 |
| Edició reeditada de Tintenfass en arameu sirià (núm 228) |
El siríac (ܣܘܪܝܝܐ) és un conjunt de dialectes de l'arameu, una llengua semítica parlada a l'Orient Mitjà; durant el seu apogeu es va parlar a la major part del Creixent Fèrtil. Actualment, els dialectes siríacs són parlats per aproximadament 400.000 persones molt disperses geogràficament, principalment al sud-est de Turquia i al nord de l'Iraq, així com en petites comunitats del Líban, Síria, Iran, Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan, on es parlen sovint amb una marcada influència de les llengües locals dominants. Així i tot, els greus conflictes armats i l'extremisme religiós han malmès molt la llengua ja que, si l'ús del siríac ja era de per si reduït, en els darrers anys ha retrocedit molt. En part, es deu a l'emigració massiva que ha afectat als cristians orientals. Ja des de fa algunes dècades es troben comunitats de parla aramea siríaca a Amèrica i també a Europa.
L'arameu ha existit almenys des del segle XII aC i ha evolucionat amb el pas de tots aquests segles; mentre que el siríac va fer la seva aparició durant el període hel·lenístic i no va tenir una escriptura pròpia, al voltant del segle I dC, es va crear l'escriptura siríaca, la qual prové de l'alfabet arameu.
El siríac, un mitjà d'expressió principalment cristiana, va tenir una fonamental influència cultural i literària en el desenvolupament de la llengua àrab, la qual reemplaça el siríac cap a finals del segle VIII. En l'actualitat, el siríac continua sent l'idioma litúrgic per als cristians sirians.
D'una manera general, el terme siríac es fa servir per a referir-se a tot l'arameu clàssic de l'antiguitat tardana; però, més específicament, es refereix a la llengua clàssica d'Edessa, que va esdevenir l'idioma litúrgic de l'Església ortodoxa siríaca. Aquesta Església, fora del Pròxim Orient té també alguna església fins i tot a l'estat de Kerala, al sud-oest de l'Índia.
