Ul principe pinin (llombard ticinès)


(núm 160)

El llibre d'avui ha estat un regal fantàstic que m'ha fet na Maite, col·leccionista i amiga de Formentera. Sabia l'interès que tenia amb aquest llibre i a rels d'això va fer-ho venir bé perquè pogués rebre aquest llibre enviat, directament, des del cantó de Ticino. Moltes gràcies, n'estic molt agraït!
A Léon Werth
Ga dumandi scüsa ai fiöö parché gh'u dedicaa ul libru a 'na persóna granda. Ma gh'è un parchè: questa persóna granda l'è l'amís püssée car che gh'u al mund. Gh'è 'na segúnda rasun: questa persóna granda la riéss a capì tütt, anca i libri par i pinitt; e ammò 'na terza: questa persóna granda la vív in Francia, la gh'a fam, frécc e tantu büsógn da véss cunsuláda. E se tütt sti rasun in mia assée, a ga dedicaru ul libru al pinin che questa persóna l'è staia 'na vólta. Tütt i gran in stai fiöö 'na vólta (ma póch sa na regòrdan), e alura a curégi la mia dédica:
A Léon Werth
quand l'éva un fiöö

El ticinès és la variant llombarda parlada al cantó de Ticino i a algunes valls grisones, a Suïssa. Com moltes vegades s'ha fet esment en aquest blog, el llombard no és cap dialecte de l'italià, és una llengua romànica com pot ser-ho el venecià, el piemontès, l'occità, el francès o el català. Podria dir-se que dins de les llengües romàniques hi ha uns quants subgrups: les llengües iberoromàniques: portuguès, asturià, castellà...; les llengües occitanoromàniques: català, occità i arpità; les llengües gal·loromàniques: el francès, el normand, el gal·ló...; i un llarg etcètera. Idò bé, per rematar el mite que tot allò que es parla a Itàlia són dialectes de l'italià, el llombard forma part de la famíl·lia gal·loitàlica, mentre que l'italià és una llengua italoromànica. 

El cas és que el llombard, per desgràcia, és una llengua que no gaudeix ni del prestigi que li pertocaria ni tampoc d'un estàndard comú utilitzat per tots els seus parlants. En lloc d'això aquesta llengua pateix una situació de dialectalització extrema i els parlants llombards d'una zona i els d'una altra zona, tot i entendre's l'un a l'altre, sovent consideren que parlen dialetti diferents. A part d'això, els usos socials i la consideració que hom té del llombard és més aviat baixa. 

Aquesta perspectiva general i poc esperançadora sembla ser que no coincideix del tot amb la realitat suïssa. El ticinès és parlat no només per gent d'edat avançada sinó que els jóvens també el fan servir i, de manera discreta, també s'utilitza de forma oral a l'administració pública. A la televisió el ticinès hi és present, especialment en programacions costumistes i comèdies --fet que permet adonar-nos que la situació diglòssica a la Suïssa "italiana" també hi és ben present--. Com tota situació diglòssica, amb el temps i l'arribada de nous habitants, la llengua pròpia perd posicions lleugerament, especialment a la ciutat de Ticino on durant els darrers anys ja hi han aparegut diverses associacions que procuren la salvaguarda i el manteniment de la llengua --fet que torna a mostrar-nos que la salut del ticinès és delicada--.

Com a curiositat personal, a través de Youtube he estat escoltant alguns vídeos en llombard i he de confessar que m'és molt més proper i familiar que no l'italià. La manera de parlar, la pronúncia, algunes expressions i paraules podrien passar-me perfectament per catalanes. Vegem-ne un exemple:




Dels 3,5 milions de parlants que té el llombard, uns 300.000 són parlants de ticinès (A):