Dä kleene Prenz (limburguès de Dusseldorf)

Edició molt polideta en limburguès de Dusseldorf
(núm 190)

För Däm Werth's Leon
Sid eso joot, leewe Kenger, on sid mech nit bös, dat ech dat Böökske  hee för eene von de jroße Lütt jeschreewe hann. Doför jöwt et äwer och en joode Entscholdejong: Dä Eene, däm ech meen, es minne besde Frönd op de janze Welt. Äwer ech hann och noch en angere Entscholdejong: Minne Frönd deht alles verstonn, sojah Bööker för Pänz. Nu hann ech noch ene dredde joode Jrond: Minne Frönd läwt en Frankreech, hät Mareknurre vör Kohldamp, es am zeddere on bebbere vör Kält on hät et dröm ärch nödech, opjepäppelt zo wähde. Wenn all min Entscholdejonge üch nit jenöje sollden, dann donn ech dat Book jähn däm Kengk widme, dat dä Jroße fröher emol jewäse es. All de jroße Lütt woren jo eesch emol och Kenger. (Äwer dat wesse nimmiech vill von denne.) Dröm donn ech jetz min Wedmong eenfach korrejeere:
För Däm Werth's Leon,
als wie dä noch ene kleene Dotz jewäse es

No fa molt es va parlar en aquest blog del limburguès a l'hora de parlar del llibre 't Prinske. De forma resumida, el que es deia en aquesta entrada antiga era que parlar sobre el limburguès no era cap tasca senzilla. És una variant germànica parlada a la zona fronterera entre Bèlgica, els Països Baixos i Alemanya per una població que no supera el milió i mig de parlants.  

Es va comentar, també, que aquesta parla no té cap reconeixement homogeni en un país o altre, de manera que l'únic país dels tres que reconeix el limburguès com a llengua minoritària i així ho recull a la Carta de les Llengües Minoritàries o Minoritzades són els Països Baixos. Aquesta mateixa parla és entesa com un dialecte neerlandès a Bèlgica, i com un dialecte alemany a Alemanya. 

I a Alemanya és on som avui. Concretament a Dusseldorf. A més, sembla ser que el parlar de Dusseldorf té una influència bastant gran de l'alemany de Colònia. Això afegit a que Dusseldorf fa, en certa manera, de límit lingüístic: des de la ciutat cap al sud la llengua que es parla no és la limburguesa sinó l'alemany de Colònia. 

El cas és que actualment la parla de Dusseldorf, considerada un dialecte fràncic de l'alemany a Alemanya, és el que s'asonema un dialecte recessiu. Perd parlants, no és capaç d'atreure'n de nous i cada vegada és present en menys àmbits de la vida quotidiana. Possiblement el reducte més fort de la Düsseldorfer platt són els espectacles de Carnestoltes. 

Dä kleine Prinz (op kölsch)

Edició en alemany de Colònia
(núm 189)

För der Leon Werth

Leev Pänz! Sid mer nit kott, dat ich dat Böjelche nem Erwaßene zojedaach han. Ich han doför ävver och ene jode Jrund: Dä Jroße es minge beste Fründ op der janzen Äd. Ich han noch ene Jrund: Dä Jroße kann alles verston, sujar Bööcher för Pänz. Ich han och noch ene drette Jrund: Dä Jroße wonnt en Frankreich un ligg do luuter unger Schless un de Kält. Dä Jroße muss mer ens jet feukele. Wann all die Jründ nit jenoch sin sollte, dann will ich dat Booch jän däm Panz zoschrieve, dä dä Jroße fröhter ens wor. All die Lück, die hück erwaße sin, woren jo et eesch ens Puute jewäs -ävver winnije vun denne künne sich dodran entsenne. Dröm dun ich ming Widmung verbessere un schriev:

För der Leon Werth

Wie hä noch ene kleine Stropp wor.

L'alemany de Colònia, o conegut també com kölsch és un dialecte fràncic que, de manera semblant al bavarès, té també la consideració d'idioma. De fet, forma part del mateix grup de parlars fràncics que el luxemburguès, parla de la qual ningú en dubtaria la seua consideració de llengua. És parlat sobretot a la regió de Renània on hi ha uns 200.000 parlants d'op kölsch. 

A diferència d'altres dialectes dels països de parla alemanya, en cap moment el kölsch ha estat en vies d'extinció greu. De la mateixa manera que el dialecte berlinès, el kölsch va establir-se fermament com a dialecte de la ciutat i encara hi ha molts habitants de Colònia que el dominen. Els seus parlants en tenen cura i a través de la seva implicació fan que no caigui en l'oblit. A Colònia el folklore hi és ben present, sobretot durant el Carnaval. A més, la ciutat disposa de teatres i d'una àmplia escena de grups de música que utilitzen el kölsch. També hi ha un nombre considerable de poetes populars i una oferta cultural abundant i marcadament a favor del kölsch.

Tot això, entre altres coses, ha motivat la creació d'una institució, l'Akademie för uns kölsche Sproch (Acadèmia per la nostra llengua kölsch), que té com a objectiu la cura i la conservació del kölsch.

