ብዱአ ንኡከ ልዑል ወራኪ "beduä neukä ieuie wäraki" (tigrinya)

Llibre tigrinya rebut gràcies a Probst.
(núm 257)

Aquest llibre, amb sil·labari quasi illegible, està escrit en tigrinya i va ser imprès a Asmara, capital d'Eritrea, l'any 2010. 

El tigrinya és una llengua semítica i pertany al mateix grup l'amhàric o etíop (ታዳጊው ልዑል አንቷን ደ ሰንት-ኤግዙፔሪ). Juntament amb l'àrab i l'anglès és una de les tres llengües oficials de l'estat d'Eritrea. Compta amb 5.800.000 de parlants, la meitat que el català. A banda d'Eritrea, aquesta llengua es parla també a Etiòpia i existeix una comunitat tigrinya a Israel. La majoria dels parlants de tigrinya són cristians coptes però hi ha una minoria considerable que abraça la religió judaica. 

Tal com passa amb tantíssimes llengües arreu del món, el tigrinya començà a escriure's molt recentment. Els primers textos literaris en aquest idioma daten tansols del segle XIX. 

Omuluzi Murho (mashi)

Llibre aconseguit gràcies a en Probst
(núm 256)

Kuli Léon Werth 

Mpûnyire obwonjo oku bana okubona eci citabu nciyandikire omuntu mukulu. Obwo bwonjo buli bw'okuli: oyo muntu mukulu ye mwîra wâni olushire abandi bîra boshi njira en'igulu. Nshubirihûna obwonjo: oyo muntu mukulu anahashiyumva byoshi, ciru n'ebitabu by'abana. Mpûnyire obwonjo obwa kasharhu: oyo muntu mukulu ayûbaka omu cihugo c'e Bufaransa n'eyo munda ashalisire anagwerhwe n'emboho. Alonzize okurhûlirizibwa. Akabâ obu bwonjo mpûnyire bone burhak wanini, nnonzizagye cino citabu nciyandikire omwana, ye rigi olya muntu mukulu wa mîra. Abantu bakulu boshi bàli bana mîra (ci kwone basungunu muli bwo bankakengêra okwo). Kuziga nazabûla eyi myanzi: cino citabu nciyandikîre. 

Kuli Léon Werth, amango ali mwanarhabana murho

El mashi és una llengua bantú parlada pels mashi, un poble nòmada que viu a la part occidental de Zàmbia i té contacte amb les regions de Cuabanga a Angola i Caprivi Oriental a Namíbia; totes dues regions on també hi ha parlants mashi. Sembla ser que hi ha una altra comunitat mashi a bastants quilòmetres de distància l'una de l'altra i es troba a la frontera entre Ruanda i el Congo a la zona on es troben la ciutat de Bukavu i l'illa lacustre d'Idjwi. 

Actualment la majoria de parlants mashi es troben a Zàmbia on se n'hi compten uns 18000, seguit d'Angola amb uns 2800 i Namíbia amb uns escassos 200 parlants. Cadascun d'aquests tres països presenta un estat de salut lingüística molt diferent pel que fa al mashi. On millor està la llengua és a Zàmbia, que compta amb la major comunitat lingüística mashi. Tot i així és únicament a Angola on la llengua compta amb una normativa estandarditzada. A Namíbia, en canvi, la llengua és en vies de desaparició.

Sobre els mashi del Congo-Ruanda poc pot dir-se'n. Pràcticament no se'n troba informació a través d'internet. Hi ha fonts que esmenten que aquests mashi són coneguts amb el nom de bashi i altres fonts parlen d'una altra llengua bantú amb centenars de milers de parlants anomenada shi. Tot plegat és molt confós i mal d'aclarir.

