dimarts, 22 d’agost de 2017

Masadennin (bambara)


Llibre en bambara que m'ha enviat na Dolors,
des d'Igualada a canvi d'un italià fiumà.
(núm 182)

Lewɔn Wɛrɛti tɔgɔ laN bɛ hakɛto ɲini denmisɛnw fɛ, ka d'a kan n ye kitabu in sɛbɛn mɔgɔ kɔrɔba dɔ tɔgɔ la. A kun bɛrɛbɛrɛ ye nin ye: mɔgɔ kɔrɔba in ɲɔgɔnna teri sɛbɛ tɛ n bolo dugukolo in kan. Kun wɛrɛ b'a la: mɔgɔ kɔrɔba in bɛ se ka fɛn bɛɛ faamuya, hali denmisɛnkitabuw. Kun sabanan ye nin ye: mɔgɔ kɔrɔba in sigilen bɛ Faransi, kɔngɔ ni nɛnɛ na. Ni nin kun ninnu si t'a bɔ, n bɛ kitabu in sɛbɛn mɔgɔ kɔrɔba in denmisɛnnama tɔgɔ la. Mɔgɔ kɔrɔba bɛɛ tɛmɛna denmisɛnya tɛ (Nka damadama dɔrɔn de hakili tor'a la). N bɛ n ka jansa yɛlɛma:Lewɔn Wɛrɛti tɔgɔ laA denmisɛnnama

El bambara és una llengua mandé parlada a Mali, Burkina Faso, Gàmbia, Senegal, Mauritània i la Costa d'Ivori per un total de 10 milions de persones. Aquesta llengua és similar al mandinga i al djiula, tant similar que des de la lingüística a vegades es considera que totes tres parles són tres variants d'un mateix idioma. Després de l'ocupació francesa durant el Colonialisme són molts els préstecs que el bambara ha pres del francès. 

Aquest idioma utilitza l'alfabet llatí, amb algunes variacions tal com s'observa en el fragment que acompanya aquest text. Així i tot l'any 1949 sorgí una proposta anomenada N'Ko. Aquesta proposta consisteix en un sistema d'escriptura comú per a totes les llengües mandé. De fet, n'Ko significa jo dic en qualsevol idioma d'aquesta família lingüística. Aquest alfabet actualment ha de competir amb el llatí. Així i tot el mandinga i el djiula, usen aquest alfabet a Guinea i a la Costa d'Ivori. A Mali sembla ser que hi ha una àmplia i activa comunitat bambara que també usa i promociona l'alfabet N'Ko.

El meu nom, amb aquest alfabet, s'escriuria així: ߖߐߙߘߌ i es llegiria de dreta a esquerra.

Ah, i el més important. Aquest llibre és internacionalment famós per ser el primer llibre en representar el petit príncep de color negre i amb els cabells blonds. Més enllà d'això la qualitat del producte no és cap meravella. Diuen que aquest llibre ha estat possible gràcies a un guerriller de Mali que decidí canviar el fusell per una llibreria a Bamako. 




dilluns, 21 d’agost de 2017

Âl Principén (emilià voguerès)

Edició en emilià voguerès (parla de transició)
(núm 181)

Mi sö chì, in snugión, â ciâmà pârdón â tüt'i fjö pâr vègh dedicà cul lìbâr chì â un grand. Ma 'l mutìv lè dâbòn impurtânt: cùlâ pârsònâ chì lè grândâ, lè véra, ma lè âl miljùr âmì
š âgh'ghö âl mònd. E pö dâ scüš gh'nö 'ncaâsì un'àtra: l'è nâ pârsònâ ch'lâ câpìsâ tüt, âncÂsì i lìbâr pr'i fjö; e gh'nö 'ncâsì una tèrsâ, sâ vurùmâ, cùlâ pârsònâ chì lâ stà in Frânciâ, l'hâ gh'ha fam, frâd e lâ gh'ha dâbšògnâ âd tântâ gent ch'â gh'dajâ di brâsà d¡âfésjón. E se pròpi tüt culch'vö dit l'è no âsè, ricurdârö in cul lìbâr chì âl fjulén che 'stâ pârsònâ grândâ chì lè stata. Pârchè tüt i grand son stat di fjulén una vòtâ. (Ma son pochi cuj chi s'lâ ricòrdân). E âlùrâ lâ mé dédicâ l'è cùstâ:
 León WerthQuând l'érâ un fjulén

