 |
Edició en napolità barès arribada gràcies a n'Onofrio i en Gus
(núm 191) |
Nu sakke de timpe fa, acquánne tenève sé ianne, acchiabbeke nu llibbre ssope alla fforèste primordiale, che se chiamáve "Storie vissute della natura". Iiende a stu llibbre vedíbbekke nu desègne bèlle assá. Ce stève nu serpènte boa che se gnettève n'alde anemale. Cusse iiève u desègne:
Sope o llibbre stève scritte: "Li serpínte boa gnottene la prèda sana sana, sènza mastecá. Po a bbune a bbune se affèrmene e se ne vonne o sènne, pe sèe miise, pe degerí".
El llibre que avui present és una edició d'aquestes que m'agrada aconseguir i li ho dec, primerament a n'Onofrio Caradonna per haver-lo traduït i enviat i, en segon lloc a en Gus per haver-ho gestionat tot per tal que m'arribàs aquesta petita joieta a casa. Es tracta d'un llibre d'aquells mal d'aconseguir: no té isbn, ni té tampoc cap segell ni marca de cap classe que pugui donar una mica de llum al responsable d'impressió, ni impremta ni editorial. És talment un producte fruit de l'amor cap a aquest llibre i cap a la lllengua del país, en aquest cas la regió de Bari al nord de Pulla (el taló d'Itàlia).
D'aquest dialecte ja existeix també una edició excel·lent que ve acompanyada d'un cd amb un àudio llibre que permet, al lector convertit en oïdor, escoltar el napolità de Bari. Aquesta altra edició és
U Prengepine.
El que més m'ha cridat l'atenció d'aquesta edició és l'ús que es fa de la lletra K. Caradonna justifica l'ús d'aquesta vocal estrangera d'una manera que no acabo d'entendre del tot però que, a trets generals, ve a substituir el dígraf italià CH per a reproduir els sons [ke] i [ki]. Al cap i a la fi l'ortografia no és més que un conveni acceptat pels parlants d'una llengua. Fet que queda més que clar en aquest llibre. Personalment crec que no fa falta que digui que en absolut compartesc aquesta decisió, però no depèn de mi.
Un altre tret important per poder imaginar millor la sonoritat d'aquesta parla és tenir en compte que, tot i que apareguin representades, les -e a final de mot són mudes. Així el que Caradonna escriu com bbune vindria a pronunciar-se com bbun. La raó per la qual decideix mantendre aquesta vocal és senzilla. No sona però fonològicament hi és present de tal manera que influeix en la coda de la vocal anterior. La consonant sona com si a continuació hi hagués d'anar una vocal però, aquesta, s'emmudeix en el darrer moment. Explica Caradonna que això ho hagués pogut escriure amb apòstrofs en comptes de -e mudes, però confessa que aquesta solució alternativa no l'acabava de convèncer, i amb així sí que hi coincidesc. Visualment és més pesat un text ple d'apòstrofs que no amb una lletra més que, el parlant, sap ja que no se sonoritza.
Tot això, però, al necessitar aclaracions en un prefaci i després de comparar-ho amb l'altra edició de Le Petit Prince en barès demostren que estam davant d'una proposta de gramàtica paral·lela a la ja utilitzada per a escriure el barès que sí manté els apòstrofs i prescindeix de la falsa necessitat d'haver de mester caràcters foranis com la K.
Ço és, al cap i a la fi, un exemple més de l'anormalitat amb la que estan obligades a conviure les llengües minoritzades. El barès, de la mateixa manera que el napolità, no s'ensenya a les escoles, no gaudeix de la sort de tenir una ortografia unificada i acceptada pels seus parlants i, a més a més, l'ús estrictament col·loquial d'aquests dialectes han fomentat la fragmentació i el distanciament lingüístic de tal manera que els parlants d'una mateixa llengua no es reconeixen com a tals pel fet d'expressar-se en dialectes diferents. A tot això, de tant en tant apareixen persones que senten passió per la llengua del país, cosa ben de lloar, i a tot aquest desordre procuren fer-hi una mica de dissabte i creen ortografies o recullen glossaris per fer petits diccionaris que són, al final, els tresors de la llengua que vencen al temps. Avui tenim un dialecte de la llengua napolitana amb dos propostes ortogràfiques per a escriure en aquest dialecte en concret. Res que sigui nou a Itàlia.