Su Printzipeddu (sard campidanès)

Llibre que he d'agrair moltíssim a n'Adela.
(núm 255)

A Léon Werth 

Pedu perdonu a is pipius po ai intregau custu lìburu a unu mannu. Tengu un'intzimia bona: custu mannu est su mellus amigu chi tengu in su mundu. Tengu un'àtera intzimia puru: custu mannu podit cumprendi totu, finsas lòburus po pipius. E tengu sa de tres intzimias: custu mannu bivit in Frantza, anca est sunfrendi fàmini e frius. Tenit abisòngiu de essi acunortau. E chi totu custas intzimias no abastant, apu a podi puru intregai custu lìburu a su pipiu chi est stètiu a primìtziu custu mannu! Totu is mannus a s'inghitzu funt stètius pipius. (Ma pagus intra issus si nd'arregordant). Currègiu duncas s'intregu: 

A Léon WerthCandu fut pipiu

Cap altra llengua hi ha al món que pugui donar tant per parlar com ho és el sard. És una llengua romànica que forma un grup únic. La divisió més bàsica de les romàniques és en dos blocs: occidental i oriental. Idò bé, el sard pertany a un grup diferent, el central, on només s'hi inclou el sard. A part d'això té la fama ben guanyada de ser una llengua molt conservadora ja que s'ha allunyat molt manco que la resta de romàniques de la llengua matriu: el llatí. Fixem-nos que conserva la terminació -us per als substantius i que una frase tan quotidiana com Vine a ca meva en sard es diu Veni in domo mea,  Venire ad domum meam és en llatí.

A banda d'això, des de l'òptica d'un catalanoparlant el sard també és una llengua singular. L'administració i l'església funcionaren des del segle XIV fins passat el Tractat d'Utrech (1713) en català. Durant més de quatre segles Sardenya fou un territori de la corona d'Aragó i, com a tal, l'administració funcionava majoritàriament en català i això hi ha deixat rastre. Són més de 2000 les paraules sardes amb origen català. Paraules com: sabatas / sabates; peuncu / peüc; berrita / barret; mucadore / mocador; davantzale / davantal; trau / trau; randa / randa; veta / veta; tassa / tassa; safata / safata; calaixu / calaix; parastatgiu / prestatge; botxinu / botxí; mustassafu / mustassaf; argutzinu / agutzil; areu / hereu; iscolanu / escolà; mongiu / monjo; prufassonis / processó (prufessó en formenterer). A tot això afegir-hi que per dir que algú no parla gaire bé és habitual sentir a dir no scit su cadalanu, cosa que traduït literalment seria no sap el català.

Una altra cosa que fa molt especial aquesta llengua és l'ús exclusiu que fa de l'article derivat del llatí IPSE compartit pel català a la Costa Brava i a les Illes Balears i també per l'occità d'algunes zones de Provença properes a Niça.

Ja per acabar, sociolingüísticament el sard dona peu a vessar molta tinta. Es tracta d'una llengua des de fa segles minoritzada. Quan pertanyia a la Corona d'Aragó el sard era la llengua del poble, però no la de l'administració. Al segle XVII pràcticament el sard havia desaparegut d'algunes ciutats com Càller, l'Alguer o Sàsser. Amb tot això, a partir del segle XVII el castellà començà a sentir-se també a Sardenya i català i castellà eren les llengües més oïdes a les viles principals mentre que bona part de la població rural seguia parlant el sard però havia estat molta d'ella, bilingüitzada i, segons el Llibre dels Feyts de Catalunya (s.XVI): "Parlen la llengua catalana molt polidament, així com si fos a Catalunya". De totes aquestes històries a dia d'avui queda l'Alguer, ciutat catalanoparlant al nord-oest de l'illa.

A banda de la minorització lingüística que hi hagué durant les dominacions de la Corona d'Aragó primer i del regne de Castella després, més tardanament foren governats pel Piemont essent el padà de Ligúria primer i l'italià després, la llengua dels dominadors, i així fins l'actualitat. 800 anys d'ocupació forània i de minorització lingüística. I tot i així el sard encara hi és i serà per molts anys. 

Ja per acabar, el llibre està escrit en sard campidanès, la variant que es parla a la meitat sud de l'illa i que és la més parlada de totes. El sard té aproximadament 1.500.000 parlants, d'entre aquests, els qui parlen campidanès representen aproximadament uns 670.000 parlants. 

