 |
| Primera edició en català. Any de publicació 1959. (núm 329) |
A Léon Werth
Demano perdó als infants d'haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una excusa seriosa : aquesta persona gran és el millor amic que he tingut al món. Tinc una altra excusa : aquesta persona gran ho comprèn tot, àdhuc els llibres per a infants. Tinc una tercera excusa : aquesta persona gran viu a França on passa fam i fred. Vegeu si li cal ésser consolada. Si totes aquestes excuses no basten, vull dedicar aquest llibre a l'infant que fou aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat per ésser infants. (Però pocs se'n recorden.) Corregeixo doncs la dedicatòria:
A Léon Werth
Quan era infant.
Capítol X -fragment-
Un semblant poder meravellà el petit príncep. Si ell l'hagués tingut, hauria pogut veure, no pas quaranta-tres, sinó setanta-dues, o cent o dues-centes postes de sol en un mateix dia, sense necessitat de bellugar la cadira! I com que es sentia una mica trist pel record del seu petit planeta abandonat, es va decidir a demanar una gràcia al rei:
- M'agradaria de veure una posta de sol... Feu-me la mercè... Maneu al sol de pondre's...
Capítol XII -fragment-
El planeta següent estava habitat per un embriac. Aquesta visita fou molt curta, però el petit príncep en sortí trist.
Capítol XVII -fragment-
-Oh! T'he comprès molt bé, digué el petit príncep; per què parles sempre en enigmes?
-Els resolc tots, digué la serp.
I tots dos callaren.
Capítol XIX -fragment-
-Déu vos guard, digué sense saber a qui..
-Vos guard... vos guard... vos guard... respongué l'eco.
-Qui ets? diu el petit príncep.
-Qui ets... qui ets... quei ets... respongué l'eco.
Capítol XXI -fragment-
Puix que és la que jo he protegit amb el paravent. Puix que és aquella de la qual, he mort les orugues (tret de dues o tres, per allò de les papallones). Puix que és la que jo he sentit queixar-se, o vantar-se i àdhuc de vegades callar. Puix que és la meva rosa.
L'edició de Joan Xancó ha estat tot una descoberta, per a mi. En sabia la seva existència. Sabia que havia estat el primer traductor però no havia parat en com pot arribar a canviar un mateix llibre, tot i dir-s'hi el mateix, de la ploma d'un traductor a la d'un altre (o d'altres). Amb l'edició de Xancó he descobert que no hi ha un Xancó sinó que n'hi ha dos. Un és el de l'edició 1959 (i potser, no ho sé, el de l'edició 1967) i un altre Xancó és el de les edicions posteriors un cop l'editorial Estela fou reconvertida en l'editorial Laia.
De bones a primeres cal remarcar que de la traducció de Xancó a la dels germans Casasses hi ha un oceà sencer, de distància. En gran part per mor de, supòs, la intenció dels Casasses de fer una traducció amb un to no tan classicitzant i més propera a la llengua catalana de finals del segle XX. I és que el canvi que ha fet el català des de mitjan segle XX a avui és aclaparador.
Aquesta metamorfosi dels detalls menors en la prosa d'El petit príncep és el que diferencia, també, les dues etapes del text de Xancó, la primera la de 1959, i les posteriors, especialment un cop Estela es modernitza i es converteix en Laia. I és que aquests petits canvis que s'hi apliquen s'engloben en dos grups.
Un primer, i molt important, el de l'ortografia. Totes les edicions d'aquest llibre són post Fabra. Així i tot són diversos els mots que han calgut una petita revisió. Així, a tall d'exemple, a El petit príncep de 1959 hi apareixen paraules com dança, tendressa, milio (sense accent, pàgina 44) i alguna que altra falta més, fins i tot alguna de tipogràfica (con en comptes de com) o la paraula oruga, que després es corregeix per la forma eruga.
El segon grup de variacions crec que ha estat per raons generacionals. Així, algunes expressions que en algun moment els editors han considerat caduques i arcaiques per tal d'aconseguir l'interès dels lectors novells, han estat modificades per expressions equivalents però, ara sí, més planeres. Aquest és, per a mi, el factor més important que separa i diferencia els dos Xancó. El primer Xancó, amb la seva edició genuïna i mostra de la voluntat de fer el regal que suposa a la llengua catalana aquesta edició, i el segon Xancó, amb una edició igualment bona, depurada d'alguns castellanismes i d'alguna falta ortogràfica -o tipogràfica-, però alhora també depurada d'elements que tot i arcaics doten d'una genuïnitat única a la nostra llengua. Així podem trobar, entre d'altres exemples, com en les edicions més modernes de Xancó àdhuc ha desaparegut en front de fins i tot; desapareix també el puix que enfront de perquè. Xancó manté, però, el Déu vos guard que apareix en un dels fragments que encapçalen aquest text i no desapareix endut per la dilució del català planer o light fins la traducció de mitjans de la dècada dels '90 quan els germans Casasses maten el Déu vos guard per un senzill bon dia.
Tot i això dir i repetir que totes les traduccions catalanes d'aquest llibre són bones i tant de bo que en vinguin moltes més en camí. Actualment hi ha hagut, com a mínim que jo sàpiga, cinc traduccions diferents en català, sis si comptam la primera edició de Xancó separada de la seva edició revisada. I aquests són:
1) Joan Xancó (edició 1959) El Petit Príncep
2) Joan Xancó (editorial Laia) El Petit Príncep
3) Anna i Enric Casassas (des de mitjans dels '90 fins l'actualitat) El petit príncep
4) Mònica Abad (2015, edició infantil i reduïda de l'editorial Susaeta) El petit príncep
5) Carla Valentino (versió adaptada a l'alguerès) Lo Petit Príncip
6) Jaume Arabí (versió adaptada al valencià amb la normativa de l'AVL) El príncep xiquet.
