 |
| núm 403 |
Aquest llibre és un dels darrers testimonis que s'han publicat en vilamovicià, una petita llengua germànica oriental parlada a Wilamowice però que està en perill extrem d'extinció. Segons els registres de 2006 aquest petit idioma era parlat per 70 habitants de Wilamowice, un poblet que hi ha al sud-oest de Polònia, a pocs quilòmetres de Silèsia. El més tràgic és que d'aquests 70 parlants l'any 2017 en quedaven només 20. És una llengua que es mor i és el darrer testimoni que queda dels parlars alemanys de Polònia.
Tot i haver-se'n distanciat bastant per mor de la seua isolació, aquesta llengua forma part del conjunt de parles de l'alemany central, com el luxemburguès, per exemple. El seu origen es remunta al segle XII a rels d'un repoblament dut a terme principalment per alemanys i, en menor mesura flamencs, frisons i escocesos. Va començar a entrar en declivi a finals del segle XIX tot i que el seu punt d'inflexió fatal fou després de la II Guerra Mundial. Va ser llengua d'ensenyament escolar durant el segle XIX ja que era la llengua vehicular de la ciutat, compresa i parlada pel 92% dels seus habitants. Tot i això, a l'entrada del segle XX ja hi havia una quarta part de la població de Wilamowice que no sabia comunicar-se en vilamovicià.
Quan la II Guerra Mundial acabà, el vilamovicià va ser prohibit i perseguit. Deixà d'ensenyar-se a l'escola i els seus parlants, o la majoria d'ells, se salvaren de ser desplaçats a Alemanya perquè ja pertanyien a una generació de parlants bilingüitzats i eren capaços d'expressar-se en polonès. És sabut que en aquell període de postguerra molts polonesos (i també txecs) germanoparlants foren desposseïts de les seves llars i varen ser deportats a Alemanya.
La prohibició del vilamovicià va ser retirada deu anys més tard, però l'estigma i el sentiment de minorització ja estava assentat entre els seus parlants que, gradualment han anat deixant de transmetre la seva llengua vernacla als fills i el procés de substitució lingüística és a punt de culminar-se, setanta anys després de la Segona Guerra Mundial.
El vilamovicià és un exemple de com basten només cent anys per fer que una llengua amb plenitud funcional pugui acabar formant part de la llista de llengües a punt de desaparèixer a causa de polítiques lingüístiques exterminadores i uniformitzadores.
La situació del vilamovicià al segle XXI és terminal. Tot i això, per intentar contrarestar aquesta situació fatídica existeixen alguns projectes de revitalització. Així és com en aquest projecte s'hi inclouen classes particulars amb grups d'alumnes; s'ha estandarditzat l'ortografia i ha estat compilat el que és el primer diccionari de vilamovicià de la història. A part, es pretén crear un programa universitari per poder implementar una línia d'ensenyament en vilamovicià en els pròxims anys, vist que la immersió lingüística és una de les poques vies per ajudar a que les llengües en perill pervisquin.
