Ul principe pinin (llombard ticinès)


(núm 160)

El llibre d'avui ha estat un regal fantàstic que m'ha fet na Maite, col·leccionista i amiga de Formentera. Sabia l'interès que tenia amb aquest llibre i a rels d'això va fer-ho venir bé perquè pogués rebre aquest llibre enviat, directament, des del cantó de Ticino. Moltes gràcies, n'estic molt agraït!
A Léon Werth
Ga dumandi scüsa ai fiöö parché gh'u dedicaa ul libru a 'na persóna granda. Ma gh'è un parchè: questa persóna granda l'è l'amís püssée car che gh'u al mund. Gh'è 'na segúnda rasun: questa persóna granda la riéss a capì tütt, anca i libri par i pinitt; e ammò 'na terza: questa persóna granda la vív in Francia, la gh'a fam, frécc e tantu büsógn da véss cunsuláda. E se tütt sti rasun in mia assée, a ga dedicaru ul libru al pinin che questa persóna l'è staia 'na vólta. Tütt i gran in stai fiöö 'na vólta (ma póch sa na regòrdan), e alura a curégi la mia dédica:
A Léon Werth
quand l'éva un fiöö

El ticinès és la variant llombarda parlada al cantó de Ticino i a algunes valls grisones, a Suïssa. Com moltes vegades s'ha fet esment en aquest blog, el llombard no és cap dialecte de l'italià, és una llengua romànica com pot ser-ho el venecià, el piemontès, l'occità, el francès o el català. Podria dir-se que dins de les llengües romàniques hi ha uns quants subgrups: les llengües iberoromàniques: portuguès, asturià, castellà...; les llengües occitanoromàniques: català, occità i arpità; les llengües gal·loromàniques: el francès, el normand, el gal·ló...; i un llarg etcètera. Idò bé, per rematar el mite que tot allò que es parla a Itàlia són dialectes de l'italià, el llombard forma part de la famíl·lia gal·loitàlica, mentre que l'italià és una llengua italoromànica. 

El cas és que el llombard, per desgràcia, és una llengua que no gaudeix ni del prestigi que li pertocaria ni tampoc d'un estàndard comú utilitzat per tots els seus parlants. En lloc d'això aquesta llengua pateix una situació de dialectalització extrema i els parlants llombards d'una zona i els d'una altra zona, tot i entendre's l'un a l'altre, sovent consideren que parlen dialetti diferents. A part d'això, els usos socials i la consideració que hom té del llombard és més aviat baixa. 

Aquesta perspectiva general i poc esperançadora sembla ser que no coincideix del tot amb la realitat suïssa. El ticinès és parlat no només per gent d'edat avançada sinó que els jóvens també el fan servir i, de manera discreta, també s'utilitza de forma oral a l'administració pública. A la televisió el ticinès hi és present, especialment en programacions costumistes i comèdies --fet que permet adonar-nos que la situació diglòssica a la Suïssa "italiana" també hi és ben present--. Com tota situació diglòssica, amb el temps i l'arribada de nous habitants, la llengua pròpia perd posicions lleugerament, especialment a la ciutat de Ticino on durant els darrers anys ja hi han aparegut diverses associacions que procuren la salvaguarda i el manteniment de la llengua --fet que torna a mostrar-nos que la salut del ticinès és delicada--.

Com a curiositat personal, a través de Youtube he estat escoltant alguns vídeos en llombard i he de confessar que m'és molt més proper i familiar que no l'italià. La manera de parlar, la pronúncia, algunes expressions i paraules podrien passar-me perfectament per catalanes. Vegem-ne un exemple:




Dels 3,5 milions de parlants que té el llombard, uns 300.000 són parlants de ticinès (A):

الأمير الصغير "al-amir as-saghir" àrab

edició en àrab fusha gentilesa d'en Juan Carlos Solís
(núm 159)





L'àrab fusha és el nom amb el qual es coneix la variant estàndard moderna de l'àrab que es creà a partir del segle XIX per garantir un àrab que contrarestàs la inintel·ligibilitat progressiva que hi ha entre els diferents dialectes àrabs. Abans del fusha, el càrrec d'estàndard l'ocupava l'àrab clàssic, que és el que fins aleshores s'usava en les escriptures i en la literatura en general. El fusha s'ha inspirat amb aquest model però n'ha simplificat lleugerament el vocabulari i l'ha modernitzat. Actualment és l'emprat per la majoria de mitjans de comunicació àrabs i en textos de formalitat mitjana i alta. 

