 |
| Llibre aconseguit gràcies a n'Alfons Garcia, a qui li estic molt agraït per aquest llibre arribat d'un dels seus viatges. (núm 360) |
A part del llibre en àrab fusha, que és com se sol anomenar a l'àrab literari o estàndard, actualment hi ha unes altres set traduccions escrites també en àrab. Aquestes altres versions corresponen a diversos dialectes d'aquest idioma parlat des de la costa atlàntica fins a Orient Mitjà.
El llibre d'aquesta fotografia correspon al dialecte libanès. Es tracta d'un de les subvarietats principals de l'àrab llevantí i, de la mateixa manera que tota la resta de varietats dialectals, no gaudeix de cap tipus de protecció ni de reconeixement. Les funcions estàndards les ocupa l'àrab fusha ja que, com és normal en tota llengua que gaudeixi de bona salut, hi ha un model de llengua per a les situacions formals i un altre model per als registres informals.
Tot i això, és interessant puntualitzar que una de les característiques diferencials que té l'àrab llevantí, en el qual s'hi inclou el libanès, és la presència d'un substrat arameu tant en el vocabulari com en certes estructures sintàctiques. I és que, abans de la conquesta àrab al segle VII i la posterior islamització -i arabització- del país, la llengua majoritària dels libanesos fou l'arameu, que és parlat encara per algunes minories cristianes al Pròxim Orient.
El llibre d'aquesta fotografia correspon al dialecte libanès. Es tracta d'un de les subvarietats principals de l'àrab llevantí i, de la mateixa manera que tota la resta de varietats dialectals, no gaudeix de cap tipus de protecció ni de reconeixement. Les funcions estàndards les ocupa l'àrab fusha ja que, com és normal en tota llengua que gaudeixi de bona salut, hi ha un model de llengua per a les situacions formals i un altre model per als registres informals.
Tot i això, és interessant puntualitzar que una de les característiques diferencials que té l'àrab llevantí, en el qual s'hi inclou el libanès, és la presència d'un substrat arameu tant en el vocabulari com en certes estructures sintàctiques. I és que, abans de la conquesta àrab al segle VII i la posterior islamització -i arabització- del país, la llengua majoritària dels libanesos fou l'arameu, que és parlat encara per algunes minories cristianes al Pròxim Orient.
