 |
| Edició en borgonyó aconseguida mercès en Gérard Taverdet (llibre 84 de la col·lecció) |
Ài Léon Werth
Y demande brâmant padon és mounés épeus és petieüts d'aivoî beillé çte livre ài ine grande passonne. Mas Y'ai ine bonne esqueuse: ç'té grande passonne ât le moillou aimi qu' Y'ôc au monde. Y'ai ine aute esqueuse :ç'té grande passonne peut tot copranre, min-me lés livres pô lés petiéüts. Y'ai ancô ine aute esqueuse : ç'té passonne haibite an France laivoù íle ai faimgne épeus froid. Et ile ai bé besoin d'ête reconseulée. Si teurtotes çés esqueuses ne seuffisent pas, Y veux bén euffrî çte livre au petiéüt qu'ât éï ç'té grande passonne dans le tamps. Teurtotes lés grandes passonnes sont éï d'aibôd dés petiéüts. (Mais y'an n'ai guére que s'an raippallent). Y côrrige don mai dédicaice:
Ài Léon Werth
Quand él état i petieut gârs.
L'edició en borgonyó no és gaire antiga, és del 2014. Així i tot sembla ser que els 400 exemplars que es publicaren d'aquest llibre no han tardat en trobar propietari. Feia temps que tenia l'ull posat a aquest exemplar però pel fet de ser relativament nou havia estat prioritzant la recerca d'altres títols més susceptibles a exhaurir-se. Quin error! Una mica més i em qued sense borgonyó. Quina col·lecció romànica seria, si em faltàs la llengua de l'antic ducat de Borgonya?
De fet, aquesta traducció no rep el nom del mouné Prince, sinó del mouné Duc. Això es deu, tal com em va estar explicant Gérard Taverdet, que fou el traductor del llibre, al fet que Borgonya mai no ha tengut ni rei ni príncep. La Borgonya a la que Taverdet feia referència era la Borgonya anciana, la Borgonya independent que fou durant 700 anys en la qual el màxim càrrec estamental era el Duc. Borgonya no era terra de prínceps sinó de ducs i per tant el llibre, per coherència amb la tradició del lloc de la llengua a la qual ha estat traduït, parla també del Duc, del mouné Duc.
El borgonyó actualment és una llengua d'oïl amb una situació difícil. A dia d'avui són pocs més de 50.000 els parlants d'aquesta antiga llengua diluïts en una regió que té més d'un milió i mig d'habitants. Això significa que el borgonyó no el parla més que el 3,33% de la població de Borgonya, tot i que especialment a França és molt difícil saber amb una mínima certesa el nombre de parlants de qualsevol llengua que no sigui el francès. A més, bona part dels seus parlants són d'edat avançada. En una entrevista al diari Le Bien Public Taverdet explica a què es deu, en part, la situació actual del borgonyó:
Comment expliquer sa disparition plus marquée que dans certaines régions ?
« Sa disparition s’explique par sa proximité avec le français. Les Bourguignons étant Français de langue, de cœur et d’esprit, cela explique sa disparition, contrairement à l’Alsacien ou au Corse. De même, le rôle prépondérant de Dijon dans la région, et sa forte propension à parler français dès 1914, a accentué cette disparition. »
Pourquoi n’y a-t-il pas, en Bourgogne, de panneaux en patois, comme c’est le cas en Corse ou en Bretagne ?
« Ce manque d’uniformité, d’égalité est un problème. Aujourd’hui, les panneaux routiers en Bretagne sont dans les deux langues, et en Bourgogne, on va jusqu’à franciser des lieux-dits en patois qui ont pourtant toujours porté ce nom. C’est une francisation un peu absurde. »
De tota manera, a Borgonya existeixen algunes entitats i moltíssima gent dedicada a la preservació del seu llegat cultural i lingüístic. Entre aquests grups destaca, per exemple, la Maison du Patrimoine Oral du Bourgogne, que es dedica, entre altres coses, a organitzar tallers i cursos per ensenyar la llengua als més jóvens del país.