Així, a dia d'avui podem parlar de tres models d'àrab escrit: el clàssic, que és el que utilitza l'alcorà; el fusha, que ocupa la posició d'estàndard comú, i els dialectals, que ocupen els àmbits informals de la vida dels àrabs. Hi ha versions en diversos àrabs col·loquials de Le Petit Prince, tot i que de moment encara no en tenc cap. 

L'àrab ocupa la quarta posició en el rànquing de llengües més parlades del món amb més de 260 milions de parlants. 

O Pequeno Príncipe (portuguès brasiler)


Edició en portuguès brasiler regalada per en José Marcos
(158)
A Léon Werth 
Peço perdão às crianças por dedicar este livro a uma pessoa adulta. Tenho um sério motivo: essa pessoa é o melhor amigo que tenho no mundo. E há outro motivo: essa pessoa adulta é capaz de compreender qualquer coisa, até livros para crianças. E um terceiro motivo: essa pessoa vive na França, onde passa fome e frio. Precisa de carinho. Se todos esses motivos não forem suficientes, quero dedicar este livro à criança que ele foi. Todas as pessoas adultas foram crianças um dia (mas poucas  se lembram disso). Corrijo minha dedicatória: 
A Léon Werth quando criança

pedragullo
El portuguès brasiler, o senzillament brasiler, és la variant portuguesa més parlada i més llegida del món. Dels 230 milions de parlants de portuguès que hi ha al món, 191 d'ells parlen brasiler. Amb aquestes dades, el portuguès ocupa el cinquè lloc en el llistat de llengües més parlades del món. 

El brasiler està regulat per l'Academia Brasileira de Letras. Fins no fa gaire cada país de llengua portuguesa tenia un estàndard propi que, tot i ser semblant als altres, presentava petites diferències. Això sembla ser que aviat passarà a formar part del passat perquè fa cosa d'uns 15 o 20 anys es va aprovar una gramàtica portuguesa unificada que, tot i ser acceptada pels països implicats, els passos per dur-la a terme i aplicar-la semblen ser lents. Així i tot, les diferències entre el portuguès ibèric i el portuguès brasiler no són majors que les que poden trobar-se entre l'anglès americà i l'anglès britànic.

En català, i més concretament en formenterer, tenim una paraula d'origen brasiler possiblement importada pels formenterers que emigraren a Amèrica Llatina durant el primer terç del segle XX. La paraula en qüestió és pedragullo i és la manera que tenim a Formentera d'anomenar la grava

El portuguès al món

Bés prinssáš (sami del nord)


Edició en sami editada a Finlàndia el 2013
(núm 157)
Oamastuvvon Lèon Werthii
Mánát, attášeiddetgo ándagassii dan, go mun lean oamastan dán girjji ollesolbmui. Muhto mus gal leat iežan sivat dasa:
Dát ollesolmmoš leamaš munnje máilmmi buoremus ustit oppa eallináiggistan. Ja dasa lea nubbi sivva maid: Dát ollesolmmoš goallu ja gillá nealggi gos nu Frankriikkas. Son dárbbaša hirbmadit jeđđehusa. Ja juos dát sivat eai leačča doarvái, de mun gal sáhtán mielastan oamastit dán girjji dan mánnái, gii duot ollesolmmoš ijtii leamašan. Buot olle-olbmothan leamaš oktii mánát, (muhto hárvásat sis dan muitet.)
Na mun divustan:
Čálán dán girjji Lèon Werhii, dalle go son lei uhca gánddaš.

El sami és una llengua ugrofinesa, o conjunt de llengües, parlada al que es coneix popularment com Lapònia, tot i que aquest terme és considerat despectiu i és preferible l'ús d'àrea Sapmi, que inclou el nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i la península de Kola a Rússia. 