De klaane Prinz (alemany de Hesse)

Edició en alemany de Hesse
(núm 188)

Fer de Léon WerthDie Kinner solle mers bidde net iwwel nemme, daß isch des Buch em Erwachsene gewidmet hab. Isch hab aach en gude Grund: Des is de besde Freund, den isch uff de Welt hab. Isch hab noch en Grund: Der kann alles verstehe, sogar Bischer fer Kinner. Isch hab en dridde Grund: Der wohnt in Frankreisch un hungert un friert dort. Es muß en aaner uffmundern. Wenn des alles awwer net genuch is, dann will isch des Buch gern dem Kind widme, des der Erwachsene frieher emal war. Alle Erwachsene warn nämlisch zuallererst emal Kinner - aach wann sisch heut kaam aaner noch draa erinnert. Desweesche verbesser isch mei Widmung un schreib:Fer de Léon Werth,wie er noch en klaane Bub war.

El hessisch, o alemany de Hesse és un dialecte del bloc central de l'alemany parlat a la zona que hi ha des de Heidelberg i Frankfurt fins Kassel. La salut d'aquesta parla no és bona. A les zones urbanes pràcticament ja ha desaparegut i és possible trobar-lo tansols a les àrees rurals, especialement en aquells pobles en els quals la població és majoritàriament de gent de mitjana edat per amunt. 

Així i tot, sembla que l'ús a la regió de Hesse és major al sud que no al nord. Així, per exemple a Frankfurt, aquest dialecte acostuma a reaparèixer en alguns discursos i actes durant Carnestoltes. És a dir, un ús residual i folklòric per a una parla vernacla del germànic que probablement desaparegui durant aquest segle. 

Da kloa Prinz (alemany bavarès)

Edició en alemany bavarès
(núm 187)

FIRN WERTH LÉON
Liawe Kinder! Seids ma net bees, daaß i dees Biachl am ausgwochsna Mo zuagschriebm hob. Wenn enk den Grund sog, werds es vosteh: Der Mo is da beste Freind, den wiari aaf da Wöit hob. Und i hob no an Grund: Der Mo vosteht oiß, sogoar Biacher fir Kinder. Und no an drittn Grund hob i: Der Mo is z Frankreich dahoam, und den hugerts und froists. Der braucht an Troust. Wenn owa dees oiß net glangt, dann mecht i dees Biachl dem Kind zuaschreibm, des wia der Mo friahers amoi gwen is. Olle groußn Leit san amoi Kinder gwen - wenns aa de meistn vogessn ham. Drum änder i dees und schreib:
FIRN WERTH LÉON
wiarer no a kloaner Bua gwen is

Tot i el nom d'aquesta parla germànica, més de la meitat dels parlants de bavarès viuen fora de Baviera ja que també es parla a tota Àustria, al Tirol italià i a petites àrees alemanyes limítrofes amb Baviera. Aproximadament és parlat per uns 12 milions de persones. 

La gran incògnita d'aquesta parla és si considerar-la una llengua o un dialecte. Quina sorpresa! Sembla ser que hi ha arguments sòlids a favor de les dues consideracions i, per tant, ni manco la comunitat de lingüístes s'hi ha posat del tot d'acord. Això sí, existeix la Viquipèdia en alemany i, altrament, també hi és en bavarès. Això sí, no apareix reconegut a la Carta de les Llengües Minoritàries o Minoritzades. Té també un codi ISO-639 propi. Per qui no ho sàpiga, els codis ISO venen a ser les "matrícules" de les llengües. A cada idioma se suposa que li pertoca un codi d'aquests. Així, per exemple, l'alemany té el codi deu, el bavarès el gem, i anant a altres contrades el català: ca i el castellà: es.

El bavarès té moltes particularitats distintives respecte els altres parlars de l'alemany. És per això que circulen arguments amb fonament a favor i en contra de considerar aquesta parla com una llengua independent. Vegem-ne un de cada:

El bavarès és un idioma.

Com ja s'ha dit, té moltes peculiarietats. Tantes que fins i tot a vegades quan a la televisió alemanya o austríaca hi surt gent parlant en bavarès acompanyen les imatges de subtítols per tal que la resta d'alemanys puguin entendre què diuen. Això es deu a diversos fets. Un d'ells és que l'alemany i el bavarès provenen de la llengua parlada per tribus germàniques diferents i han tingut una evolució també diferent durant els segles. 

El bavarès com a dialecte.

Són nombrosos també aquest arguments. Entre ells destaquen els que postulen que el bavarès i l'alemany provenen d'un idioma comú que, tot i que uns i altres fossin de tribus diferents, la llengua era comuna. A part d'això, l'alemany és un contínuum lingüístic de dialectes germànics i l'alemany estàndard s'ha influenciat de tots aquests dialectes, també del bavarès. 

客家話小王子 "Sèu vong zìi" (xinès hakka)

Edició en xinès hakka mercès en Mehmet Sobaci.
(núm 186)

Avui present el llibre en xinès hakka. Aquest és un volum interessantíssim que quasi cuid no saber per quin punt començar a esgranar-lo. Està escrit en una llengua xinesa que no és el mandarí sinó el hakka. Parlar de hakka és parlar de la llengua de més de 30 milions de xinesos i taiwanesos. És també parlar d'una ètnia xinesa en relativa diàspora i és parlar també de com Taiwan s'ha convertit en el temple de la preservació i el foment d'aquest idioma. Per tant, parlar de hakka, en certa manera és parlar de Taiwan i ço és parlar d'un dels estats amb reconeixement limitat més anomenats del món.

