dilluns, 18 d’abril de 2016

Lu Principinu (salentí)


Edició en salentí (dialecte sicilià de Salento) de l'editorial Tintenfass. Tirada inicial: 600 exemplars
A Leone Werth
Vui piccínni cumpiatítimi ci gghiú dedicatu štu libbru a nnu crištianu cranni, la scusánti eti bbona, štu crištianu cranni eti l'amicu mia cchiú mmegghíu, lu mégghiu allu munnu, ni tegnu puru nn'otra, štu crištianu capesci tutti cosi puru li libbri ti li piccinni e tegnu nna terza scusanti, štu crištianu jauta alla Francia, pati la fami e puru lu friddu e tteni assái bbisuégnu ti ncunúnu cu llu cunforta e ci tutti šti scusi nonci bbáštunu allora gghié dedicari štu libbru allu piccinnu ca štu crištianu fou nna vota, tutti li crištiani cranni onu štati puru loru vagnúni, ma sraca picca però si ni ricòrdunu, pirdénni vogghié ccángiu la dedica mia:
A Leone Werth,
quann'éra vagnòni.

Zona de Salento
 El salentí, amb devers 1.500.000 parlants, és el dialecte sicilià parlat a la part meridional de Puglia i a Salent. No està regulat per cap acadèmia ni gaudeix tampoc de cap estatus d'oficialitat. Si algú ho desitja pot comparar aquest fragment del llibre amb el mateix bocí escrit en sicilià ací, fent clic a l'enllaç que porta a U Principinu

Pot observar-se que el sicilià i el salentí, escrits, s'assemblen molt, tot i haver-hi algunes diferències gràfiques que potser responen a diferències fonètiques de la llengua. Així i tot pot dir-se que les dues variants de l'idioma presenten dues codificacions molt aparegudes, cosa que és molt positiva per a la llengua i per a la "interllegibilitat" entre els parlants. Pel que fa al lèxic vull destacar l'ús de cristià com a sinònim de persona. Aquest mateix significat el trobam també en el diccionari català valencià balear d'Alcover i Moll. 

Vegem-ho:

diumenge, 17 d’abril de 2016

Le Prénçot (peitoví - saintongès)

Edició en peitoví - saintongès (o parlanjhe) d'Éditions des Regionalismes
A Léon Werth
I demande pardun aus draules d'avér ofri quou livre a ine grande prsoune. I ae ine boune esçhuse: quéle grande prsoune ét le mellour amic qu'i ae au munde. I ae ine àutre esçhuse: quéle grande prsoune pet tot cunprendre, ménme lés livres pr lés draules. I ae ine traesiaeme esçhuse: quéle grande prsoune rechte en France voure qu'al at fém é fréd. Pi al at bén de besén d'étre recunsolàie. Si totes qués esçhuses bastant poet, i vau bén ofri quou livre au draule qu'étét, d'àutrefés, quéle grande prsoune. Totes lés grandes prsounes avant d'abord étai daus draules. (Mé pa ghére entrmi zéles s'en rememnbrant). I chanjhe dun moun ofrentàu:
A Léon Werth
Quoure que l'étet in petit ga.
En primer primeríssim lloc vull agrair al CAOC (el Centre d'Agermanament Occitano Català) que m'hagin fet bastar aquest llibre des de les seues oficines a Barcelona. Tot i no sempre coincidir el CAOC i jo és ver que han format un capítol molt important durant la meua estada a Catalunya, on hi he tengut el plaer de conèixer n'Enric Garriga i especialment en Ferriol Macip i en Manel Zabala, grans tertulians i millors bevedors i companys de barra tots dos. De fet, aquesta col·lecció que duc a terme, i es reflecteix en aquest illegit blog, està inspirada per ells dos, també col·leccionistes de Le Petit Prince i grans amants del patrimoni lingüístic del món. I gràcies a en Zabala altra vegada, que és qui em va posar al corrent de l'existència d'aquest exemplar. 

El parlanjhe és una llengua d'oïl com ho són també el galó, el normand o el picard. És parlat a la franja costanera que hi ha entre Bretanya i Gascunya. La ciutat més destacable de la zona d'aquesta parla és Peiteu (Poitiers en francès). Etnologhe engloba aquesta parla dins dels dialectes francesos, considerant totes les llengües d'oïl dialectes d'un mateix idioma, igual que ocorre amb les llengües d'oc, que s'engloben totes dins de l'idioma occità. Parlant de l'occità, sembla ser que el peitoví - saintongès és una parla que té el substrat lingüístic occità molt marcat: dròles vol dir al·lots, infants, garrits, en occità. En parlanjhe podem observar que utilitza la paraula draules

Mapa de la zona on es parla aquesta llengua d'oïl:

dijous, 7 d’abril de 2016

Lé P'tit Prince (normand) -traducció i en vers-

Exemplars en normand, a la dreta la traducció de Le Petit Prince, i a la dreta la versió en vers per mà d'Alphonse Allain

Lé P'tit Prince comença així:
Quand j'i happaé mes dyis auns, j'i veu, eune feis, eune mannifique image, dauns eun live sus la forêt vyirge. Chenna se noumait Histouères vêtchues. Ch't image-lo moutrait eun serpent-boua qu'engoulait eun fâove. 
Ch'tait merqui dauns le live. Les serpents enoulent lus prinses touotes entyires, sauns les mâqui. A la site dé cha, i n'peuvent pus bougi, et i fount mérienne padaunt syis meis pouor corrugi byin coume i fâot.

