 |
| Edició de 2003 en urdú editat a Pakistan (núm 211) |
L'urdú és la llengua nacional del Pakistan. Tot i així, només el 8% de la població pakistanesa té aquesta llengua com a materna. És la llengua de l'èlit política, social i econòmica del país, èlit que sol ser anomenada mohajir. La resta de la població, tot i una gran part conèixer l'urdú, parlen altres llengües com per exemple el paixtu, el sindhi o el panjabi oriental entre d'altres menys parlades com el tibetà o el gujarat.
L'urdú és una llengua indoària molt propera a l'hindi. Ho és tant que pràcticament pot dir-se que són dues variants d'un mateix idioma dividit per raons polítiques i religioses. L'urdú és la llengua parlada pels musulmans del Pakistan i fa servir l'alfabet persa mentre que l'hindi és la llengua dels hindús i empra l'alfabet devanagari. De tota manera, en els registres més alts de la llengua sí que hi ha algunes diferències molt superficials: l'urdú beu de l'àrab i del persa a l'hora de cercar neologismes mentre que l'hindi beu del sànskrit per a la llengua formal.
Així mateix, les classes populars pakistaneses i índies la llengua que utilitzen és pràcticament igual i és per això que és habitual parlar de l'hindustànic, que vindria a ser la lingua franca comuna entre les poblacions d'aquests dos països.
