 |
| Edició en kirguís, de 2016, publicada per Lulu. (num 93) |
Aquesta edició en kirguís comença sense la dedicatòria amb la que acostum a iniciar, també, les entrades d'aquest blog. Així en trets generals, el kirguís és una llengua túrquica que s'escriu majoritàriament en ciríl·lic.
Actualment aquesta llengua té uns 4.000.000 de parlants concentrats sobretot al Kirguistan, tot i que també hi ha comunitats lingüístiques de kirguís a la Xina, a Rússia, a Afganistan i al Kazakhstan. Es té constància d'aquest idioma des del segle VIII. Inicialment diferia molt poc del tronc comú de les llengües turqueses i s'escrivia amb runes göktürk. La llengua kirguisa no va tenir una forma escrita unificada fins al 1923, quan es va introduir l'alfabet àrab (en ús només fins al 1928 a l'URSS, i encara avui a la Xina). En el període del 1928 al 1940 es va emprar un alfabet turc basat en el llatí. El 1940, però, la Unió Soviètica va imposar l'alfabet ciríl·lic, que va acabar generalitzant-se, i que encara s'empra actualment, en general, tot i que alguns kirguisos encara continuen escrivint en l'alfabet aràbic.
Una diferència important entre Kirguizistan i Kazakhstan és que el coneixement de la llengua pròpia per part del poble kirguís és pràcticament universal, mentre que la identitat nacional kazakha no és tan clara en una part important de la població del Kazakhstan. En canvi, tots dos països tenen en comú l'escàs coneixement de la llengua local per part de la població d'origen europeu.