L'emilià és una llengua romànica parlada a la Itàlia septentrional (entre Roma i Llombardia, dit així grosso modo). Lingüísticament parlant es considera una llengua diferent a l'italià. És més, formen part de dos grups romànics diferents: l'emilià és una llengua gal·loitàlica i l'italià és una llengua italoromànica. Aquests mots no són més que subdivisions, calaixets del gran moble que són les llengües romàniques. Per tant, si l'emilià i l'italià es guarden en calaixos propers però diferents no poden ser una mateixa llengua. Així i tot la semblança és molt gran i la influència de l'italià damunt de tota la resta de parles que ells anomenen dialetti és tan gran que es creu que aquestes parles amb el temps desapareixeran no perquè els parlants hagin substituït una llengua per l'altra sinó perquè hauran anat adoptant tants trets de l'italià que al final, sense adonar-se'n, també estaran parlant italià. 

El que té Itàlia i que a mi personalment m'encanta, és que entre tots aquests parlars la idea de contínuum lingüístic és innegable. A cada poble parlen el mateix que al poble del costat però, al mateix temps, ja presenta alguna petita diferència i les isoglosses se superposen les unes per sobre les altres. En tot això, hi ha molts casos en els que la parla X pot classificar-se clarament sota l'etiqueta de piemontès, llombard, vènet, napolità, etcètera. Hi ha altres casos, però, en els quals aquesta claretat no és tan òbvia i és quan entren en joc els parlars de transició. Aquests són dialectes o variants que presenten característiques de dues llengües diferents i és el cas de l'emilià voguerès que, si bé hom el classifica com a emilià, té moltes coses en comú amb el llombard.



U'cc Prinsâš (sami skolt)


Edició en sami skolt
(núm 180)
Vuä'mstum LÈON WERTHa
Pro'sttjõõðam päärnain, što leäm vuä'mstam tän ǩee'rj vuõrâsooumaže. Leša mu'st liâ tän ää'šš diõtt muu jiõččân vââ'jj:
Tät vuõrâsooumaž lij muu pue'rmõs taaurõš, mii mu'st lij jie'llmest leämmaž. Da lij tõzz še nu'bb čiõ'lǧǧtõs: tät vuõrâsooumaž fi'ttai puk, päärnai ǩee'rjid še. Da kuälmad čiõ'lǧǧtõs: tät vuõrâsooumaž jäälst Franskkjânnmest ǩiõrdee'l nie'lj da tuårggnjõõzz. Son lij čuu't lâddmõõžž tarbbsest. Da jõs täk čiõ'lǧǧtõs jiâ ri'jtte, te'l vuâitam kâ'l miõlstan vuä'msted tän ǩee'rj tõn jõnn pärnna, kåå'tt tõt vuõrâsooumaž lij jii'jjes ääi'jest leämmaž. Puk vuõrâsoummu liâ vuõššân leämmaž päärna (leša hää'rves si'jjn tõn mo'štte). Teevam â'te muu vuä'mstemǩee'rjtõõzz:

Ǩee'rjtam tän ǩee'rj LÈON WERTHa,
te'l ko son leäi u'cc päärnaž.

 Les llengües sami són un grup de llengües uralianes parlades entre Noruega i la península de Kola, a Rússia als territoris habitats per l'ètnia sami (el que comunament es mal anomenava de forma despectiva Lapònia). En contra del que s'acostuma a pensar, però, no es tracta d'una llengua amb diversos dialectes sinó que el sami és un grup d'11 llengües diferents amb major o menor semblança entre elles. Així, el sami més parlat és el sami del Nord (Bás prinssáš) i n'hi ha d'altres que es creu que ja han desaparegut, com el sami d'Akkala o el sami de Keli. La llengua sami que avui ens ocupa és el sami skolt. 