Ra zi ts'unt'u dängandä (otomí)

Edició que m'ha fet bastar en Juan Carlos Solís des de Mèxic
(253)

Ra Leon Werth

Di adi ra mpumbate ya bÄtsi po ra nge'a sta hñum'i nuna mfist'of' n'a ra jä0i ra ndäk'ei. Di petsi n'a ra hoga njot'utsa: nuna jä'i ra däk'ei ge'a ra hoga ntsits'i ge di petsi ha gatho ra ximhai. Di petsi man'a ra njot'utsa: nuna jä'i ra däk'ei tsa da ent'amfeni gatho; hangunayabu nuna jä'i ra däk'ei tsa da ent'amfeni gatho: hangunayabu ya mfist 'ofo pa ya bätsi. Di petsi n'a ra nhñu ra njot'utsa: nuna jä'i ra däkei b'ui nuni Francia, habu tsudi ra thuhu Njabu gatho nuya njot'utsa hinga ndunthi, di ne da hñum'i nuna mfist'ofo ra bätsi ge nuna jä'i ra däke'i ge mi nbätsi man'a ra mapa. Gatho ya jÄ'i ya däk'ei za b'ui dega nbätsi ma met'o. (Pe n'a tuki ya jä'i ri beni). Hänge di yopahoki ma hñum'i.

R Leon Werth

nub'u mbri nbätsi

L'otomí és una llengua ameríndia parlada al centre de Mèxic. Comparteix filiació lingüística amb altres llengües mesoameríndies com el totonaca, el maia o el nhàuatl. Quan es parla d'otomí en realitat s'ha de parlar de llengües otomines ja que hi ha una diversitat interna molt elevada entre els parlants d'àrees diferents. 

Segons l'Institut Nacional d'Estadística, Geografia i Informàtica de Mèxic l'otomí té 291.722 parlants repartits en diverses àrees del centre de Mèxic essent la setena llengua ameríndia més parlada de Mèxic. D'entre aquests parlants el 6% és monolingüe i desconeix la llengua castellana. Segons els diversos cens que ha anat fent Mèxic a la seva població indígena, En els darrers 20  anys l'otomí ha perdut 20.000 parlants.  

Els parlants d'otomí han minvat en els darrers anys. Aquesta reducció dels parlants d'otomí es deu a la migració des de les comunitats d'origen i a la urbanització del seu territori ètnic, que els imposa la necessitat de conviure amb una població exclusivament castellanoparlant en la seva majoria. 

La reducció de la comunitat lingüística otomí també és resultat dels processos de castellanització als quals han estat sotmesos tots els pobles indígenes de Mèxic. La castellanització dels indígenes a Mèxic s'ha entès per molt temps com un procés substitutiu, és a dir, que implica la renúncia a l'ús de la llengua materna per poder obtenir competència lingüística en la llengua espanyola. 

La castellanització dels indígenes es va presentar com una alternativa per integrar als indígenes a la cultura nacional mexicana i per millorar les seves condicions de vida. No obstant això, els programes d'educació indígena en castellà han estat desacreditats pels crítics perquè impliquen, d'una banda, la pèrdua de la llengua nativa i, d'altra banda, no han servit per millorar la qualitat de vida de les comunitats indígenes però sí per dur a terme polítiques lingüicides que han dinamitat la cohesió de moltes comunitats no hispanoparlants a Mèxic.

La difusió que es fa de l'otomí és escassa. Apareixen algunes publicacions esporàdiques destinades a l'ensenyament a primària. A part d'això la llengua és del tot inexistent a la televisió local i just es pot sentir una mica en algunes emissores de ràdio d'alguns punts molt concrets com Cardonal (Huasteca) i Tuxpan (Michoacán).

