ne el text. A més, per una col·lecció com aquesta, poder tenir una edició ben feta d'un dialecte de transició no té preu.

El cors de Sardenya té una altra edició de El petit príncep, en aquest cas en gal·lurès, que s'anomena Lu Principeddhu, que traduït voldria dir "el principet". El títol del llibre que avui ens ocupa, traduït ve a dir "principiu dels estels". El cas és que el muddhizzésu és parlat a una àrea que té poc més de 4000 habitants dels quals avui en dia ja no tots saben parlar i entendre el cors. 


divendres, 14 d’abril de 2017

Er Prinzipito (andalús)

Edició en andalús d'Algàrbia.
(num 119) 

Ar Léon Werth.
Le pío perdón a loh niñoh por mo d'abel-le dedikao ehte libro a una perzona mayó. Tengo una ehkuza zeria: ehta perzona mayó eh er mehón amigo ke tengo en er mundo. Tengo otra ehkuza: ehta perzona mayó eh ehkapá'e komprendel-lo to, inkluzo loh libroh pa niñoh. Tengo una terzera ehkuza: ehta perzona mayó bibe en Franzia, enonde bibe ehmayaíta i arrezía. En berdá ke nehita de zè konzolá. Zi to lah ehkuzah ehtah no zirbieran, tambié pueo dedikal-le ehte libro ar niño k'er delante abía zío ehta perzona mayó. To loh mayoreh an zío mah anteh niñoh. (Anke pokiyoh d'eyoh z'akuerdan). Azín ke bia korrehì mi dedikatoria:Ar Léon Werthd'en kuando era un zagaliyo.

A finals de febrer vaig rebre, des de Tintenfass, la seua última publicació: El petit príncep en andalús. Normalment procur no fer segons quins judicis però el menor mal que aquest llibre pot fer als seus lectors és mal d'ulls. Per escriure un text amb una varietat dialectal tan rica com és l'andalusa fa falta elaborar un sistema d'escriptura quasi fonètic? Es mereix l'andalús un llibre així, que en comptes d'ajudar a tenir visibilitat i reconeixement el que fa és caricaturitzar-los més encara? Qui fullegi aquest llibre possiblement acabi pensant que amb andalús no poden escriure's coses serioses.

Anem per parts. Per començar, en el moment que s'ha elaborat un text semi-fonètic que recrea la parla col·loquial d'una regió d'Andalusia el que s'ha fet ha estat impossibilitar la redacció d'un text andalús de veritat amb el qual un de Sevilla i un d'Almeria puguin veure-s'hi reconeguts. De bones a primeres això tan bàsic ja s'ho han carregat. 

Seguidament, després d'enfonsar la unitat de l'andalús amb un hipotètic text englobador, han decidit passar-se pel forro de la sabata la tradició romànica i el fet d'analitzar, a veure, com resolen les coses llengües tan dispars i allunyades de l'andalús com el castellà [noti's el sarcasme]. Des de quan es posa una Z davant de la E o la I? Si tots els castellanoparlants, a excepció dels argentins, són betacistes quin sentit té eliminar la V i escriure animalades com: diezinuebe?

Model ortogràfic seguit per a la traducció a l'andalú: Normah ortigráfikah pal andalú

Aquest llibre, a molt pesar meu, és un exemple de com algunes marques estan més interessades en fer diners a través d'un llibre a base de traduccions ràpides i dolentes que no pas en publicar coses amb un mínim de criteri. He de confessar que n'esperava molt, de l'andalús. És possible fer un mateix llibre amb diferents variants dialectals sense perdre-hi la dignitat i el respecte. Vegi's la versió valenciana El príncep xiquet o El Petit Príncip alguerès; l'asturià El principín i el lleonès El prencipicu; o totes les versions occitanes. S'han fet amb criteri i de forma estudiada. Són variants escrites aplicables com esper que ho sigui l'edició en murcià que ha sortit recentment i desig poder fullejar aviat.

En fi, les dades de sempre: l'andalús té entre vuit i deu milions de parlants, té una vitalitat i una salut màximes i a continuació adjunt un mapa amb l'àrea on es parla aquest dialecte. El llibre, però, no està escrit amb aquest dialecte sinó quasi amb l'idiolecte particular de l'habitant d'Algàrbia que l'ha traduït quasibé amb AFI.

amb morat fosc: les àrees de l'andalús on es produeix el ceceo i el seseo.

Dee tjliena Prinz (alemany mennonita)

edició en baix-alemany mennonita
(num 117)

Aun Léon Werth
Leewe Tjinja! Hoolt mie daut toogoood, daut etj dit Buak eenem Erwossenen too eajen. Etj hab dofäa eenen earnsten Grund: Hee ess de basta Frind, ded etj enne Welt hab. Oba doafäa jefft'et noch eenen aundren Grund: Dis Erwossena vesteiht aules, sogoa Beatja äwa Tjinja. Etj hab noch eenen dredden Grund: Hee wohnt enn Franjkreich, enn doa hungat ahm, enn ahm ess kolt. Uck mott hee een bätje oppjeheitat woare. Wann disse Jrind nijch jenuag send, woa etj dit Buak dem Tjind, ut dem hee erwosse ess, too eajne. Aule Erwossene weare je too eene Tiet Tjinja - wann uck de measchte sijch daut nijch meea dentje tjenne. Enn doawäjen vebäta etj miene Tooeajnung:
Aun Léon Werth
Auls hee noch een tjliena Butzat wea

L'alemany mennonita és un dialecte de baix-alemany que s'originà a partir d'uns moviments migratoris que tengueren lloc durant el segle XVI de neerlandesos i habitants del nord d'Alemanya cap a la regió de Vístula, a Prússia (actualment a Polònia). És l'alemany parlat pels mennonites, que són una branca dels anabaptistes, que són una branca del protestantisme, que és una branca del cristianisme. Aquests mennonites al segle XVIII començaren a emigrar de Prússia cap al Nou Continent. Actualment l'alemany mennonita és un alemany en diàspora. Hi ha parlants al Canadà, al Paraguai, als Estats Units, a Mèxic i a Alemanya, entre d'altres. 

Quan buscava informació sobre aquest dialecte em va sorprendre descobrir que en Matt Groening, el creador de Futurama i dels Simpson, és d'origen mennonita. Ell ja no ha arribat a aprendre l'alemany però el seu pare encara el sabia parlar perquè l'avi d'en Matt Groening sí que el parlava al Canadà. Actualment al Canadà sembla ser que quasi tots els descendents de mennonites ja s'han passat a l'anglès.  

Es calcula que, repartits pel món, encara hi ha aproximadament mig milió de parlants d'alemany mennonita. El mennonita té de base el baix-saxó i conserva, alhora, molt de vocabulari neerlandès. És per això que, a dia d'avui, el mennonita és un dels dialectes alemanys més allunyats de l'estàndard. Més inclús que el jiddish.