El sami skolt és parlat al nord-est de les terres Sàpmi, a la zona fronterera entre Finlàndia i Rússia. Actualment es calcula que queden uns 430 parlants d'aquesta llengua, la majoria d'ells ja d'avançada edat. D'aquests 430 la majoria viuen a Finlàndia però hi ha una petita comunitat d'entre 20 i 30 membres que encara habita a Rússia, al voltant del llac Notozero. El relleu intergeneracional quasi no s'ha produït i tot això, a més a més, es veu agreujat pel fet migratori que pateix la població skolt. Tots aquests factors fan pensar que la llengua s'apagarà definitivament d'aquí uns pocs anys. 

El cas és que el sami skolt ha estat una llengua caiguda en desgràcia. Abans de la II Guerra Mundial els parlants de skolt sobrepassaven de bon grat el miler. La majoria d'ells habitaven a la zona de Petsamo que, un cop finalitzada la guerra, passà a ser ocupada per Rússia. A rels d'això la comunitat skolt emigrà i travessà la frontera a territori inari, dins Finlàndia. 

Des de l'any 1970 aquesta llengua gaudeix d'ortografia i l'any 1993 s'iniciaren programes d'immersió lingüística per a al·lots menors de 7 anys. A part d'això, Finlàndia reconeix i protegeix aquesta llengua juntament amb la resta de parles sami de manera que és cooficial juntament amb el finès i el sami d'Inari a la regió homònima: Inari.

El sami skolt és el que es parla a l'àrea 6 del mapa

diumenge, 20 d’agost de 2017

Žulu Prensina (Laz ardeşen)

Edició el laz arribada des de Mèxic gràcies a en
Juan Carlos Solís.
(núm 179)


El laz és una petita llengua parlada a la zona fronterera entre Turquia i Geòrgia que toca amb la mar Negra. És una llengua cauàcisca emparentada amb el mingrelià i també amb el georgià. És difícil fer un recompte precís del nombre de parlants que aquest idioma té. Sembla ser que al costat turc té entre 200.000 i 500.000 parlants mentre que a la banda georgiana la comunitat laz està formada per uns 30.000 individus. Tot i així sembla ser que la llengua es troba en una situació bastant delicada i en els darrers anys el seu ús ha devallat considerablement de la mateixa manera que el seu nombre de parlants. 

Aquesta llengua té només cinc sons vocàlics, com el castellà (recordem que el català en té vuit i que hi ha llengües que en tenen més encara. Sense anar més lluny, l'anglès té 12 sons vocàlics). Aquesta senzillesa vocàlica, però, es veu contrarestada per una gran quantitat de sons consonàntics. Com a curiositat, el laz té entre 4 i 7 declinacions diferents segons el dialecte, però aquestes declinacions no varien en funció de sexe. La llengua no destria entre masculí, neutre i femení, gramaticalment parlant.

Es podria dir que el territori de la llengua laz és el Lazistan. Aquest terme fou utilitzat durant l'imperi Otomà per fer referència a la zona sud-oriental de la mar Negra coincident, més o menys, amb l'àrea lingüística del laz. Àrea, per cert, dividida entre dos països, amb tot el que això comporta: els lazos georgians són cristians ortodoxos (que és la religió històrica del poble laz) mentre que els lazos turcs són musulmans sunnites. 

El que fa més difícil el poder aprendre laz, però, no és res del que s'ha comentat abans. Sembla ser que les llengües kvartianes, que és el nom que rep la família formada pel georgià, el mingrelià, l'svan i el laz, tenen una gran complexitat verbal. Sense anar més lluny, els verbs en laz poden anar acompanyats per un total de fins a 50 sufixos diferents. Aquests sufixos indiquen moltes coses que van des del nombre i la persona del verb (jo, tu ell, singular o plural) fins a l'estat d'ànim de l'interlocutor, l'aspecte o l'evidencialitat. La riquesa semàntica de la morfologia verbal kvartiana és quasi infinita. 

El laz es divideix en diversos dialectes, els dos principals són l'oriental i l'occidental. Hi ha una edició de Le Petit Prince en cada un d'aquests dos dialectes. El llibre d'aquest escrit està escrit amb el laz parlat a Ardeşen, i forma part del laz occidental.