Distribució de l'otomí a inicis del segle XXI

De Klenge Prënz (luxemburguès)

Edició luxemburguesa que em féu arribar na Mertxe
(núm 252)

Fir de Léon Werth 

Ech entschëllege mech bei de Kanner, datt ech dëst Buch enger erwuessener Persoun zouerkennen. Ech hunn eng gutt Entschëllegong: Dës erwuesse Persoun ass mäin allerbeschte Frënd. Ech hunn och nach eng aner Entschëllegong: Dës grouss Persoun lieft a Frankräich a leit do Honger a Keelt. A wann all dës Entschëlegongen net duerginn, da wëll ech d Buch deem Kand zouerkennen, dat déi grouss Persoun eemol war. All erwuesse Leit ware jo fir d'éischt mol Kanner. (Dat vergiessen déi meescht awer.) Ech schreiwen also: 

Fir de Léon Werthwéi hien nach e klenge Bouf war

El luxemburguès o luxemburgués és la llengua germànica pròpia de Luxemburg. Fins fa poc de temps, era una llengua reclosa en el si de la llar sense cap presència oficial i un desconeixement forà de la seva existència. El 24 de febrer del 1984, va esdevenir llengua oficial del país mitjançant una llei específica. Avui en dia, ja és llengua oficial en un país que en té tres: l'alemany, el francès i el luxemburguès. 

No ha estat pràcticament en cap moment una llengua literària, encara que es conserven documents escrits que van possibilitar ja fa uns centenars d'anys la seva identificació com a llengua independent de l'alemany.

De fet, el luxemburguès s'inclou dins d'un grup dialectal anomenat germànic mosel·là i és parlat a una ragió major que el principat de Luxemburg, tal i com pot observar-se a la imatge del final del text. El cas és que al territori alemany es considera aquesta parla com un dialecte més del contínuum lingüístic de l'alemany. 

Existeix en l'actualitat un fort moviment a Luxemburg en pro de la llengua, que ha aconseguit introduir-la en l'ensenyament, la ràdio i la televisió. La principal demanda és l'eliminació de l'alemany com a llengua "franca" del país i la seva substitució pel luxemburguès. El luxemburguès, tot i la seva llarga travessia pel desert, és entès i parlat per pràcticament el 100% de la població, que la té com a llengua materna. Els principals autors en llengua luxemburguesa són: Guy Rewenig, Roger Mandercheid, Nico Helminger i Josy Braun. 

Uns 280.000 com a primera llengua o llengua materna i uns 110.000 com a segona llengua. D'aquests, uns 350.000 viuen al Gran ducat de Luxemburg. Hi ha una comunitat de luxemburguesoparlants a Bèlgica estimada en uns 30.000.[3] Tradicionalment, a França, els miners de carbó de la vall del riu Moselle, a vora de la frontera entre Luxemburg i Alemanya, han parlat el luxemburguès en una varietat anomenada fràncic (frankesch) o platt. No n'hi ha estimacions del nombre de parlants. A Alemanya, hi ha petites comunitats frontereres que parlen luxemburguès, sense estimacions fiables. Així, en total es compta que el luxemburguès té aproximadament uns 400.000 parlants. 

En català medieval el Ducat de Luxemburg era conegut com Lucembor.

Ilay Andriandaky Kely (malgaix)

Llibre que després de molt esforç na Mertxe conseguí trobar.
(núm 251)

Ho an'i Léon WerthMiala tsiny amin'ny ankizy aho raha olon-dehibe no tolorako an'ity boky ity. Manana antony lehibe aho amin'ozany: io olon-dehibe io no namako akaiky indrindra eto an-tany. Manana antony hafa koa aho: mahatakatra ny zavatra rehetra io olon-dehibe io, na ny boky ho an'ny ankizy aza. Manana antony fahatelo aho: monina eto Frantsa io olon-dehibe io, ka eto izy no noana ny mangetaheta. Mila halana alahelo mihitsy izy. Raha mbola tsy ampy ireo antony rehetra ireo, dia sitrako tokoa ny hanolotra an'ity boky ity ho an'ilay ankizy fony io olon-dehibe io mbola kely fahiny. Fa ankuzy avokoa moa aloha ny olon-dehibe rehetra vao olon-dehibe. (Saingy vitsy amin-dry zareo no mahatsiaro an'izany).. Koa dia ahitsiko araka izany àry ny fanolorako:Ho an'i Léon Werthfony izy zazalahy kely

El malgaix és una llengua malaio-polinèsica parlada a Madagascar. Té uns 17 milions de parlants i és curiós que Madagascar, tot i ser tan pròxima al continent africà, la seua filiació lingüística s'acosta molt més a la de la resta d'illes del Pacífic, a Oceania. A Madagascar el malgaix és considerat llengua nacional i comparteix cooficialitat juntament amb el francès. Mostra certa proximitat amb les llengües de Borneo.

