Idò ja ho veis, els reis m'han dut la versió en gaèlic irlandès del Petit príncep. És el meu primer exemplar en llengua no romànica, però no passa res, tot el contrari! Amb aquest exemplar la col·lecció s'amplia a altres llengües, més enllà de les d'origen llatí, que seguiran sent l'espina dorsal de la col·lecció.
A més, rarament hauria pogut començar amb una llengua més excepcional que aquesta: amb uns setanta mil parlants nadius que té, que representen només el 2% de tota la població irlandesa, és comprès per més de dos-cents cinquanta mil usuaris capaços de parlar-lo. Amb aquestes xifres tan reduïdes, si és parlat per un 2% de la població de forma quotidiana vol dir que el 98% restant fa vida amb l'anglès; doncs bé, amb aquestes xifres és llengua oficial de la Unió Europea.
Durant el segle XIX i el XX els parlants han anat minvant sobretot per mor de les grans emigracions que s'han produït a Irlanda durant aquests períodes. Com que Irlanda considera que la varietat lingüística és riquesa cultural, el 1956 va crear reserves lingüístiques a aquells territoris on la llengua encara era parlada de forma natural i quotidiana per un nombre considerable de persones, al més pur estil "reserva índia americana". Aquestes reserves són anomenades Gaeltacht (pl. Gaeltachtaí), que és una paraula gaèlica que ve a fer referència a aquestes zones gaelòfones. En aquests territoris el gaèlic és la llengua preferent i es troba en els senyals de trànsits, en alguns mitjans de comunicació, en l'educació, etc.
Els gaeltachtaí d'Irlanda:
