 |
| Edició en emilià voguerès (parla de transició) (núm 181) |
Mi sö chì, in snugión, â ciâmà pârdón â tüt'i fjö pâr vègh dedicà cul lìbâr chì â un grand. Ma 'l mutìv lè dâbòn impurtânt: cùlâ pârsònâ chì lè grândâ, lè véra, ma lè âl miljùr âmìš âgh'ghö âl mònd. E pö dâ scüš gh'nö 'ncaâsì un'àtra: l'è nâ pârsònâ ch'lâ câpìsâ tüt, âncÂsì i lìbâr pr'i fjö; e gh'nö 'ncâsì una tèrsâ, sâ vurùmâ, cùlâ pârsònâ chì lâ stà in Frânciâ, l'hâ gh'ha fam, frâd e lâ gh'ha dâbšògnâ âd tântâ gent ch'â gh'dajâ di brâsà d¡âfésjón. E se pròpi tüt culch'vö dit l'è no âsè, ricurdârö in cul lìbâr chì âl fjulén che 'stâ pârsònâ grândâ chì lè stata. Pârchè tüt i grand son stat di fjulén una vòtâ. (Ma son pochi cuj chi s'lâ ricòrdân). E âlùrâ lâ mé dédicâ l'è cùstâ:
 León WerthQuând l'érâ un fjulén
L'emilià és una llengua romànica parlada a la Itàlia septentrional (entre Roma i Llombardia, dit així grosso modo). Lingüísticament parlant es considera una llengua diferent a l'italià. És més, formen part de dos grups romànics diferents: l'emilià és una llengua gal·loitàlica i l'italià és una llengua italoromànica. Aquests mots no són més que subdivisions, calaixets del gran moble que són les llengües romàniques. Per tant, si l'emilià i l'italià es guarden en calaixos propers però diferents no poden ser una mateixa llengua. Així i tot la semblança és molt gran i la influència de l'italià damunt de tota la resta de parles que ells anomenen dialetti és tan gran que es creu que aquestes parles amb el temps desapareixeran no perquè els parlants hagin substituït una llengua per l'altra sinó perquè hauran anat adoptant tants trets de l'italià que al final, sense adonar-se'n, també estaran parlant italià.
El que té Itàlia i que a mi personalment m'encanta, és que entre tots aquests parlars la idea de contínuum lingüístic és innegable. A cada poble parlen el mateix que al poble del costat però, al mateix temps, ja presenta alguna petita diferència i les isoglosses se superposen les unes per sobre les altres. En tot això, hi ha molts casos en els que la parla X pot classificar-se clarament sota l'etiqueta de piemontès, llombard, vènet, napolità, etcètera. Hi ha altres casos, però, en els quals aquesta claretat no és tan òbvia i és quan entren en joc els parlars de transició. Aquests són dialectes o variants que presenten característiques de dues llengües diferents i és el cas de l'emilià voguerès que, si bé hom el classifica com a emilià, té moltes coses en comú amb el llombard.