Actualment el malgaix s'escriu amb caràcters llatins però quan els francesos arribaren a aquesta illa al segle XVII es trobaren que la població tenia un sistema d'escriptura propi amb certa simil·litud amb l'alfabet àrab i que anomenaven alfabet sorabe. Traduït, sorabe vol dir lletres grans. El fet que anomenessin al seu sistema d'escriptura així ha portat a creure que anteriorment devien haver utilitzat un alfabet amb lletres o caràcters més petits, probablement d'estil indi. 

Enllaç per si algú s'anima a aprendre malgaix: gasikara.net

Aukillu (quítxua)

Edició quítxua que m'ha fet bastar na Mertxe
(núm 250)

Leon Werthpaq:Erqekuna panpachawaychis machu runaman kay patara haywarisqaymanta. Chay machu runan aswan munasqay khunpay kay pachapi.Panpachawaychis, kay machu runaqa imaymanatan umanpi hap'in, erqekunapaq patara qelqatapas. Kinsa kutipi panpachawaychis, kay machu runa tiyan Francia suyupi; yarqayta chirita muchuspa. Wayllunatan munan.Sichus chay panpachaykuna mañakusqay mana aypanchu, hina kaqtinqa, jay pataratan haywarini chay machu runa erqellaraq kasqan pachapi. Llapan kuraq runakuna, ñaupaqtaqa erqekuna karanku. (Ichaqa pisillan yuyarinku). Ch'uyanchanin kay haywarikutay:Leon Werthpaq: Erqellaraq kashaqtin

Els quítxua anomenen la seva llengua Runa Simi i vol dir la llengua de l'home. El nombre de parlants que té aquesta llengua ameríndia és semblant al del català: ronda els 10 milions de parlants i es parla per tota la serralada andina, des de Colòmbia, fins l'Argentina (Hi ha alguns recomptes que eleven aquesta xifra fins els 14 milions).

La divisió interna del quítxua és mala de determinar. Hi ha moltes maneres de parlar-lo i això es deu al fet que la llengua forma un contínuum lingüístic en el qual les comunitats quítxua tenen bona comprensió amb les poblacions vesines però a mesura que els parlants són d'àrees més allunyades la comprensió davalla considerablement. Hi ha experts que parlen d'una llengua amb una gran variació interna i hi ha altres lingüistes que es decanten per classificar el quítxua com una família de llengües properes entre sí.

El cas és que el quítxua és la llengua ameríndia amb més parlants de tot el continent americà seguida del guaraní (8 milions) i compta d'estatus legal a diversos països llatinoamericans. És cooficial a tot l'estat juntament amb el castellà a Equador sota el títol de llengua nacional. Els estats de Xile i l'Argentina no han otorgat cap mena de regulació ni estatus oficial a cap de les seues llengües ameríndies, tot i tenir comunitats de parlants importants.

El país on més feina es fa per a la normalització del quítxua és Perú. Just per posar un exemple, el 2016 Perú començà a emetre informatius diaris a la televisió i ràdio públiques. A més a més, els centres de salut del departament de Cusco tenen el deure d'atendre en quítxua a la seva població.  

Коченьеекэн хуркэн "kotxienyeeken khurken" (evenki)

Aquest llibre NO FORMA PART de la meva col·lecció.

This book IT'S NOT PART of my collection.