Actualment es considera que hi ha uns 30.000 parlants sami repartits de manera molt desigual en 11 dialectes o llengües sami. Hi ha una discussió molt forta entre si es tracta d'una llengua molt diferenciada entre els seus dialectes més allunyats, o si es tracta d'una família de llengües. El cas és que es amb el que sí hi ha acord és amb la idea que hi ha 11 parlars sami, entre ells el sami septentrional o sami del Nord que és el més parlat de tots i el que ocupa l'àrea 5 del mapa del final d'aquest text. El sami del Nord té entre 15.000 i 25.000 parlants essent el sami més parlat de tots enfront d'altres parlars com el sami inari que no en té més de 300, el sami de Pite amb 20 parlants o el sami de Kemi que s'extingí a principis del segle XX.

El sami del Nord, que és el d'aquest llibre i el que és parlat per gairebé la totalitat de parlants sami s'escriu amb una gramàtica aprovada a finals de la dècada de 1970. El sami ha passat, amb el temps, de ser una llengua perseguida i estigmatitzada a ser protegida i fomentada per Noruega de manera que actualment és cooficial a dos comtats sami del nord de Noruega i a sis ajuntaments. Els anys obscurs per la comunitat sami foren especialment durant els segles XVII-XIX quan eren perseguits per no ser cristians i practicar una religió animista que mantenia trets mitològics comuns amb altres religions circumpolars de Sibèria i Amèrica del Nord. Actualment no queda res d'aquelles religions a l'àrea Sapmi. 

Així i tot, actualment el sami és ensenyat a les escoles noruegues de l'àrea Sapmi i ara ja hi ha samis capaços d'escriure en la seua llengua, cosa que abans de la dècada de 1970 era del tot impensable. A més, Noruega, Suècia i Finlàndia reconeixen la comunitat sami de manera que tenen representació especial als seus respectius parlaments. 


Малий Прінц "Malii printz" (rutè lemko)

Edició en rutè de Polònia (lemko)
(núm 156)


El rutè és la llengua dels rutens i es parla a Rutènia. Dir això, que no deixa de ser cert, és divisar el món dels rutens de tan i tan lluny que no ens permeti veure'n res. Tot plegat és més complicat. Primerament els rutens són un poble situat als Càrpats des de Polònia fins a Ucraïna passant per Eslovàquia (i Voivodina, Sèrbia). Els rutens, d'origen ucraïnès, tradicionalment havien pertangut a l'imperi austro-hongarès.

La llengua dels rutens presenta moltes característiques pròpies vers l'ucraïnès, de manera que bona part de rutens la consideren una llengua diferent a aquesta. A més, com a comunitat dividida en quatre estats, el tractament lingüístic que es fa a banda i banda de la frontera és diferent. Així, per posar un exemple, els rutens polonesos i eslovacs tenen una codificació del rutè escrit diferent a la que tenen els rutens d'Ucraïna, i hi ha un tercer model de codificació pels rutens voivodins. 

Hi ha hagut diferents moments en la història actual en els que els rutens han intentat mostrar-se com a nació. El més recent ha estat a Ucraïna el 2008, uns quants anys abans que esclatàs el conflicte d'Euromaidan el 2013. El 2008 a la Rutènia ucraïnesa, coneguda també com Transcarpàtia, 100 delegats del Congrés de la Rutènia Carpàtica, auspiciats pel sacerdot ortodox Dmitri Sídor, proclamaren la República de la Rutènia Carpàtica amb els efectes immediats de l'adopció del ruble rus com a moneda d'ús i el passaport rus com a document d'indentitat diferenciador dels seus vesins ucraïnesos. La solució per part de Timochenko, el llavors president d'Ucraïna, ordenà declarar persones non grata els assistents al Congrés de la Rutènia Carpàtica al territori ucraïnès. A part, aquest conflicte no arribà gaire més lluny ja que cap entitat política li arribà a donar el suport necessari. 

Es calcula que el rutè té uns 610.000 parlants repartits segons com figura en el mapa:



كوچوك پره نس küçük prens" turc otomà"

Edició en turc otomà arribada des de Turquia
(núm 155)



El turc (Küçuk prens) és la llengua turquesa amb un major nombre de parlants. Fa pocs dies en vàrem parlar més detingudament a l'enllaç marcat a l'inici del text.

