 |
| Edició en francès antic traduïda per en Gérard Taverdet. (núm 149) |
À Léon Werth
Iqui pri merci és anfanz d'avoir voé ceste boene estoire à un grant. Mes tieng molt droite escusance: cist granz est li miaudre privez qu'aie au monde. Tieng autre escusance: cist granz puet tot oïr, neïs les estoires escrites por enfanz. Tieng ancor autre escusance: cist granz est ostelé en France où il a fain et froit. Et il a grant mestier de solaz et de conforz. Se en totes cestes escusances n'i a nul preu, daing voer ceste estoire à l'anfant que cist granz fut grant piece a. Tuit li grant furent primes anfant. (Mes sont po qui le remanbrent). Adoncs fais autre ma premeraine ligne:
À Léon Werth
Quant il ert anfès.
En Gérard Taverdet és un professor universitari a hores d'ara jubilat que ha traduït Le petit prince al borgonyó, una llengua d'oïl que a dia d'avui compta just amb uns pocs milers de parlants i que és la seua llengua materna (concepte que modernament acostuma a anomenar-se L1: llengua primera). Aquest professor de llengua ara ha traduït l'opera prima de Saint-Exupéry al francès del segle XII. Per entendre-ho millor, però, cal viatjar en el temps i posar-se en situació.
La França del segle XII no és la França del segle XX ni molt menys la del segle XXI. Això vol dir que ens trobam davant d'un regne de França amb el comtat de Barcelona al sud separant-los dels àrabs peninsulars i amb el regne de Borgonya i el Sacre Imperi Romà Germànic fent pressió a la frontera oriental del regne.
Com que encara som a un moment molt prematur de les llengües romàniques, el francès no és una llengua comuna compresa i parlada per tots els súbdits del rei francès. En aquest moment, les llengües d'oc (entre les quals s'hi inclou el català) i les llengües d'oïl (entre les quals s'hi inclou el francès) formen els dos blocs lingüístics del regne. Les d'oc al sud, les d'oïl al nord. Si estiram més del fil es veu que no tots els parlants d'oïl parlaven francès. El francès era la llengua parlada arran de l'illa de França, a París i rodalies. La resta de gent parlava borgonyó, xampanès, picard, normand, galó, etcètera. Tot plegat formava un contínuum lingüístic romànic. Tots els parlars s'assemblaven al del poble del costat, però alhora ja no acabava de ser del tot igual.
En aquest cas, si ja entram en matèria i parlam finalment del francès del segle XII. En aquest període el francès escrit funcionava com a estàndard per a totes les llengües d'oïl (era la llengua de París i la llengua dels reis). Va ser en aquest segle que la variant parisenca començà a ser predominant damunt les altres. Era la llengua de cultura. Durant aquest segle encara eren molts els elements comuns entre el llatí i la parla romànica resultant. Així, el francès del XII conserva vestigis de les declinacions del llatí. Existia encara una oposició entre el cas recte (nominatiu: subjectes) i l'oblic (acusatiu: complements directes). El cas recte, en masculí, afegia una -S al final del mot mentre que desapareixia en el cas oblic. Això s'aprecia en el títol del llibre: Li jueneS princeS.