Els evens o eveny (també coneguts com a lamuts que vol dir "poble de l'oceà" en iacut) (Эвены en rus) són un poble de Sibèria i de l'Extrem Orient Rus. Viuen a algunes regions de les províncies de Magadan i Kamtxatka i parts septentrionals de Sakhà a l'est del riu Lena. Segons el cens rus (2002) hi havia 19.071 evens a Rússia. Parlen la seva pròpia llengua, l'even, del grup manxú-tungús. Els evens són propers als evenkis tant per orígens com per cultura. Oficialment, són considerats membres de l'Església Ortodoxa Russa des del segle XIX, però conserven moltes creences precristianes, com el xamanisme. Viuen de la ramaderia dels rens, de la cacera, la pesca i el comerç de pells d'animals. També hi ha 104 evens a Ucraïna, 19 dels quals parlen eveni (cens del 2001).

Es creu que els seus avantpassats emigraren des del Baikal a les costes orientals de Sibèria, on s'especialitzaren en la cacera i el comerç de pells. Vivien en tendes còniques de pells semblants a les dels evenkis i d'alguns amerindis nord-americans. L'arribada dels russos (després soviètics) va trasbalsar el seu mode de vida, ja que els obligaren a abandonar el seu sistema de vida tradicional i participar en l'economia col·lectivitzada

Títol: КОЧЕНЬЕЕКЭН ХУРКЭН

Llengua:evenki

Ciutat:Магадан

Editorial: Дикий Север

Any publicació: 2013

ISBN: 097039163-3B

Traductor al rus: Сергей Халанский

Traductor a l'evenki: Зинаида Ивановна Бабцева

 Text traduït i extret de: Культурный Билибино 

Un conte de fades sobre un petit príncep que vivia en un asteroide de la mida d'una casa, va ser publicat per primera vegada el 6 d'abril de 1943. 

En vigílies del 70è aniversari dels contes al desembre de 2013 a Magadan es va presentar la nova edició del llibre del famós escriptor francès i pilot Antoine de Saint-Exupéry Le Petit Prince (Коченьеекэн хуркэн), que conté no només la traducció del francès al rus, si no també del rus a l'evenki. La va fer una dona meravellosa, una coneguda activista social de la regió nord de Magadan, Zinaida Babtsev. Malauradament no podrà veure el seu treball, que és necessari per a tots nosaltres, com a exemple d'inspiració, de fe en les persones. El fet que el món es converteixi en més amable i lleuger: això és el que diuen els escriptors d'A. de Saint-Exupéry: "Va escriure sobre com dir: ets passatger d'una nau... I sou responsable de tot". 

Ara, aquest conte de fades es llegirà a Even. I tothom hi trobarà alguna cosa pròpia. Inactiu i savi, trist i alegre, màgic i real. Juntament amb el petit príncep, viatjarem pels planetes per aprendre el que no podràs veure amb els teus ulls, però et sentiràs amb la teva ànima. "Zinaida Ivanovna en l'idioma natiu va ser capaç de donar a experimentar el Petit Príncep per als herois de diferents planetes, absorbeix només a si mateixos i no va reconèixer l'alt sentit de l'amor i la compassió, la responsabilitat de tot el que l'envolta", -escriu en el pròleg de la publicació Anna Khabarova, presidenta de l'associació regional de Magadan dels pobles indígenes del Nord, un membre de la Unió russa de periodistes.

Zinaida Ivanovna Babtseva 

Va néixer el 12 de març de 1935 al poble de Talay, Magadan (Sibèria) en una família caçadora de rens. Es graduà a l'Escola Pedagògica de Magadan. Va treballar a l'escola de la ciutat com a professora de química i matemàtiques. Després d'actualitzar les habilitats del personal agrícola, va rebre un altre diploma i va donar els seus coneixements a adults, voluntaris, que van criar un terreny verge a Kolyma. Constructors futurs, criadors de plantes i pagesos. I així fins a la sortida d'un merescut descans.
Zinaida de tota la vida acaricià l'esperança de publicar un llibre de contes de fades i llegendes, contes que sentia durant la seva infància contats del seu pare Ivan Yakovlevich, la mare Maria Ilinichny, l'oncle Kirika Jakovljevic i els avis. Sobre els quals me'n vaig recordar molt càlidament en el meu llibre "Des de molt lluny" publicat a Magadan el 2012. 

