 |
| Llibre escrit en el dialecte de Mantova (núm 354) |
El mantovà és un dialecte gal·loitàlic de la llengua emiliana. Per la seva situació geogràfica, tot i no ser en absolut un dialecte de transició, sí que presenta algunes característiques pròpies del llombard. És parlat aproximadament per unes 170.000 persones Una característica pròpia del mantovà és que ha ensordit totes les fricatives alveolars sonores. És a dir, una paraula com [z]an[z]ara (mosquit) a Màntua la pronuncien [s]an[s]ara.
El mantovà no es parla a tota la província de Màntua sencera. De fet, la província de Màntua es pot dividir en tres dialectes diferents: el mantovà, parlat a la ciutat de Màntua i a la plana central de la província; l'alt mantovà, que és un dialecte de transició però que s'acostuma a englobar entre les parles llombardes i no pas entre les emilianes, i el baix mantovà, que és la manera de parlar que hi ha al sud de la província i és un altre dialecte emilià amb moltes semblances amb la manera d'enraonar de Ferrara.
De la mateixa manera que la majoria de parlars gal·loitàlics, i coincidint amb el català, com a llengua propera al grup gàl·lic, els mantovans tenen una manera masculina i una manera femenina per al número dos. Així el que en català és dos i dues, en mantovà és dü i dò.
Tradicionalment la dialectologia ha utilitzat la paràbola del Fill pròdig per representar i comparar dialectes. Més antigament també s'havia fet servir, i molt, el Pare Nostre. Bé, la paràbola del Fill pròdig en mantovà és així:
Ón òm al gh'avéva dü fiöi.E 'l piü zóvan 'd lór l'ha dit a sò pàdar: "Papà, dam cla part de patrimòni che am tóca!" e lü al g'ha divìs la ròba.E dòp pòchi gióran, mücià sü tüt, al fiöl piü zóvan l'è andà ind una tèra luntàna, e là l'ha strüsià la sò sustànsa, vivènd da lüsüriùs.E dòp ch'l'ha 'vü cunsümà tüt, è gnü in quèl sit 'na gran carestìa, e lü stès l'ha prinsipià a vér de bizógn.E l'è andà e 'l s'è mìs a servìr ón sitadìn de cla tèra, che 'l l'ha mandà ind la sò campàgna, perché cundüzès föra i pursèi.E l'avrìa vulü impinìras la pànsa có le giànde che mangiàva i pòrch, ma nisün gh'an dàva.Alùra, turnànd in lü stès, l'ha dit: "Quànti servitùr in càza 'd mè pàdar i g'ha del pan in abundànsa, e mì chì möri de fam!Am farò spìrit e andarò da mè pàdar e agh dirò: "Papà, hò ofés al Signùr e tì;zà 'n són dégn d'ésar ciamà tò fiöl; tòm cóme ón di tò servitùr".E al s'è tòlt sü e l'è andà vèrs sò pàdar. Quand l'éra ancùra luntàn sò pàdar al l'ha vist, al s'è mòs a cumpasión e, curèndagh incùntra, al s'è bütà e l'ha bazà.E 'l fiöl al g'ha dit: "Papà, hò ofés al Signùr e tì. Zà 'n són piü dégn d'ésar ciamà tò fiöl".Ma 'l pàdar l'ha dit ai sò servitùr: "Prest, purtègh chì la piü bèla vèsta e vestìl, metìgh l'anèl al dit e le scàrpe ai pè;e menè chì ón vdèl ingrasà, masèl e magnémal e stém alégar;parchè 'stu mè fiöl l'éra mòrt e l'è resüsità, l'éra pèrs e l'è stà truà!" e i s'è mìs a magnàr.Intànt sò fiöl piü vècc e, quand l'è turnà e l'è stà darént a càza, l'ha sentì ch'i sunàva e i cantàva.E l'ha ciamà 'n servitùr e 'l g'ha dmandà cus'éra cla ròba.E quèst al g'ha dit: "È rivà tò fradèl e tò pàdar l'ha masà 'n vdèl gras, parchè l'è turnà san e salv".L'è andà sübit in còlera e no 'l voléva 'ndàr déntar; sò pàdar dùnca l'è gnü e l'ha cuminsià a pregàral.Ma quèl, rispundèndagh, l'ha dit a sò pàdar: "Ècu, tanti an che 't sèrvi, e an hò mài trascürà i tò órdin, e 'n at m'hè mài dà ón cavrét da magnàr cói mè amìgh;Ma, sübit rivà 'stu tò fiöl, che l'ha strüsià tüt al sò cun dle sgualdrìne, at g'hè fat cupàr ón vdèl ingrasà".Ma quèl al g'ha dit: "Fiöl, tì 't sè sémpar cun mì, e tüt al mè l'è tò;Ma l'éra bén giüst magnàr e star alégar, parchè 'stu tò fradèl l'éra mòrt e l'è resüsità, l'éra pèrs e l'è stà truà".