La particularitat del llibre d'avui no és l'idioma, sinó l'alfabet. El cas és que després de l'adopció de l'islam al segle X pels avantpassats dels otomans, el turc abandonà l'escriptura gökturc (𐰚𐰇𐰲𐰜 𐰯𐰃𐰼𐰀𐰤𐰾) i començà a utilitzar l'alfabet àrab alhora que el turc començava a agafar diversos préstecs lingüístics de l'àrab i el persa. L'escriptura arabitzada del turc fou present durant tota la història de l'Imperi Otomà fins l'any 1928. És a dir, durant la Gran Guerra i les batalles entre hel·lenis i otomans a la mar Egea, els turcs encara utilitzaven aquest alfabet. 

Què va passar l'any 1928? Per respondre això toca retrocedir uns pocs anys i anar fins l'any 1920, quan pujà al govern Mustafà Kemal Ataürk, l'artífex del que es coneix com la revolució d'Ataürk que fou la que modernitzà de manera inigualable Turquia. Aquesta revolució, o temps de canvi, ocupà tota la dècada fins el 1930. Entre altres coses, les més destacables varen ser l'abolició del califat otomà suprimint l'islam com a religió d'estat i convertint així Turquia en un país laic. 

Abolí també les normatives referents a la vestimenta dels turcs, fet que es comenta a l'inici de Le petit prince, quan s'explica la història d'un astrònom turc (qui havia descobert l'asteroide on habita el petit príncep) a qui la comunitat internacional no va fer-li cas i es burlà d'ell per la seua vestimenta fins que, uns anys més tard, el 1920, el mateix científic tornà a fer la mateixa presentació vestit segons la moda occidental d'acord amb les ordres d'un dictador turc.

Tinc bones raons per creure que el planeta d'on venia el petit príncep és l'asteroide B 612. Aquest asteroide només ha estat vist amb telescopi una vegada, el 1909, per un astrònom turc. Aquest havia fet una gran demostració del seu descobriment en un Congrés Internacional d'Astronomia. Però no se l'havia cregut ningú per la roba que duia. Les persones grans són així.
Afortunadament per a la reputació de l'asteroide B 612, un dictador turc va imposar al seu poble, sota pena de mort, que es vestissin a l'europea. L'astrònom va tonranr a fer la demostració el 1920, amb un vestit molt elefant. I aquesta vegada tothom hi va estar d'acord.

A part de tot això, l'Ataürkisme aportà a Turquia el calendari gregorià, el dret a vot de les dones i la llatinització de l'escriptura del turc, cosa que va ocórrer l'any 1928. Totes aquestes reformes varen ser dutes amb la voluntat d'occidentalitzar Turquia i acostar-se, tant com fos possible, a Europa, amb qui sens dubte Mustafà Ataürk s'emmirallava a l'hora de reformatejar el seu país. 

En aquesta ocasió no compartiré cap mapa de l'imperi Otomà o de Turquia, no. Avui compartesc un mapa dels Estats Units d'Amèrica l'any 1803 escrit en turc otomà. 




Küçük Prens (turc)

Edició en turc publicada el 1991 a Istanbul.
(núm 153)


Léon Werth için
Bu kitabı, koskoca bir adama adadığım için küçüklerden beni bağışlamalarını dilerim. Ama önemli bir özürüm var: Şimdiye kadar bu adamdan daha iyi bir başka dostum olmadı. İkinci özürüm de şu: Bu adam, her şeyi değerlendirebilir. Çocuklar için yazılmış kitapları bile. Sonra üçüncü bir özürüm daha var: Bu adam Fransa’da oturuyor şimdi, aç, üstelik açıkta. Avutulmak ister. Bütün bu sayıp döktüğüm özürler yetmezse ben de kitabımı onun bir zamanki çocukluğuna adarım tabii. Bütün koca adamlar bir zamanlar çocuktular (gerçi aralarında bunu hatırlayanlara az rastlanır ya.) İşte gerekli değişikliği yapıyorum:
Çocukluk günlerindeki Léon Werth için

El turc és una llengua que, per sorpresa meua, té moltíssimes traduccions i edicions de Le petit prince. Bastants més que no altres llengües vesines com puguin ser el grec, el búlgar o el persa. I és que n'hi ha molt, de turc! 

Tant, que aquesta llengua turquesa té més de 70.000.000 de parlants, la més parlada de tot el grup lingüístic al qual pertany. De fet, les llengües turqueses es parlen des del Mediterrani oriental fins Iacútia, al nord de Sibèria. D'aquesta família ho són, per exemple, el kazakh, el tàtar (Нәни Принц), el kirguís (Кичинекей Ханзада) o l'àzeri entre d'altres. De fet, entre l'àzeri i el turc les semblances són monumentals essent més que llengües germanes, bessones. 