Babtseva es dedicà des de 1991 a la recollida de folklore i d'art popular oral dels seus compatriotes. Entre 1993 i 2007 col·laborà amb el científic lingüístic de la Universitat de Lingüística de Tòquio Sinjiro Kazama. Gràcies a aquesta cooperació, les històries dels nostres avantpassats es llegeixen en molts països. 
La mort prematura al gener de 2013 va reduir la vida de la persona més amable. Però el que va fer com a escriptora, etnògrafa-folklorista i traductora deixarà per sempre un rastre agraït pels seus habitants. 

*** 

Per què aquest llibre és interessant per a mi? En primer lloc, és bo que a la nostra època mercantil hi hagi persones que no van estalviar en temps ni diners per a aquest interessant projecte. En segon lloc, és sorprenent, però aquesta és la primera traducció del conte de fades d'Antoine de Saint-Exupéry a l'evenki. En tercer lloc, això probablement va ser l'impuls decisiu per a mi per explicar-vos aquest llibre, que estava emmarcat en un calendari meravellós, Vyacheslav Fentyazhev, que una vegada va viure a Bilibino. En aquest llibre varen arribar 21 dibuixos de Vyacheslav amb un reflex de la cultura i el folklore d'Even.
El llibre de 24 x 22.5 cm de publicació "CCCP" es va publicar amb el finançament del patrocinador del projecte -el director general d'OOO Magadanryba Rusian Nikolayevih Telenkov. L'editor de la publicació és Sergey Khalansky, l'autora de la traducció a la llengua evenki és Zinaida Ivanovna Babsteva.

PS Malauradament, per veure aquest llibre, pel que sé, només és possible a la Biblioteca Pushkin a Magadan. La seva circulació és petita i és poc probable que entri a altres biblioteques. Però si la coneixes en un altre lloc, digeu-nos-ho, si us plau, als nostres lectors.

L principe cinino (italià de Perusa)

Exemplar perusà que m'ha fet arribar n'Anna R.
Moltíssimes gràcies!
(núm 250)

Ta Leone Werth
Chiedo scusa tai fioli d avé fatto la dedica de stó libbro ta uno grande. Ma ciò na bona scusa: sta persona grande è l solo amico che ciò al mondo. Ciò anche n antra scusa: sta perzona grande acapisce gni cosa, anche i libbri pei fioli. E ciò anche na terza scusa: sta perzona grande sta n Francia e à fame e sente freddo. Lu à bisogno d(e) qualcuno che l consola. Si tutte ste scuse n v(e) bast(o)no alora farò la dedica de stó libbro tal fiolo ch era na volta sta perzona grande. Tutti i grandi prima ènno stati fioli. (Bensì èn pochi quilli ch(e) s(e) n arcord(o)no). Alora correggo la mi dedica:
Ta Leone Werth
quan ch era n frego cinino.

El perusà (perugino en italià) és una variant del dialecte umbrià de l'italià. És parlat per devers unes 250.000 persones a la ciutat de Perusa i a les poblacions limítrofes. El dialecte sembla ser que és ben lluny de defallir. És ben viu a les zones urbanes i a la capital, Perusa, la parla encara hi és ben present, en part gràcies a la feina duta a terme per nombrosos poetes locals i estudiosos de la llengua que no han permès que el perusà fineixi al convertir-se en una simple parla per enraonar a la cuina. 

El 2006 nasqué l'Accademia del Donca, que a hores d'ara fa de valedor del perusà i ha establert unes normes ortogràfiques determinades amb les quals ja hi ha estat escrita aquesta versió de El petit príncep que es mostra amb fragment inclòs. 

Després del perusà la següent variant úmbria més destacable pel que fa a nombre de parlants és la parla de Terni que té també, com per variar a Itàlia, versió petiprincipesca anomenada Lu Principe Picchjrillu.