Per a més informació, en anglès teniu aquí la gramàtica del laz: Laz Grammar



dijous, 10 d’agost de 2017

Cordel do Pequeno Príncipe (portuguès del Brasil)

Edició de cordell arribada des del Brasil gràcies a
en Jose Jaime Junior
(núm 178)

Ja vaig parlar del brasiler no fa gaire a l'entrada O Pequeno Príncipe. En aquesta ocasió la intenció és més aviat classificadora i al mateix temps, per parlar de la literatura de canya i cordill. Va ser un gènere popular durant el segle XIX i la primera part del segle XX. Es tractava de plecs de fulls que es venien al carrer penjats d'un fil o d'una canya i hi acostumava a haver-hi romanços de caràcter popular i de temàtiques ben diverses. Els venedors en recitaven fragments i la gent els comprava per llegir-los i aprendre'ls de cara a reunions amb amics. Per a més informació, viquipèdia.

dimecres, 9 d’agost de 2017

El picio principe (vènet de Fiume/Rijeka)

Edició en vènet de Fiume que m'ha enviat na Tea
(núm 177)


Per el Léon Werth
Ghe domando perdon ale crature perché ghe go dedicà sto libro a un grande. Mi me scuʃo: sto grande xe 'l più bon amico che go in sto mondo. Go anca un'altra scuʃa: sto grande 'l abita in Francia e 'l ga fame e ghe xe fredo. Ghe ocore che qualchedun lo consoli. Se tute ste scuʃe no xe abastanza, alora ghe dedico sto libro ala cratura che sto grande era una volta. Tuti i grandi i era crature (ma pochi i se ricorda). Alora la fazo mejo la mia dedica:
Per el Léon Werth
co 'l era ancora una cratura.


Amb el vènet de Fiume som davant d'un testimoni de la Romània vella que se'n va. Sembla ser que les velles parles llatines estan comdemnades a desaparèixer al Bàlitc substituïdes per les llengües eslaves que les rodegen.

Aquest estiu he estat escrivint-me amb una dona de Fiume (actualment Rijeka), na Tea. Aquesta ciutat temps ha fou italiana i durant segles estigué molt influïda per Venècia. És d'aquesta manera que la llengua habitual d'aquesta ciutat, com de tantes altres arreu d'Ístria i Dalmàcia, era el venecià. I encara el parlen a Fiume, tot i que no els jóvens. Segons m'explicava la dona amb qui m'escrivia, que és qui em féu arribar aquest llibre que avui present aquí, el dialetto fiumano se sent als geriàtrics i als clubs de jubilats. La gent de mitjana edat l'entén i el sap parlar però no té l'hàbit d'usar-lo i això n'agreuja les minces possibilitats de supervivència per aquesta traça de llatinitat a Croàcia. 

Na Tea m'explicà que aquest llibre ha estat editat i dut endavant amb la voluntat de mostrar la llengua al món, de fer-se visibles i de poder ajudar a que la flama de la llengua perduri, almenys una mica més, en aquesta ciutat istriota. El vènet, però, no només perdura a Cràcia en aquesta ciutat costanera, és present també a altres poblacions de la mateixa península com per exemple Rovigno o Cres. 

El dialecte és interessant. És completament comprensible per qualsevol parlant d'italià, i ja no diguem de vènet. L'ortografia ha estat regulada seguint les indicacions de la Società di Studi Fiumani que el 2007 publicaren un diccionari del dialecte fiumà.


divendres, 4 d’agost de 2017

Гыццыл Принц "Guitsil Prints" (osseta)

Llibre regal de n'Adela Sanz en osseta. Gràcies!
(núm 176)

Entre les muntanyes del Càucas, entre Txetxènia i Circàssia hi ha una regió de difícil accés anomenada Ossètia i que està dividida entre dos estats: Ossètia del nord, al Càucas rus i Ossètia del sud a Geòrgia. El nom d'Ossètia arribà a les meues oïdes l'any 2008 a rels de la independència de Kosovo i del suport nord-americà que tingué aquesta secessió al sud de Sèrbia. Com a conseqüència del naixement d'aquest nou aliat nord-americà a pocs quilòmetres de la mar Negra Rússia ajudà a les regions d'Abkhàsia i d'Ossètia del sud a rebel·lar-se contra Geòrgia i d'aquesta manera desestabilitzava un aliat dels americans. I la guerra freda es va acabar amb la caiguda de la Unió Soviètica, sí sí. El cas és que Ossètia està dividida en dues regions: una russa i bastant estable, i una de iure georgiana però que a la pràctica a Geòrgia li costa bastants esforços i recursos poder controlar ja que els moviments dels ossetes georgians van encaminats a aconseguir, algun dia, reunificar-se amb els seus germans del nord.  