Anem per parts. El hakka és parlat al sud-est de la Xina, esepcialment a la regió de Guangdong i Jiangxi. El hakka limita amb el cantonès però no són mútuament intel·ligibles. Per situar-nos una mica, Guangdong és on hi ha Hong Kong i Macao. A part de a aquesta província, però, el hakka és parlat també a Taiwan on l'ètnia hakka representa una de les minories ètniques més nombroses del país insular.

El cas és que el tractament que té aquest idioma a un costat i a l'altre de l'estret de Formosa és bastant diferent. Actualment no és oficial ni a la Xina ni a Taiwan però en aquest darrer indret sembla ser que el hakka va de camí d'aconseguir l'estatus de llengua cooficial. A part d'això, el hakka és utilitzat en la rotulació a les zones on la seua parla és majoritària i s'emet programació televisiva en aquesta llengua per tal d'assegurar la preservació de la llengua. 

A la Xina el reconeixement del hakka és molt més modest. S'ensenya en algunes escoles i a Guangdong l'any 1960 es va crear un sistema d'escriptura romanitzat per tal de facilitar-ne l'aprenentatge als estrangers. Així i tot la diglòssia entre els parlants de hakka és molt habitual.

 

Balaca Şagradə / Kiçik Prins (àzeri)

Edicions en àzeri rebudes de part d'en Mehmet des de Turquia.
(núms 185 i 184, respectivament)

Leon Vertə

Bu kitabι yaşlι bir adama həsr etditimə görə uşaqlardan dönə-dönə üzr istəyirəm. Bunun üçün çox ciddi bir səbəbim var: bu yaşlι şəxs bu dünyada ən yaxιn dostumdur. Başqa bir səbəb də var: bu yaşlι adam hər şeyi, hətta uşaqlar üçün yazιlan kitablarι da anlamağι bacarιr. Üçüncü bir səbəb də var: bu yaşlι şəxs Fransada yaşayιr, orada o, aclιq və soyuqdan titrəyir. Təsəelliyə möhtacdιr. Bütün bu səbəblər kifayət etməzsə, bu kitabι mən bu yaşlι şəxsin uşaqlιğιna həsr etmək istərdim...

Nə vaxtsa uşaq olmuş Leon Vertə

 L'àzeri és una llengua turquesa molt semblant al turc. És parlada aproximadament per uns 30 milions de persones, 9 d'aquest milions habiten a l'Azerbaidjan, els altres 20 restant als estats vesins. L'Azerbaidjan és un país curiós i, alhora, molt desconegut per a nosaltres. La capital és Bakkú i es troba al sud del Càucas fent frontera amb l'Iran i la mar Càspia. El que potser no tothom sap és que Azerbaidjan és un país fragmentat. A part de l'estat independent que coneixem, a l'Iran hi ha una àmplia zona també anomenada amb el mateix nom i on hi habiten quasi 6 milions de parlants d'àzeri. Com a reconeixement d'aquesta regió, quan la independència d'Azerbaidjan es va proposar la possibilitat d'anomenar el país com Azerbaidjan del Nord, fent una clara referència als compatriotes  iranians del sud. Com era d'esperar aquesta nomenclatura fou vetada automàticament per l'Iran i tots els seus aliats i el país quedà sense complement del nom. 

Amb aquesta llengua podem trobar-hi textos des del segle XIV en endavant. No fou fins l'any 1918 que l'àzeri, de manera molt semblant al turc, canvià radicalment el seu model d'escriptura i abandonà l'alfabet àrab i adoptà l'alfabet llatí. A part, hi hagué un petit intèrval de temps a mitjan segle XX en el qual l'escriptura es va fer amb l'alfabet ciríl·lic però després del desmembrament de l'antiga Unió Soviètica els àzeris tornaren novament a l'alfabet llatí. 

En comparació amb altres idiomes de la zona, l'àzeri té molts préstecs de l'àrab i també del mongol. A part de ser fàcilment intel·ligible amb el turc, també ho és amb el turcman, que és la llengua turquesa que es troba just a la riba oposada de la mar Càspia. 

Pel que fa a curiositats respecte el Petit Príncep, l'àzeri de l'Azerbaidjan té dues edicions d'aquest llibre escrites amb la mateixa ortografia, òbviament, però amb dos títols diferents: Kiçik Prins i Balaca Şagradə.

Vull insistir en la semblança entre les llengües turqueses de l'Àsia central basant-me amb els títols d'aquest llibre:

Kuçuk Prins - turc

Kiçik Prins - àzeri

Balaca Şagradə - àzeri

Kiçijik Şazada - turcmen

Kichik shahzade - uigur

Kichkina Shahzoda - uzbec

Kitshinekey hanzada - kirguís

kishkentay janzada - kazak

Te Kleene Prins (alemany hunsrik)

Edició que m'ha fet arribar na Dolors des d'Igualada
(núm 183)

Fer León Werth
Ich unxultiche mich mit te khiner wayl ich tas puuch fer en kroose mënx hiin këwe. Hon en kuute motiif: tee kroose mënx is te pëxte froynt woo ich hon. Hon en anere motiif: tee kroose mënx hot ti kapasiteet fer ales se ferxteen, sokaar khiner piicher. Hon noch en trite motiif: tee kroose mënx woont in Frankraych un er hot hunger un xpiert khëlt. Tee mus uf kemundert wëre. Wën tii kanse motiife nët kennuch sin, tan këwe ich tas puuch hiin fer tas khint woo tee kroose mënx xon waar. Al ti kroose layt waare xon mool en khint - awer weenich tënke too traan. Ich kroijeere, tan, ti hiin këpung:
Fer León Werth,
Wü er en khint waar.

