 |
| Edició en sicilià de l'editorial Tintenfass. Segona edició, de 2012. |
A Leone Werth
Dumannu pirdonu ê picciriddi picchì didicai stu libru a na pirsuna ranni. Aiu 'n motivu seriu: sta pirsuna è l'amicu chiù caru chi iò aiu ntô munnu. Aiu na secunna scusa: sta pirsuna ranni pô capiri tuttu, puru i libra pî picciriddi. E nn'aiu na terza: sta pirsuna ranni abita 'n Francia, avi fami, avi friddu e avi tantu bisognu di essiri cunsulata. E si tutti sti scusi 'unn'abbastanu, dedicu stu libru ô picciriddu chi sta pirsuna ranni fu. Tutti i ranni foru picciriddi na vota. (Ma picca d'iddi si ni ricordanu.) Perciò curreggiu a me dedica:
A Leone Werth
quannu era un picciriddu
El sicilià era una de les llengües que més necessitat tenia d'aconseguir. És una llengua que en certa manera sempre li he trobat moltes similituds amb el català. El nombre de parlants del sicilià, segons la font que es consulti varia, com en català, entre els 7 milions i els 10 milions de parlants. Si el català es parla principalment a Catalunya, Balears i a València, i a cadascun d'aquests indrets acostuma a rebre un nom diferent: català, valencià, mallorquí, eivissenc, etcètera; amb el sicilià succeeix el mateix. És parlat principalment a Sicília, Calàbria i a Salento, i rep els noms de sicilià, calabrès o salentí. Tot i ser una llengua amb un nombre de parlants considerable si ho comparam amb moltes altres llengües europees, també es troba en una situació de minorització lingüística en relació amb l'italià.
Així i tot s'ha de dir que a ca nostra amb la nostra llengua, li diguem com li diguem al català, tenim més sort. L'escolarització en sicilià no és possible. Hi ha pocs mitjans de comunicació que l'utilitzin en registres mitjanament formals i amb les publicacions en sicilià ocorre una mica el mateix: n'hi ha poques i majoritàriament són reculls de poesies. La publicació de novel·les és pràcticament inexistent. El món de les publicacions, en aquest cas, em recorda al del català durant el segle XIX, en els temps de la Renaixença: s'escrivia poc en català i bona part d'allò que s'escrivia, igual que passa ara mateix a Sicília, eren o bé poemes, o bé obretes teatrals de temàtica quotidiana i costumista.
A Itàlia el sicilià (o dialecte meridional extrem, com l'anomenen tècnicament els lingüistes italians) es parla on es mostra al mapa. Com a curiositat lingüística, segons algunes fonts per confirmar, a les illes Eòlies (IIIf) el dialecte sicilià que s'hi parla temps ha hauria utilitzat l'article salat de la mateixa manera com ho fa la llengua sarda o els dialectes catalans de l'Empordà i Balears. El cas és que a través de google Maps un dia vaig estar recorrent la costa d'aquestes illes a la recerca d'alguna possible evidència fossilitzada en la toponímia, però no vaig trobar res.
I quin millor dia que avui per recollir aquesta edició tan especial per a mi de Le Petit Prince que el dia que es compleix el 73è aniversari de la publicació d'aquest clàssic!