L'osseta no és especial únicament per aquest fet, que per a mi ja li atorga un encant incalculable. Aquí toca remuntar-se als orígens de la llengua osseta i és que a diferència de les llengües del seu entorn, que són caucàsiques, sinó indoiranianes. La majoria de llengües del Càucas: circassià, txetxè, georgià, etcètera formen part d'una branca lingüística independent de les indoeuropees i que es coneixen com a caucàsiques. Idò bé, l'osseta no forma part d'aquest grup i sí que és indoeuropea, concretament indoiraniana i està, per tant, emparentada amb el tati del Daguestan, i amb el persa. La llengua osseta se la relaciona amb els pobles escites i alans que foren antics nòmades d'origen irànic que d'alguna manera s'establiren a les verdes i fèrtils valls que separen Europa i Àsia. 

Els ossetes no anomenen osseta al seu idioma sinó que, la majoria l'anomenen iron. Aquest fet, el d'anomenar Iron (semblant a Iran) a una llengua indoiraniana em recorda al fet d'anomenar romanès a una llengua romànica. Ambdues llengües estan rodejades de llengües amb les quals no hi comparteixen cap classe de lligam. Es compta que hi ha mig milió de parlants d'osseta.


dijous, 3 d’agost de 2017

La Eta Princo (esperanto)

Edició en esperanto rebuda gràcies a na Chelo Vicente
(núm 175)



Dediĉo de la aǔtoro al Léon Werth
Pardonu infanoj, ke mi dediĉis ĉi tiun libron al plenkreskulo - al "grandulo". Mi havas seriozan senkulpigon: tiu grandulo estas la plej bona amiko, kiun mi havas en la mondo. Mi havas alian senkulpigon: tiu grandulo kapablas ĉion kompreni, eĉ porinfanajn librojn. Mi havas trian sekulpigon: tiu grandulo loĝas en Francio, kie li suferas pro malsato kaj malvarmo. Li ja bezonas konsolon. Se ĉiuj tiuj senkulpigoj ne sufiĉas, mi volonte dediĉos ĉi libron al la infano, kiu iam antaǔe tiu grandulo estis. Ĉiuj granduloj unue estis infanoj. (Sed malmultaj el ili memoras pri tio.) Mi do korektas mian dediĉon:
Al Léon Werth,
kiam li estis malgranda knabo.

Per tots és sabut que l'esperanto és una llengua planificada, una llengua artificial, sortida d'un escriptori. El que no tothom sap és que aquesta llengua va ser creada durant el segle XIX amb la finalitat d'esdevenir com a lingua franca internacional. Pretenia ser la llengua de tots i, alhora, la de ningú. Amb l'esperanto tots els pobles del món podrien confraternitzar sense haver de prescindir de la seua llengua pròpia.

Potser molts pensaran que això ja ho fa ara l'anglès així com temps ha ho féu el francès. I en part no els manca raó. Però ara bé, el que no es té en compte és la manca de solidaritat que hi ha en aquesta realitat en la que utilitzam com a lingua franca la llengua d'uns (Regne Unit, Estats Units, Canadà...) en comptes de les llengües de tots els altres. D'aquesta manera es crea en el subconscient comú de la majoria la idea de llengües de primera (molts de parlants i comunicació internacional: anglès, francès i, en menor mesura el castellà), llengües de segona (llengües amb estatus nacional però no útils per a la comunicació internacional: italià, rus, portuguès, danès, swahili, japonès...) i llengües de tercera (llengües sense estatus nacional i no aptes per a la comunicació internacional, que són la gran majoria: català, occità, frisó, asturlleonès, tàtar, uigur, orissà, nàhuatl...)

