 |
| Gràcies Josep per mostrar-me els avantatges d'aquest món. |
A Léon Werth
Demani perdon as mainatges per auer dedicat aguest libre a ua persona grana. È ua desencusa seriosa: aguesta persona grana ei eth milhor amic qu'è en mon. È ua auta desencusa: aguesta persona grana ac pòt compréner tot, tanben es libres entà mainatges. E è ua tresau desencusa: aguesta persona grana demore en França a on a hame e heired. A ben besonh d'èster consolada. Se damb totes aguestes desencuses non n'i a pro, voi dedicar aguest libre ath mainatge que siguec en un aute temps aguesta persona grana. Totes es persones granes an estat prumèr mainatges (mès, pògues se'n bremben). Corregisqui donc era mia dedicatòria:
A Léon Werth
quan ère mainatge.
L'altre dia en un sopar amb la meua parella i un amic vaig comentar que el que més m'està agradant de col·leccionar El petit príncep no és el llibre en sí, ni les llengües amb les que el puc trobar -que és una part vital de la col·lecció-, sinó el fet de tenir la possibilitat de contactar amb altres col·leccionistes i amb gent vertaderament enamorada d'aquest llibre aparentment tan simple. Vaig comentar que, tot i haver començat això l'any 2012 emulant una col·lecció que tenien uns amics barcelonins i que m'havia caigut en gràcia (en Ferriol i en Manel). Així i tot no ha estat fins enguany, el 2016, que he començat a fer vida de col·leccionista amateur, però de col·leccionista al cap i a la fi. He descobert que aquest món té centenars de portes més o menys obertes i que darrere d'elles, de la mateixa manera com en els mons que el protagonista recorre abans d'arribar al desert, hi ha persones de les quals, per ara sense excepció, n'he tret moments molt especials. Estic parlant, és clar, de na Laia, na Cristina, en Pierre, na Maite, n'Antoniu, n'Alphonse Allain, en Shlomo, n'Anna, en Jean-Marc, en Thede i també en Josep Bourbaki que en aquest cas va ser ell qui em va descobrir a mi, i no al revés. I els que vindran.
Anant al llibre que ens ocupa, l'aranès. Quan vaig començar amb tot això ja em deia en Manel que mal de fer ho tendria per aconseguir trobar aquest llibre. I no s'equivocava. Al final, però, ha estat d'una altra manera: ha estat el llibre qui m'ha trobat a mi i això el fa encara més especial. Amb ell puc tancar la raó primera per la qual vaig començar a col·leccionar aquest llibre: el volia amb tots els dialectes catalans i occitans possibles. D'aquí vaig pujar-ho a les romàniques, i de les romàniques al món. Queda molt camí però és la manera que conec per donar corda al llibre, a l'obra i a les llengües amb les que amb tanta estima s'ha traduït El petit príncep.
L'aranès
És un dialecte gascó que es parla a la vall d'Aran, a Catalunya. Per tant estam davant de l'occità que es parla a Catalunya (també es parla a Fenolleda). El llibre el va fer editar en Jaume Arbonès, el mateix que la versió valenciana El príncep xiquet. Aquesta variant occitana té devers 6000 parlants. Oïm-lo:
