 |
| Edició rebuda des de l'editorial en lorenès de Valònia (núm 265) |
On Léon Werth
Djè d'mande aux afants dè n'mi m'à vouloir si dj'â dèdicacé m'lîve à n'grande dgen. Dj'â n'fâmeuse èscuse: èç' t'houmme-là, ben c'èst l'meilleur ami qu' dj'â au monde. Dj'â co in aute èscuse: i peut compenre tafât. mîme les lîves pou les afants. Èt djè n' n'â co eune trîsîme: i vique en France où c' qu' i-l è fî è froid. Il è bin dujette qu'on l'consoliche. Si vès sondgez qu' ces escuseslà n'fayant-m' assez, djè veux bin dèdier m'lîve à l'afant què ç' grande dgen-là è atu das l'taps. Tous les adultes ant coumaci pa ête des afants. (Mâs i gn'a nè wâ qui s'a rappl'ant.) Djè tchîge ma dèdicace:
On Léon Werth, quand il aout in p'tit gachon
El lorenès és una llengua d'oïl parlada al nord-est de França i en una punteta de Valònia, a Bèlgica. A Valònia el lorenès rep el nom de gaumès.
Es tracta d'una llengua en greu perill de desaparició a causa del fenomen conegut com dissolució lingüística. Aquest fenomen és la degradació interna gradual d'una llengua que es veu contaminada i influenciada constantment per una llengua dominant que, alhora, té moltes semblances amb la llengua en procés de desaparició. És a dir, actualment no se sap quants de parlants de lorenès hi ha a França però sí que se sap que els parlants que queden, en gran part, parlen un lorenès molt contaminat d'estructures sintàctiques, lèxic, fonètica i prosòdia franceses. Aquesta erosió constant, causada per una llengua dominant, de les llengües minoritzades és desgraciadament molt habitual arreu de la Romània, tant a França com a Itàlia i, en certa mesura també a Espanya. El català és un dels perills contra el que es veu obligat a lluitar: l'entrada constant de castellanismes com tenc que, hi ha que, hasta demà, cantar-lis, bueno, vale, pues...
Pel que fa al gaumès, variant dialectal del lorenès parlada a la província de Luxemburg, a Valònia, Bèlgica, la situació és lleugerament més favorable. A diferència de França on no gaudeix de cap classe de reconeixement per mínim que sigui, a Bèlgica és reconegut com a llengua endògena per un decret de la comunitat francesa de Bèlgica. Això significa que, tot i a un nivell força superficial, el lorenès gaumès és reconegut com a llengua pròpia a la regió on es parla.
El 2009 es publicà el Diccionari Enciclopèdic del patois Gaume. Aquest diccionari, que va acompanyat del qualificatiu insultant de patuès per a anomenar qualsevol llengua, és una de les obres de referència per escriure el gaumès de manera uniforme i codificada. Tot i així la llengua està en perill. Hi ha no més de 5.000 parlants de lorenès gaumès, la major part dels quals d'edat avançada i a l'escola pràcticament no s'ensenya. Tot i així en els darrers anys està tenint una minsa revifada en la vida pública a través de la publicació d'alguns llibrets menors, com el que comento en aquest post, o la realització d'algunes obres teatrals a Virton.
