 |
| Edició en turc publicada el 1991 a Istanbul. (núm 153) |
Léon Werth için
Bu kitabı, koskoca bir adama adadığım için küçüklerden beni bağışlamalarını dilerim. Ama önemli bir özürüm var: Şimdiye kadar bu adamdan daha iyi bir başka dostum olmadı. İkinci özürüm de şu: Bu adam, her şeyi değerlendirebilir. Çocuklar için yazılmış kitapları bile. Sonra üçüncü bir özürüm daha var: Bu adam Fransa’da oturuyor şimdi, aç, üstelik açıkta. Avutulmak ister. Bütün bu sayıp döktüğüm özürler yetmezse ben de kitabımı onun bir zamanki çocukluğuna adarım tabii. Bütün koca adamlar bir zamanlar çocuktular (gerçi aralarında bunu hatırlayanlara az rastlanır ya.) İşte gerekli değişikliği yapıyorum:
Çocukluk günlerindeki Léon Werth için
El turc és una llengua que, per sorpresa meua, té moltíssimes traduccions i edicions de Le petit prince. Bastants més que no altres llengües vesines com puguin ser el grec, el búlgar o el persa. I és que n'hi ha molt, de turc!
Tant, que aquesta llengua turquesa té més de 70.000.000 de parlants, la més parlada de tot el grup lingüístic al qual pertany. De fet, les llengües turqueses es parlen des del Mediterrani oriental fins Iacútia, al nord de Sibèria. D'aquesta família ho són, per exemple, el kazakh, el tàtar (Нәни Принц), el kirguís (Кичинекей Ханзада) o l'àzeri entre d'altres. De fet, entre l'àzeri i el turc les semblances són monumentals essent més que llengües germanes, bessones.
Les llengües turqueses tenen el seu origen a l'Àsia central, on avui hi ha el Kazakhstan, el Kirguistan, el Turkmenistan, el Tatarstan, etcètera. Des d'allà s'estén durant l'alta Edat Mitjana i és quan arriba al mediterrani. Un cop establert el turc a l'actual Turquia aquest idioma s'estengué sota els dominis de l'imperi Otomà. Així que parlar de turc, entre altres coses és parlar d'imperis i de conqueridors. Altrament, parlar del turc és parlar de modernitat i d'un intent constantment fallit de ser acceptats per Europa. I és que per sorpresa de molta gent, els turcs no parlen àrab com tampoc no són àrabs i amb una clara voluntat de mostrar aquesta diferenciació als ulls dels europeus a principis del segle XX es produí la major revolució cultural imaginable per als turcs: canviaren l'alfabet i passaren dels caràcters aràbics, usats tradicionalment des de molt antic, a l'alfabet llatí que mantenen ara encara durant l'actualitat. La posició dels turcs, però, és complicada. Cent anys més tard Europa segueix sense veure Turquia com un país dels seus, i els països musulmans no veuen amb Turquia un aliat que puguin considerar dels seus.
Paraules d'origen turc, en català, en tenim un petit fotimer: la més destacable són cafè i sabata, però també ho són mongol, mussaca, paixà, genísser, quiosc, etcètera.
