Ti Léon WerthCaftu ljirtari a njitslor cã ãnyrapsii aestã carti ti un om mari. Ama avui unã multu limpidã itii: aestu om mari easti ma bunlu a meu oaspi tu dunjauã. Sh-nica unã itii: aestu om mari poati di li ducheashti tuti, pãnã sh-cãrtsãli ti njits li ducheashti. Am sh-unã treia itii: aestu om mari bãneadzã tu Frantsa tu foami sh-tu arcoari. ananghi di pãrãyurii. Maca tuti aesti itii nu agiungu s-mi ljirtats, va sãnyrãpsescu aestã carti ti ficiuriclu tsi fu unã oarã aestu om mari. Tuts oaminjlji mãri furã unã oarã njits ficiurits. (Ama mashi putsãanj di elji sh-aduc aminti.) Dimi, va s-alãxescu zboarãali a meali ti el:
Edició de 2007 en arumanès. Cortesia d'en T. Kahl,
que ajudà a traduir-lo.
Ti Léon Werthcãndu eara njic ficiuric.En aquest enllaç es pot escoltar un fragment del llibre llegit en aromanès.
Finalment, després de ser un exemplar dels més desitjats per a la col·lecció, ha arribat. I vist que n'hi ha tants hom pensarà que no deu ser per tant, potser sí, no ho sé. El que sí sé és que es va editar fa quasi 10 anys, se'n publicaren només 300 exemplars i no va trigar gaire en exhaurir-se. Era, tot plegat, un conjunt de contratemps que fan d'aquest llibre una peça mala de trobar. La sort la vaig tenir quan, un dia d'aquests, vaig decidir tornar a provar sort. El vaig buscar per llibreries digitals, webs de venda de productes de segona mà, fins i tot vaig procurar buscar llibreries a Macedònia per veure si en podien bastar cap per fer-me'l portar. Totes aquestes coses tengueren el resultat esperat: nul.
La fortuna canvià quan entre pàgines vaig trobar el correu electrònic d'una de les dues persones que en el seu dia traduïren aquest llibre. Perdut per perdut em vaig posar en contacte amb un d'ells i encantat de trobar algú que sentís interès pel Petit Príncep, i en especial per aquesta llengua isolada que és l'aromanès, me'l va enviar en qüestió d'hores amb una foto seua dedicada. Per ell he après a dir gràcies en aromanès, és haristo, del grec Eυχαριστώ.
L'aromanès és una llengua romànica parlada als Balcans per unes 250.000 persones. Actualment els seus parlants formen petites illes lingüístiques des d'Albània fins a Bulgària. Les poblacions aromaneses més nombroses es troben a Albània i Grècia però, curiosament, l'únic país que té una mínima regulació d'aquesta llengua és Macedònia, que contempla els aromanesos com a una minoria ètnica del país.
A primer cop d'ull l'aromanès sembla una llengua molt estranya. Com és suposable, durant la seua consolidació ha tengut moltes influències del grec i de les llengües eslaves. Això no n'ha esborrat el seu caràcter llatí però sí que pot costar una mica més de trobar. Algunes coses que m'han cridat bastant l'atenció són:
- Om mari per dir Home gran. Ací veiem que Om (plural ominjlji) manté completament la seua aparença llatina i que fins i tot manté la -n- pròpia d'aquells antics paroxítons llatins a l'hora de formar el plural. uomo > uomini (italià), home > hòmens (català). || Pel que fa a aquest mari, en romanès tenen la paraula mare per dir gran. Així el que en romanès seria mare mare en català ho entendríem com a mar gran. I sí, prové del llatí mas, marem, però no estic segur del seu significat.
- Aesti per dir aquest (català), este (castellà).
- Arcoari és una paraula curiosa. És comparable amb la romanesa răcoare. Ço és relacionable amb el llatí vulgar recor i, al mateix temps amb el llatí rigor, rigorem. Significa fred. Tendríem, així, una paraula viva, romànica, hereva de la utilitzada pels forenses rigor mortis, tot i que amb un altre significat.
Enllaç al documental Torna, torna, fratre! (En aromanès subtitolat en romanès. 56:22 min)
Per a més informació, en Thede em va passar aquest enllaç que dóna a una pàgina d'un grup cultural aromanès amb el qual ell ha treballat en alguna ocasió: Anveatsa armaneashti.