L'alemany conegut amb el nom de hunsrik és una varietat que es parla a Amèrica del Sud, i més concretament, a Río Grande do Sul per entre 3 i 5 milions de persones. 

Aquesta llengua arribà al sud del Brasil fa aproximadament uns 180 anys amb diverses onades migratòries des de la regió de Hunsrück, a prop de Luxemburg. D'aquesta manera arribà aquesta varietat d'alemany a l'Amazones on encara avui hi perviu essent una llengua usada per bona part de la població de Río Grande do Sul. El hunsrik, però, s'ha vist influït durant aquests quasi dos segles de vida americana i en això les llengües vesines com el portuguès o el guaraní hi han tingut un paper important. 

L'alemany no és cap llengua que tingui una gran població al continent americà com sí que la tenen idiomes com el castellà, l'anglès, el portuguès o, fins i tot, el francès; així i tot sí que ha estat capaç d'obrir-se pas i és parlat per petites comunitats d'origen alemany des del Canadà fins l'Argentina.  

Mapa amb els primers establiments d'alemanys a l'any 1824

Masadennin (bambara)

Llibre en bambara que m'ha enviat na Dolors,
des d'Igualada a canvi d'un italià fiumà.
(núm 182)

Lewɔn Wɛrɛti tɔgɔ laN bɛ hakɛto ɲini denmisɛnw fɛ, ka d'a kan n ye kitabu in sɛbɛn mɔgɔ kɔrɔba dɔ tɔgɔ la. A kun bɛrɛbɛrɛ ye nin ye: mɔgɔ kɔrɔba in ɲɔgɔnna teri sɛbɛ tɛ n bolo dugukolo in kan. Kun wɛrɛ b'a la: mɔgɔ kɔrɔba in bɛ se ka fɛn bɛɛ faamuya, hali denmisɛnkitabuw. Kun sabanan ye nin ye: mɔgɔ kɔrɔba in sigilen bɛ Faransi, kɔngɔ ni nɛnɛ na. Ni nin kun ninnu si t'a bɔ, n bɛ kitabu in sɛbɛn mɔgɔ kɔrɔba in denmisɛnnama tɔgɔ la. Mɔgɔ kɔrɔba bɛɛ tɛmɛna denmisɛnya tɛ (Nka damadama dɔrɔn de hakili tor'a la). N bɛ n ka jansa yɛlɛma:Lewɔn Wɛrɛti tɔgɔ laA denmisɛnnama

El bambara és una llengua mandé parlada a Mali, Burkina Faso, Gàmbia, Senegal, Mauritània i la Costa d'Ivori per un total de 10 milions de persones. Aquesta llengua és similar al mandinga i al djiula, tant similar que des de la lingüística a vegades es considera que totes tres parles són tres variants d'un mateix idioma. Després de l'ocupació francesa durant el Colonialisme són molts els préstecs que el bambara ha pres del francès. 

Aquest idioma utilitza l'alfabet llatí, amb algunes variacions tal com s'observa en el fragment que acompanya aquest text. Així i tot l'any 1949 sorgí una proposta anomenada N'Ko. Aquesta proposta consisteix en un sistema d'escriptura comú per a totes les llengües mandé. De fet, n'Ko significa jo dic en qualsevol idioma d'aquesta família lingüística. Aquest alfabet actualment ha de competir amb el llatí. Així i tot el mandinga i el djiula, usen aquest alfabet a Guinea i a la Costa d'Ivori. A Mali sembla ser que hi ha una àmplia i activa comunitat bambara que també usa i promociona l'alfabet N'Ko.

El meu nom, amb aquest alfabet, s'escriuria així: ߖߐߙߘߌ i es llegiria de dreta a esquerra.

Ah, i el més important. Aquest llibre és internacionalment famós per ser el primer llibre en representar el petit príncep de color negre i amb els cabells blonds. Més enllà d'això la qualitat del producte no és cap meravella. Diuen que aquest llibre ha estat possible gràcies a un guerriller de Mali que decidí canviar el fusell per una llibreria a Bamako. 

Âl Principén (emilià voguerès)

Edició en emilià voguerès (parla de transició)
(núm 181)

Mi sö chì, in snugión, â ciâmà pârdón â tüt'i fjö pâr vègh dedicà cul lìbâr chì â un grand. Ma 'l mutìv lè dâbòn impurtânt: cùlâ pârsònâ chì lè grândâ, lè véra, ma lè âl miljùr âmìš âgh'ghö âl mònd. E pö dâ scüš gh'nö 'ncaâsì un'àtra: l'è nâ pârsònâ ch'lâ câpìsâ tüt, âncÂsì i lìbâr pr'i fjö; e gh'nö 'ncâsì una tèrsâ, sâ vurùmâ, cùlâ pârsònâ chì lâ stà in Frânciâ, l'hâ gh'ha fam, frâd e lâ gh'ha dâbšògnâ âd tântâ gent ch'â gh'dajâ di brâsà d¡âfésjón. E se pròpi tüt culch'vö dit l'è no âsè, ricurdârö in cul lìbâr chì âl fjulén che 'stâ pârsònâ grândâ chì lè stata. Pârchè tüt i grand son stat di fjulén una vòtâ. (Ma son pochi cuj chi s'lâ ricòrdân). E âlùrâ lâ mé dédicâ l'è cùstâ:
 León WerthQuând l'érâ un fjulén

L'emilià és una llengua romànica parlada a la Itàlia septentrional (entre Roma i Llombardia, dit així grosso modo). Lingüísticament parlant es considera una llengua diferent a l'italià. És més, formen part de dos grups romànics diferents: l'emilià és una llengua gal·loitàlica i l'italià és una llengua italoromànica. Aquests mots no són més que subdivisions, calaixets del gran moble que són les llengües romàniques. Per tant, si l'emilià i l'italià es guarden en calaixos propers però diferents no poden ser una mateixa llengua. Així i tot la semblança és molt gran i la influència de l'italià damunt de tota la resta de parles que ells anomenen dialetti és tan gran que es creu que aquestes parles amb el temps desapareixeran no perquè els parlants hagin substituït una llengua per l'altra sinó perquè hauran anat adoptant tants trets de l'italià que al final, sense adonar-se'n, també estaran parlant italià. 

El que té Itàlia i que a mi personalment m'encanta, és que entre tots aquests parlars la idea de contínuum lingüístic és innegable. A cada poble parlen el mateix que al poble del costat però, al mateix temps, ja presenta alguna petita diferència i les isoglosses se superposen les unes per sobre les altres. En tot això, hi ha molts casos en els que la parla X pot classificar-se clarament sota l'etiqueta de piemontès, llombard, vènet, napolità, etcètera. Hi ha altres casos, però, en els quals aquesta claretat no és tan òbvia i és quan entren en joc els parlars de transició. Aquests són dialectes o variants que presenten característiques de dues llengües diferents i és el cas de l'emilià voguerès que, si bé hom el classifica com a emilià, té moltes coses en comú amb el llombard.

U'cc Prinsâš (sami skolt)

Edició en sami skolt
(núm 180)

Vuä'mstum LÈON WERTHa
Pro'sttjõõðam päärnain, što leäm vuä'mstam tän ǩee'rj vuõrâsooumaže. Leša mu'st liâ tän ää'šš diõtt muu jiõččân vââ'jj:
Tät vuõrâsooumaž lij muu pue'rmõs taaurõš, mii mu'st lij jie'llmest leämmaž. Da lij tõzz še nu'bb čiõ'lǧǧtõs: tät vuõrâsooumaž fi'ttai puk, päärnai ǩee'rjid še. Da kuälmad čiõ'lǧǧtõs: tät vuõrâsooumaž jäälst Franskkjânnmest ǩiõrdee'l nie'lj da tuårggnjõõzz. Son lij čuu't lâddmõõžž tarbbsest. Da jõs täk čiõ'lǧǧtõs jiâ ri'jtte, te'l vuâitam kâ'l miõlstan vuä'msted tän ǩee'rj tõn jõnn pärnna, kåå'tt tõt vuõrâsooumaž lij jii'jjes ääi'jest leämmaž. Puk vuõrâsoummu liâ vuõššân leämmaž päärna (leša hää'rves si'jjn tõn mo'štte). Teevam â'te muu vuä'mstemǩee'rjtõõzz:

Ǩee'rjtam tän ǩee'rj LÈON WERTHa,
te'l ko son leäi u'cc päärnaž.

 Les llengües sami són un grup de llengües uralianes parlades entre Noruega i la península de Kola, a Rússia als territoris habitats per l'ètnia sami (el que comunament es mal anomenava de forma despectiva Lapònia). En contra del que s'acostuma a pensar, però, no es tracta d'una llengua amb diversos dialectes sinó que el sami és un grup d'11 llengües diferents amb major o menor semblança entre elles. Així, el sami més parlat és el sami del Nord (Bás prinssáš) i n'hi ha d'altres que es creu que ja han desaparegut, com el sami d'Akkala o el sami de Keli. La llengua sami que avui ens ocupa és el sami skolt. 

El sami skolt és parlat al nord-est de les terres Sàpmi, a la zona fronterera entre Finlàndia i Rússia. Actualment es calcula que queden uns 430 parlants d'aquesta llengua, la majoria d'ells ja d'avançada edat. D'aquests 430 la majoria viuen a Finlàndia però hi ha una petita comunitat d'entre 20 i 30 membres que encara habita a Rússia, al voltant del llac Notozero. El relleu intergeneracional quasi no s'ha produït i tot això, a més a més, es veu agreujat pel fet migratori que pateix la població skolt. Tots aquests factors fan pensar que la llengua s'apagarà definitivament d'aquí uns pocs anys. 

El cas és que el sami skolt ha estat una llengua caiguda en desgràcia. Abans de la II Guerra Mundial els parlants de skolt sobrepassaven de bon grat el miler. La majoria d'ells habitaven a la zona de Petsamo que, un cop finalitzada la guerra, passà a ser ocupada per Rússia. A rels d'això la comunitat skolt emigrà i travessà la frontera a territori inari, dins Finlàndia. 

