Vuur d'r Léon WerthIch vroag de kinger um 't mich nit koalik te numme, dat ich dit book opdraag an inne groeëte, Ich han ing gów reë daovuur: dizze groeëte. Ich han ing gów reë daovuur: dizze groeëte miensj is d'r betste vrunk dem ich han óp dis weld. Ich han nog ing reë: dizze miensj kan aal begriepe, zoegaar de beuk buur kinger. Ich han ing dri-jde reë: dizze groeëte miensj wónt in Frankriek, woa heë hungert en kou liejt. Heë broek nuedig get trues. Went al dees reë nit weëge, da wil ich dit book ópdrage an 't kink dat dizze miensj ieësj wor. Alle groeëte lüj zint ins kink geweë (mar winnige dinke doa nog dra). Alzoeë verbeëter ich mieng ópdrach:Vuur d'r Léon WerthWie heë nog inne jóng wor.
El limburguès és una llengua germànica parlada en un bocí de terra que comprèn un trocet de Bèlgica, la punteta sud dels Països Baixos -anomenada Limburg- i un bocinet d'Alemanya limítrof amb la Limburg neerlandesa amb la ciutat de Düsseldorf com a centre urbà principal.
Segons si aquesta llengua és parlada a un costat o a l'altre de la frontera té un tractament oficial i una percepció per part dels parlants ben diferent. El cas més extrem és l'alemany que considera el limburguès com un dialecte fràncic més i no fa res especial per mantindre'n la seva conservació. Als Països Baixos, en canvi, el limburguès està recollit com a idioma cooficial a la província de Limburg i rep una protecció moderada d'acord amb la Carta de Llengües Regionals o Minoritàries. Tot i així cap dels tres governs nacionals reconeix el limburguès com a llengua oficial. Tot i ocupar una àrea de territori petita, el limburguès està molt dialectalitzat i poden trobar-se lleugeres variacions gairebé poble per poble.
El llibre en qüestió està escrit en el que anomenen limburguès sud i és el que es parla talment a l'extrem meridional de la província de Limburg. En total, sumant els parlants de la Limburg belga, neerlandesa i alemanya, aquesta llengua compta amb poc més d'un milió i mig de parlants.