L'esperanto lluitava en contra d'aquesta jerarquia lingüística amb una arma molt senzilla, la de crear una llengua per a tots de manera que tots haguéssim de ser, com a mínim, bilingües. Amb aquesta idea seguiria havent-hi llengües de tercera perquè el maltractament i la discriminació dels estats cap a la diversitat lingüística és una lacra que roman en les ments opaques, però hauria desaparegut la idea de les llengües de primera de manera que el prestigi del romanès, del castellà o del noruec serien majors i, segurament, en conseqüència també seria major el respecte i la consideració cap a la resta de parles del món, les dels que no som escoltats. 

Sembla ser, però, que sí que hi ha gent que encara té l'esperança esperantista d'un món lingüísticament sostenible. Aquesta idea internacionalista de l'esperanto féu que a dia d'avui la majoria de parlants es concentrin a l'Europa central, a l'Europa de l'est, tot i que hi ha parlants repartits arreu del món, és a dir, a Esperantio o Esperantujo, que en esperanto vindria a significar a Esperantolàndia i és la terminologia utilitzada per a referir-se a la comunitat esperantòfona. El nombre de parlants és difícil d'estimar però es parla de la possibilitat d'uns 2.000.000 d'esperantòfons. Això converteix aquesta llengua en la llengua artificial amb més parlants del món. La Xina és un país on hi ha una comunitat d'esperantòfons notable. Com a curiositat, quan vaig viatjar-hi aquest hivern, a l'hora de visitar la Ciutat Prohibida a Beijing hi havia la possibilitat de tenir una àudio-guia en esperanto. 

Per acabar i emfatitzar sobre la idea de respecte cap a les llengües que té la comunitat esperantista -a diferència dels defensors de las lenguas SÓLO son para comunicarse- , una de les festivitats màximes que celebren els esperantistes és el 21 de febrer: el dia Internacional de la llengua materna, o dit en esperanto: Internacia Tago de la Gepatra Lingvo.

dimarts, 1 d’agost de 2017

ちいさな王子 "Hoshi no Oji-sama" japonès

Edició en japonès rebuda mercès n'Adela.
(núm 173)

Tenc la sensació que el japonès, de la mateixa manera que l'anglès, acostuma a ser una de les primers llengües que hom adquireix quan comença a col·leccionar llibres en idiomes. Bé, jo puc dir que he trigat 173 llibres a adquirir el primer en japonès i que, a hores d'ara, encara estic lluny d'aconseguir-lo en anglès. Per ara la llengua del món sembla no tenir cabuda a la meua modesta col·lecció.

Sí que hi ha tengut cabuda, però, la llengua de l'Imperi del Sol Naixent. El japonès. Un idioma curiós ple de particularitats i amb seguidors adoradors de manga i de pokémon arreu del món. Sembla ser que el japonès ve a ser una mica com el basc: una llengua que, ella soleta, conforma una família lingüística. El japonès no té cap llengua emparentada a excepció d'una llengua parlada a unes illes al sud del Japó. El cas és que no es té constància de cap relació entre el japonès i la resta de llengües del món. Això ha portat a crear molta filologia ficció al seu voltant. Alguns mites són que l'euskera i el japonès estan emparentats: totes dues llengües tenen cinc sons vocàlics i col·loquen el verb al final.

Més enllà dels mites, sí que hi ha estudis filològics que han provat de cercar parentius lingüístics amb altres llengües del món. Hi ha qui ha provat de relacionar el japonès amb les llengües altaiques. Els defensors d'aquesta proposta consideren que el japonès té certa semblança amb l'uigur pel que fa a lèxic. Una altra proposta relaciona el japonès amb el coreà: tenen una gramàtica pràcticament igual però el lèxic és del tot diferent. Així i tot, la teoria més acceptada és que el japonès és el descendent viu d'una antiga llengua anomenada gogurià que es parlà fins el segle VII o X a la península de Corea i a la part contigua de Sibèria i la Xina. Aquesta llengua podria haver estat l'antecessora del coreà o del japonès si no de les dues. 

En català tenim paraules d'origen japonès més enllà de judo, sushi, katana o kimono. Alguns exemples són: anime, bonsai, samurai, tsunami, tofu, tatami o micaco, que és com s'anomenen les nespres a Badalona. Es calcula que hi ha al món prop de 130 milions de parlants de japonès.