Des de l'any 1970 aquesta llengua gaudeix d'ortografia i l'any 1993 s'iniciaren programes d'immersió lingüística per a al·lots menors de 7 anys. A part d'això, Finlàndia reconeix i protegeix aquesta llengua juntament amb la resta de parles sami de manera que és cooficial juntament amb el finès i el sami d'Inari a la regió homònima: Inari.

El sami skolt és el que es parla a l'àrea 6 del mapa

Žulu Prensina (Laz ardeşen)

Edició el laz arribada des de Mèxic gràcies a en
Juan Carlos Solís.
(núm 179)

El laz és una petita llengua parlada a la zona fronterera entre Turquia i Geòrgia que toca amb la mar Negra. És una llengua cauàcisca emparentada amb el mingrelià i també amb el georgià. És difícil fer un recompte precís del nombre de parlants que aquest idioma té. Sembla ser que al costat turc té entre 200.000 i 500.000 parlants mentre que a la banda georgiana la comunitat laz està formada per uns 30.000 individus. Tot i així sembla ser que la llengua es troba en una situació bastant delicada i en els darrers anys el seu ús ha devallat considerablement de la mateixa manera que el seu nombre de parlants. 

Aquesta llengua té només cinc sons vocàlics, com el castellà (recordem que el català en té vuit i que hi ha llengües que en tenen més encara. Sense anar més lluny, l'anglès té 12 sons vocàlics). Aquesta senzillesa vocàlica, però, es veu contrarestada per una gran quantitat de sons consonàntics. Com a curiositat, el laz té entre 4 i 7 declinacions diferents segons el dialecte, però aquestes declinacions no varien en funció de sexe. La llengua no destria entre masculí, neutre i femení, gramaticalment parlant.

Es podria dir que el territori de la llengua laz és el Lazistan. Aquest terme fou utilitzat durant l'imperi Otomà per fer referència a la zona sud-oriental de la mar Negra coincident, més o menys, amb l'àrea lingüística del laz. Àrea, per cert, dividida entre dos països, amb tot el que això comporta: els lazos georgians són cristians ortodoxos (que és la religió històrica del poble laz) mentre que els lazos turcs són musulmans sunnites. 

El que fa més difícil el poder aprendre laz, però, no és res del que s'ha comentat abans. Sembla ser que les llengües kvartianes, que és el nom que rep la família formada pel georgià, el mingrelià, l'svan i el laz, tenen una gran complexitat verbal. Sense anar més lluny, els verbs en laz poden anar acompanyats per un total de fins a 50 sufixos diferents. Aquests sufixos indiquen moltes coses que van des del nombre i la persona del verb (jo, tu ell, singular o plural) fins a l'estat d'ànim de l'interlocutor, l'aspecte o l'evidencialitat. La riquesa semàntica de la morfologia verbal kvartiana és quasi infinita. 

El laz es divideix en diversos dialectes, els dos principals són l'oriental i l'occidental. Hi ha una edició de Le Petit Prince en cada un d'aquests dos dialectes. El llibre d'aquest escrit està escrit amb el laz parlat a Ardeşen, i forma part del laz occidental.

Per a més informació, en anglès teniu aquí la gramàtica del laz: Laz Grammar

Cordel do Pequeno Príncipe (portuguès del Brasil)

Edició de cordell arribada des del Brasil gràcies a
en Jose Jaime Junior
(núm 178)

Ja vaig parlar del brasiler no fa gaire a l'entrada O Pequeno Príncipe. En aquesta ocasió la intenció és més aviat classificadora i al mateix temps, per parlar de la literatura de canya i cordill. Va ser un gènere popular durant el segle XIX i la primera part del segle XX. Es tractava de plecs de fulls que es venien al carrer penjats d'un fil o d'una canya i hi acostumava a haver-hi romanços de caràcter popular i de temàtiques ben diverses. Els venedors en recitaven fragments i la gent els comprava per llegir-los i aprendre'ls de cara a reunions amb amics. Per a més informació, viquipèdia.

El picio principe (vènet de Fiume/Rijeka)

Edició en vènet de Fiume que m'ha enviat na Tea
(núm 177)

Per el Léon Werth
Ghe domando perdon ale crature perché ghe go dedicà sto libro a un grande. Mi me scuʃo: sto grande xe 'l più bon amico che go in sto mondo. Go anca un'altra scuʃa: sto grande 'l abita in Francia e 'l ga fame e ghe xe fredo. Ghe ocore che qualchedun lo consoli. Se tute ste scuʃe no xe abastanza, alora ghe dedico sto libro ala cratura che sto grande era una volta. Tuti i grandi i era crature (ma pochi i se ricorda). Alora la fazo mejo la mia dedica:
Per el Léon Werth
co 'l era ancora una cratura.

Amb el vènet de Fiume som davant d'un testimoni de la Romània vella que se'n va. Sembla ser que les velles parles llatines estan comdemnades a desaparèixer al Bàlitc substituïdes per les llengües eslaves que les rodegen.

