 |
| Primera edició en letó de l'any 1960 (núm 196) |
Lūk, viņa labākais portrets, kādu man vēlāk izdevās uzzīmēt. Mans zīmējums, protams, nav tik valdzinošs kā pats oriģināls. Tā nav mana vaina. Drosmi uzsākt gleznotāja karjeru man laupīja pieaugušie, kad biju sešus gadus vecs, un, izņemot boa čūskas no ārpuses un iekšpuses, neko citu neesmu iemācījies zīmēt.Un tā es raudzījos uz šo parādību izbrīnā plati ieplestām acīm. Neaizmirstiet, ka atrados tūkstošiem jūdžu tālu no jebkuras apdzīvotas vietas. Taču šis mazais puisēns nelikās nedz nomaldījies, nedz noguris līdz nāvei, neizskatījās arī, ka viņš mirtu nost no bada, slāpēm vai bailēm.
El letó és una llengua bàltica parlada per 2,2 milions de persones principalment a Letònia, on és idioma oficial. S'escriu amb l'alfabet llatí modificat. El letó i el lituà són les úniques llengües que queden d'aquesta branca indoeuropea. De fet, el letó i el lituà són dues llengües considerades conservadores pel que fa a la retenció d'aspectes arcaics del proto-indoeuropeu que la resta de famílies lingüístiques han perdut
El moment de màxima esplendor de la família bàltica fou entre els segles XIII i XVI, ans no començassin a extingir-se'n algunes de les seues llengües, essent assimilades per les parles vesines. Eren bàltiques el prussià († sXVII), el selià († sXVI) o el curonià († sXVII).
Actualment el letó ha estat bastant influït pel rus i per l'alemany. De fet, a la Letònia actual hi ha zones de majoria russòfona, especialment al sud, a la frontera amb Bielorrússia. L'avanç del rus a aquest país es disparà durant el segle XX per mor de la política lingüística duta a terme per la URSS. Així, al país els letons passaren de representar el 80% de la població l'any 1935 a representar-ne tansols el 52% l'any 1989. Això, sumat a l'ús oficialista del rus va fer que el letó retrocedís notablement de les ciutats principals de Letònia i que bona part de l'immigració que rebia aquesta petita república no arribàs a aprendre el letó. Tot i així, des de la URSS es feia una política de protecció i foment del letó de tal manera que podia estudiar-se a les escoles i es duien a terme publicacions diverses en aquesta llengua, com el llibre que encapçala aquesta entrada.
Política lingüística assimil·lacionista, al cap i a la fi, semblant a la duta a terme per Espanya des dels anys '60 fins a l'actualitat. En el cas català, per exemple, en els darrers 50 anys la nostra llengua ha perdut volada especialment a les principals ciutats en part per la rebuda d'una immigració -interna i externa- que no ha tingut necessitat d'aprendre la nostra llengua i en part també per una política lingüística permissiva des d'Espanya amb la qual es permet als catalanoparlants d'aprendre i d'usar el català però amb la que els no-catalanoparlants se senten còmodes per seguir no usant la llengua del lloc mentre el 90% de les publicacions periòdiques i els canals de televisió i emissores de ràdio són castellanes. Dos exemples d'una política lingüística d'inacció perpetrada per dos estats assimil·ladors.
El letó actualment té 2,2 milions de parlants.
