 |
| Edició en esperanto rebuda gràcies a na Chelo Vicente (núm 175) |
Dediĉo de la aǔtoro al Léon Werth
Pardonu infanoj, ke mi dediĉis ĉi tiun libron al plenkreskulo - al "grandulo". Mi havas seriozan senkulpigon: tiu grandulo estas la plej bona amiko, kiun mi havas en la mondo. Mi havas alian senkulpigon: tiu grandulo kapablas ĉion kompreni, eĉ porinfanajn librojn. Mi havas trian sekulpigon: tiu grandulo loĝas en Francio, kie li suferas pro malsato kaj malvarmo. Li ja bezonas konsolon. Se ĉiuj tiuj senkulpigoj ne sufiĉas, mi volonte dediĉos ĉi libron al la infano, kiu iam antaǔe tiu grandulo estis. Ĉiuj granduloj unue estis infanoj. (Sed malmultaj el ili memoras pri tio.) Mi do korektas mian dediĉon:
Al Léon Werth,
kiam li estis malgranda knabo.
Per tots és sabut que l'esperanto és una llengua planificada, una llengua artificial, sortida d'un escriptori. El que no tothom sap és que aquesta llengua va ser creada durant el segle XIX amb la finalitat d'esdevenir com a lingua franca internacional. Pretenia ser la llengua de tots i, alhora, la de ningú. Amb l'esperanto tots els pobles del món podrien confraternitzar sense haver de prescindir de la seua llengua pròpia.
Potser molts pensaran que això ja ho fa ara l'anglès així com temps ha ho féu el francès. I en part no els manca raó. Però ara bé, el que no es té en compte és la manca de solidaritat que hi ha en aquesta realitat en la que utilitzam com a lingua franca la llengua d'uns (Regne Unit, Estats Units, Canadà...) en comptes de les llengües de tots els altres. D'aquesta manera es crea en el subconscient comú de la majoria la idea de llengües de primera (molts de parlants i comunicació internacional: anglès, francès i, en menor mesura el castellà), llengües de segona (llengües amb estatus nacional però no útils per a la comunicació internacional: italià, rus, portuguès, danès, swahili, japonès...) i llengües de tercera (llengües sense estatus nacional i no aptes per a la comunicació internacional, que són la gran majoria: català, occità, frisó, asturlleonès, tàtar, uigur, orissà, nàhuatl...)
L'esperanto lluitava en contra d'aquesta jerarquia lingüística amb una arma molt senzilla, la de crear una llengua per a tots de manera que tots haguéssim de ser, com a mínim, bilingües. Amb aquesta idea seguiria havent-hi llengües de tercera perquè el maltractament i la discriminació dels estats cap a la diversitat lingüística és una lacra que roman en les ments opaques, però hauria desaparegut la idea de les llengües de primera de manera que el prestigi del romanès, del castellà o del noruec serien majors i, segurament, en conseqüència també seria major el respecte i la consideració cap a la resta de parles del món, les dels que no som escoltats.
Sembla ser, però, que sí que hi ha gent que encara té l'esperança esperantista d'un món lingüísticament sostenible. Aquesta idea internacionalista de l'esperanto féu que a dia d'avui la majoria de parlants es concentrin a l'Europa central, a l'Europa de l'est, tot i que hi ha parlants repartits arreu del món, és a dir, a Esperantio o Esperantujo, que en esperanto vindria a significar a Esperantolàndia i és la terminologia utilitzada per a referir-se a la comunitat esperantòfona. El nombre de parlants és difícil d'estimar però es parla de la possibilitat d'uns 2.000.000 d'esperantòfons. Això converteix aquesta llengua en la llengua artificial amb més parlants del món. La Xina és un país on hi ha una comunitat d'esperantòfons notable. Com a curiositat, quan vaig viatjar-hi aquest hivern, a l'hora de visitar la Ciutat Prohibida a Beijing hi havia la possibilitat de tenir una àudio-guia en esperanto.
Per acabar i emfatitzar sobre la idea de respecte cap a les llengües que té la comunitat esperantista -a diferència dels defensors de las lenguas SÓLO son para comunicarse- , una de les festivitats màximes que celebren els esperantistes és el 21 de febrer: el dia Internacional de la llengua materna, o dit en esperanto: Internacia Tago de la Gepatra Lingvo.