Aquest estiu he estat escrivint-me amb una dona de Fiume (actualment Rijeka), na Tea. Aquesta ciutat temps ha fou italiana i durant segles estigué molt influïda per Venècia. És d'aquesta manera que la llengua habitual d'aquesta ciutat, com de tantes altres arreu d'Ístria i Dalmàcia, era el venecià. I encara el parlen a Fiume, tot i que no els jóvens. Segons m'explicava la dona amb qui m'escrivia, que és qui em féu arribar aquest llibre que avui present aquí, el dialetto fiumano se sent als geriàtrics i als clubs de jubilats. La gent de mitjana edat l'entén i el sap parlar però no té l'hàbit d'usar-lo i això n'agreuja les minces possibilitats de supervivència per aquesta traça de llatinitat a Croàcia. 

Na Tea m'explicà que aquest llibre ha estat editat i dut endavant amb la voluntat de mostrar la llengua al món, de fer-se visibles i de poder ajudar a que la flama de la llengua perduri, almenys una mica més, en aquesta ciutat istriota. El vènet, però, no només perdura a Cràcia en aquesta ciutat costanera, és present també a altres poblacions de la mateixa península com per exemple Rovigno o Cres. 

El dialecte és interessant. És completament comprensible per qualsevol parlant d'italià, i ja no diguem de vènet. L'ortografia ha estat regulada seguint les indicacions de la Società di Studi Fiumani que el 2007 publicaren un diccionari del dialecte fiumà.

Гыццыл Принц "Guitsil Prints" (osseta)

Llibre regal de n'Adela Sanz en osseta. Gràcies!
(núm 176)

Entre les muntanyes del Càucas, entre Txetxènia i Circàssia hi ha una regió de difícil accés anomenada Ossètia i que està dividida entre dos estats: Ossètia del nord, al Càucas rus i Ossètia del sud a Geòrgia. El nom d'Ossètia arribà a les meues oïdes l'any 2008 a rels de la independència de Kosovo i del suport nord-americà que tingué aquesta secessió al sud de Sèrbia. Com a conseqüència del naixement d'aquest nou aliat nord-americà a pocs quilòmetres de la mar Negra Rússia ajudà a les regions d'Abkhàsia i d'Ossètia del sud a rebel·lar-se contra Geòrgia i d'aquesta manera desestabilitzava un aliat dels americans. I la guerra freda es va acabar amb la caiguda de la Unió Soviètica, sí sí. El cas és que Ossètia està dividida en dues regions: una russa i bastant estable, i una de iure georgiana però que a la pràctica a Geòrgia li costa bastants esforços i recursos poder controlar ja que els moviments dels ossetes georgians van encaminats a aconseguir, algun dia, reunificar-se amb els seus germans del nord.  

L'osseta no és especial únicament per aquest fet, que per a mi ja li atorga un encant incalculable. Aquí toca remuntar-se als orígens de la llengua osseta i és que a diferència de les llengües del seu entorn, que són caucàsiques, sinó indoiranianes. La majoria de llengües del Càucas: circassià, txetxè, georgià, etcètera formen part d'una branca lingüística independent de les indoeuropees i que es coneixen com a caucàsiques. Idò bé, l'osseta no forma part d'aquest grup i sí que és indoeuropea, concretament indoiraniana i està, per tant, emparentada amb el tati del Daguestan, i amb el persa. La llengua osseta se la relaciona amb els pobles escites i alans que foren antics nòmades d'origen irànic que d'alguna manera s'establiren a les verdes i fèrtils valls que separen Europa i Àsia. 

Els ossetes no anomenen osseta al seu idioma sinó que, la majoria l'anomenen iron. Aquest fet, el d'anomenar Iron (semblant a Iran) a una llengua indoiraniana em recorda al fet d'anomenar romanès a una llengua romànica. Ambdues llengües estan rodejades de llengües amb les quals no hi comparteixen cap classe de lligam. Es compta que hi ha mig milió de parlants d'osseta.

http://gztslovo.ru/news_full/novosti/Evropejskie-kollektcionery-skupili-po-150-ekzemplyarov/

La Eta Princo (esperanto)

Edició en esperanto rebuda gràcies a na Chelo Vicente
(núm 175)

Dediĉo de la aǔtoro al Léon Werth
Pardonu infanoj, ke mi dediĉis ĉi tiun libron al plenkreskulo - al "grandulo". Mi havas seriozan senkulpigon: tiu grandulo estas la plej bona amiko, kiun mi havas en la mondo. Mi havas alian senkulpigon: tiu grandulo kapablas ĉion kompreni, eĉ porinfanajn librojn. Mi havas trian sekulpigon: tiu grandulo loĝas en Francio, kie li suferas pro malsato kaj malvarmo. Li ja bezonas konsolon. Se ĉiuj tiuj senkulpigoj ne sufiĉas, mi volonte dediĉos ĉi libron al la infano, kiu iam antaǔe tiu grandulo estis. Ĉiuj granduloj unue estis infanoj. (Sed malmultaj el ili memoras pri tio.) Mi do korektas mian dediĉon:
Al Léon Werth,
kiam li estis malgranda knabo.

Per tots és sabut que l'esperanto és una llengua planificada, una llengua artificial, sortida d'un escriptori. El que no tothom sap és que aquesta llengua va ser creada durant el segle XIX amb la finalitat d'esdevenir com a lingua franca internacional. Pretenia ser la llengua de tots i, alhora, la de ningú. Amb l'esperanto tots els pobles del món podrien confraternitzar sense haver de prescindir de la seua llengua pròpia.