Les llengües turqueses tenen el seu origen a l'Àsia central, on avui hi ha el Kazakhstan, el Kirguistan, el Turkmenistan, el Tatarstan, etcètera. Des d'allà s'estén durant l'alta Edat Mitjana i és quan arriba al mediterrani. Un cop establert el turc a l'actual Turquia aquest idioma s'estengué sota els dominis de l'imperi Otomà. Així que parlar de turc, entre altres coses és parlar d'imperis i de conqueridors. Altrament, parlar del turc és parlar de modernitat i d'un intent constantment fallit de ser acceptats per Europa. I és que per sorpresa de molta gent, els turcs no parlen àrab com tampoc no són àrabs i amb una clara voluntat de mostrar aquesta diferenciació als ulls dels europeus a principis del segle XX es produí la major revolució cultural imaginable per als turcs: canviaren l'alfabet i passaren dels caràcters aràbics, usats tradicionalment des de molt antic, a l'alfabet llatí que mantenen ara encara durant l'actualitat. La posició dels turcs, però, és complicada. Cent anys més tard Europa segueix sense veure Turquia com un país dels seus, i els països musulmans no veuen amb Turquia un aliat que puguin considerar dels seus

Paraules d'origen turc, en català, en tenim un petit fotimer: la més destacable són cafè sabata, però també ho són mongol, mussaca, paixà, genísser, quiosc, etcètera.


The Little Prince ... in Ancient Greek (grec clàssic)

Edició en grec antic que m'ha fet arribar na Mertxe.
Eskerrik asko!
(núm 154)

Avui present aquí una versió editada ni més ni menys que en grec antic. Es tracta d'una edició molt didàctica, quasi sembla més un manual per aprendre i practicar grec antic que no un llibre en sí. Punt que al meu parer, per cert, mica mancat de mèrits. 

Els aspectes negatius que trob a aquesta edició són dos. El primer és per a mi el més greu i imperdonable: el llibre no té títol! Té un títol escrit en anglès i prou. Tant costaven de traduir les poques paraules necessàries per dir El petit príncep en grec antic? Bé, el segon detall és que l'obra comença pel capítol I i no per la dedicatòria que Saint-Exupéry escriu al seu amic Léon Werth. El segon detall no és tan greu com el primer, hi ha més llibres que també han optat per elidir aquest breu fragment del llibre, però dóna el cas que és el text que acostum a copiar quan escric al blog. 

Així i tot té molt de mèrit que en Juan Coderch, el traductor del llibre, hagi decidit donar-li aquest format tan didàctic: El llibre comença amb un pròleg amb idees generals sobre El petit príncep i el seu autor: argument, personatges principals, temes que tracta l'obra, etcètera. El bloc principal òbviament és el text i aquest està acompanyat sempre d'una columna lateral amb solucions per a construccions sintàctiques complicades per a un lector no expert en grec antic juntament amb glossaris puntuals per a comprendre les paraules més estranyes. Professors de grec antic del món, faceu comprar aquest llibre als vostres alumnes. 

El grec clàssic és la llengua que es parlava a Grècia a banda i banda de la mar Egea entre els segles XI aC i III aC. És el predecessor del grec hel·lenístic i podríem dir que l'avi del grec demòtic (que és el nom tècnic que rep el grec contemporani parlat a dia d'avui). El grec clàssic va ser la llengua d'Homer, Èsquil, Sòfocles, Eurípides o Plató. Es dividí en diversos dialectes a banda i banda de l'Egea i amb el pas del temps acabà evolucionant al grec hel·lenístic. De fet, el grec és una llengua interessant en el sentit que podem parlar de grec des de l'edat de Bronze (amb el grec micènic, l'antecessor del grec clàssic) fins a l'actualitat. Ara bé, cal deixar clar que un parlant de grec micènic (segles XVI - XI aC) no s'entendria a l'hora de parlar amb un parlant de grec clàssic. Per tant, molt menys s'entendrien a dia d'avui un parlant de micènic, de clàssic o d'hel·lenístic amb un de contemparni. Tot rep la denominació de grec, però es tracta de grecs èpocalment molt diferents.