Lé P'tit Prince en vers, en canvi, comená així:
Aôtefeis j'i dessinaé
Eun boua qu'avait gobé
Eun éfaunt d'éléphaunt.
Jé le moûtris à mouman.
Je dis: -Cha te fait paé poue, ch'paé?
-J'i paé poue d'eun capé!

Aquests dos llibrets que ahir m'arribaren a Correus són molt especials. Sí, ja sé que tots els llibres són especials, ja sigui per una cosa o per una altra, però aquests dos en concret ho són una miqueta més. I és que han arribat ni més ni menys que de casa d'Alphonse Allain, que n'és el traductor i l'autor de l'edició en vers, llibret amb el qual m'ha obsequiat, i jo li estic molt agraït.

Ja vaig parlar, uns dies endarrere d'aquest llibre. Vaig comentar que era molt mal de trobar. Per sort vaig aconseguir el contacte de la persona que l'havia traduït i encantat em va dir que sí, que me'ls podia enviar. Parlàrem un parell de dies per aclarir on i com fer l'enviament i ja ho veis, voilà! Ja és aquí, i amb dedicatòria inclosa. 

El llibre, per a tots aquells que no l'han llegit, té una part on el petit Príncep aprèn que tot i existir moltes roses al món on ha aterrat la seua rosa és especial pel temps, l'estima i la dedicació que ell li ha dedicat. És el temps i l'estima invertits que fan que aquella rosa sigui especial, com ho és en aquest cas Lé P'tit Prince per a mi. Així és que Alphonse, moltes gràcies. 


dimecres, 6 d’abril de 2016

U principinu (sicilià)

Edició en sicilià de l'editorial Tintenfass. Segona edició, de 2012.

A Leone Werth
Dumannu pirdonu ê picciriddi picchì didicai stu libru a na pirsuna ranni. Aiu 'n motivu seriu: sta pirsuna è l'amicu chiù caru chi iò aiu ntô munnu. Aiu na secunna scusa: sta pirsuna ranni pô capiri tuttu, puru i libra pî picciriddi. E nn'aiu na terza: sta pirsuna ranni abita 'n Francia, avi fami, avi friddu e avi tantu bisognu di essiri cunsulata. E si tutti sti scusi 'unn'abbastanu, dedicu stu libru ô  picciriddu chi sta pirsuna ranni fu. Tutti i ranni foru picciriddi na vota. (Ma picca d'iddi si ni ricordanu.) Perciò curreggiu a me dedica:
A Leone Werth
quannu era un picciriddu


El sicilià era una de les llengües que més necessitat tenia d'aconseguir. És una llengua que en certa manera sempre li he trobat moltes similituds amb el català. El nombre de parlants del sicilià, segons la font que es consulti varia, com en català, entre els 7 milions i els 10 milions de parlants. Si el català es parla principalment a Catalunya, Balears i a València, i a cadascun d'aquests indrets acostuma a rebre un nom diferent: català, valencià, mallorquí, eivissenc, etcètera; amb el sicilià succeeix el mateix. És parlat principalment a Sicília, Calàbria i a Salento, i rep els noms de sicilià, calabrès o salentí. Tot i ser una llengua amb un nombre de parlants considerable si ho comparam amb moltes altres llengües europees, també es troba en una situació de minorització lingüística en relació amb l'italià. 

Així i tot s'ha de dir que a ca nostra amb la nostra llengua, li diguem com li diguem al català, tenim més sort. L'escolarització en sicilià no és possible. Hi ha pocs mitjans de comunicació que l'utilitzin en registres mitjanament formals i amb les publicacions en sicilià ocorre una mica el mateix: n'hi ha poques i majoritàriament són reculls de poesies. La publicació de novel·les és pràcticament inexistent. El món de les publicacions, en aquest cas, em recorda al del català durant el segle XIX, en els temps de la Renaixença: s'escrivia poc en català i bona part d'allò que s'escrivia, igual que passa ara mateix a Sicília, eren o bé poemes, o bé obretes teatrals de temàtica quotidiana i costumista. 

A Itàlia el sicilià (o dialecte meridional extrem, com l'anomenen tècnicament els lingüistes italians) es parla on es mostra al mapa. Com a curiositat lingüística, segons algunes fonts per confirmar, a les illes Eòlies (IIIf) el dialecte sicilià que s'hi parla temps ha hauria utilitzat l'article salat de la mateixa manera com ho fa la llengua sarda o els dialectes catalans de l'Empordà i Balears. El cas és que a través de google Maps un dia vaig estar recorrent la costa d'aquestes illes a la recerca d'alguna possible evidència fossilitzada en la toponímia, però no vaig trobar res. 



I quin millor dia que avui per recollir aquesta edició tan especial per a mi de Le Petit Prince que el dia que es compleix el 73è aniversari de la publicació d'aquest clàssic!