Potser molts pensaran que això ja ho fa ara l'anglès així com temps ha ho féu el francès. I en part no els manca raó. Però ara bé, el que no es té en compte és la manca de solidaritat que hi ha en aquesta realitat en la que utilitzam com a lingua franca la llengua d'uns (Regne Unit, Estats Units, Canadà...) en comptes de les llengües de tots els altres. D'aquesta manera es crea en el subconscient comú de la majoria la idea de llengües de primera (molts de parlants i comunicació internacional: anglès, francès i, en menor mesura el castellà), llengües de segona (llengües amb estatus nacional però no útils per a la comunicació internacional: italià, rus, portuguès, danès, swahili, japonès...) i llengües de tercera (llengües sense estatus nacional i no aptes per a la comunicació internacional, que són la gran majoria: català, occità, frisó, asturlleonès, tàtar, uigur, orissà, nàhuatl...)

L'esperanto lluitava en contra d'aquesta jerarquia lingüística amb una arma molt senzilla, la de crear una llengua per a tots de manera que tots haguéssim de ser, com a mínim, bilingües. Amb aquesta idea seguiria havent-hi llengües de tercera perquè el maltractament i la discriminació dels estats cap a la diversitat lingüística és una lacra que roman en les ments opaques, però hauria desaparegut la idea de les llengües de primera de manera que el prestigi del romanès, del castellà o del noruec serien majors i, segurament, en conseqüència també seria major el respecte i la consideració cap a la resta de parles del món, les dels que no som escoltats. 

Sembla ser, però, que sí que hi ha gent que encara té l'esperança esperantista d'un món lingüísticament sostenible. Aquesta idea internacionalista de l'esperanto féu que a dia d'avui la majoria de parlants es concentrin a l'Europa central, a l'Europa de l'est, tot i que hi ha parlants repartits arreu del món, és a dir, a Esperantio o Esperantujo, que en esperanto vindria a significar a Esperantolàndia i és la terminologia utilitzada per a referir-se a la comunitat esperantòfona. El nombre de parlants és difícil d'estimar però es parla de la possibilitat d'uns 2.000.000 d'esperantòfons. Això converteix aquesta llengua en la llengua artificial amb més parlants del món. La Xina és un país on hi ha una comunitat d'esperantòfons notable. Com a curiositat, quan vaig viatjar-hi aquest hivern, a l'hora de visitar la Ciutat Prohibida a Beijing hi havia la possibilitat de tenir una àudio-guia en esperanto. 

Per acabar i emfatitzar sobre la idea de respecte cap a les llengües que té la comunitat esperantista -a diferència dels defensors de las lenguas SÓLO son para comunicarse- , una de les festivitats màximes que celebren els esperantistes és el 21 de febrer: el dia Internacional de la llengua materna, o dit en esperanto: Internacia Tago de la Gepatra Lingvo.

Una raó excel·lent per aprendre esperanto: Pasporta-Servo

ちいさな王子 "Hoshi no Oji-sama" japonès

Edició en japonès rebuda mercès n'Adela.
(núm 173)

Tenc la sensació que el japonès, de la mateixa manera que l'anglès, acostuma a ser una de les primers llengües que hom adquireix quan comença a col·leccionar llibres en idiomes. Bé, jo puc dir que he trigat 173 llibres a adquirir el primer en japonès i que, a hores d'ara, encara estic lluny d'aconseguir-lo en anglès. Per ara la llengua del món sembla no tenir cabuda a la meua modesta col·lecció.

Sí que hi ha tengut cabuda, però, la llengua de l'Imperi del Sol Naixent. El japonès. Un idioma curiós ple de particularitats i amb seguidors adoradors de manga i de pokémon arreu del món. Sembla ser que el japonès ve a ser una mica com el basc: una llengua que, ella soleta, conforma una família lingüística. El japonès no té cap llengua emparentada a excepció d'una llengua parlada a unes illes al sud del Japó. El cas és que no es té constància de cap relació entre el japonès i la resta de llengües del món. Això ha portat a crear molta filologia ficció al seu voltant. Alguns mites són que l'euskera i el japonès estan emparentats: totes dues llengües tenen cinc sons vocàlics i col·loquen el verb al final.

Més enllà dels mites, sí que hi ha estudis filològics que han provat de cercar parentius lingüístics amb altres llengües del món. Hi ha qui ha provat de relacionar el japonès amb les llengües altaiques. Els defensors d'aquesta proposta consideren que el japonès té certa semblança amb l'uigur pel que fa a lèxic. Una altra proposta relaciona el japonès amb el coreà: tenen una gramàtica pràcticament igual però el lèxic és del tot diferent. Així i tot, la teoria més acceptada és que el japonès és el descendent viu d'una antiga llengua anomenada gogurià que es parlà fins el segle VII o X a la península de Corea i a la part contigua de Sibèria i la Xina. Aquesta llengua podria haver estat l'antecessora del coreà o del japonès si no de les dues. 

En català tenim paraules d'origen japonès més enllà de judo, sushi, katana o kimono. Alguns exemples són: anime, bonsai, samurai, tsunami, tofu, tatami o micaco, que és com s'anomenen les nespres a Badalona. Es calcula que hi ha al món prop de 130 milions de parlants de japonès.