 |
| Edició en italià romanesc comprada a Milà (núm 237) |
A Leone Werth
Chiedo scusa a coantri regazzini p'avé dedicato 'sto libbro a 'na perzona grann'e grossa. Ciò 'na scusa seria: 'sta perzona grann'e grossa è er mejo amico mio che ciò a 'sto monno. Ciò pure un'antra scusa: 'sta perzona grann'e grossa pò capì tutto, puro li libbri pe li regazzini; e ce n'ho una terza: 'sta perzona grann'e grossa abbita in Francia, cià fame, cià freddo, e cià tanto bisogno d'esse conzolata. E si tutte ste scuse nun abbasteno, dedicherò 'sto libbro a quer regazzino che è stato 'sta perzona gajarda. Tutti l'ommini che oggi sò granni sò stati regazzini pe 'na vorta (ma pochi se l'aricordeno). Peccui aggiusto 'sta dedica:
A Leone Werth
Quanno che era un regazzino
És curiós que de Milà en sortís amb un llibre escrit amb l'italià de Roma i rodalies capitalines. Tot i així, aquest llibre fou comprat a una zona molt coneguda de Milà, a la Galleria Vittorio Emmanuele II. A part d'això, just arribar a Milà sí que vaig comprar un llibre en milanès, va ser al barri de Navigli, a una llibrerieta vora un canal que es dedicava a la compra-venda de llibres oblidats i passats de moda, o si més no això deia el seu rètol. Allí vaig trobar-hi, mentre trescava entre els prestatges retolats sota el nom de Milano, un llibret de Wesak editions de 2002 escrit en milanès idèntic al que em portà na Maite ara fa un any també de Milà (el núm 132 de la col·lecció). Buscar-lo i trobar-lo va ser una petita cacera molt entretinguda i que m'ha servit per tenir una bona peça per a intercanvi. El milanès de Navigli l'he intrecanviat per una edició en filipí amb un col·leccionista brasiler.
Torno, però, al romanesc. Es tracta d'un dialecte italià que forma part del contínuum lingüístic que és tota Itàlia i que tan difícil fa marcar on acaba una llengua i on en comença una altra. El romanesc forma part dels parlars centrals del grup italoromànic (grup, per cert, al qual hi pertanyia el dàlmata). Sembla ser que fins abans del segle XVI el romanesc s'assemblava molt als parlars napolitans però a partir del Renaixement anà prenent cada cop més elements del toscà a mesura com aquest anava guanyant prestigi.
Sembla ser que el romanesc compta aproximadament amb uns 3.000.000 de parlants i tal com s'observa amb el text copiat, s'assembla molt a l'italià general, s'hi assembla tant que molts lingüistes italians consideren que no pot ser conisderat un dialetto en el sentit dels dialetti italians però sí que pot entendre's com a tal amb el sentit que li dona la lingüística francesa, britànica o alemanya. És a dir, que no és cap llengua diferent de l'italià menystinguda sota el nom de dialetto i sí que és una varietat geogràfica de la llengua italiana.
